Un aqüeducte poc conegut

Vam sortir d'hora, de fet vam coincidir amb la sortida de sol quan pujàvem pel camí de Can Borni.

Funicular del Tibidabo

Un cop a Can Borni, ens vam dirigir cap a la serra de la Rabassada, per després baixar pel costat del viaducte de Can Ribas (o aqüeducte?) cap a la vall.



Viaducte de Can Ribas des del camí

Camí que baixa a la vall

Suposem que el camí, que va pel vessant dret del torrent de la Rabassada, era part de la urbanització de Can Ribas. Tot i que en els seus temps havia estat ample, ara, la vegetació se l'ha menjat una mica.

Si un s'hi fixa se n'adona de què es troba a un alzinar amb pins. Tot i que a l'alçada del recorregut es veu algun roure, si ens apropéssim una mica més a la riera podríem veure'n molts més entre la vegetació. Precissament la vegetació és el que li dóna un cert encant i suposem que és el que va ajudar a que anys enrere es decidís a incorporar-lo en un dels recorreguts del parc.

Quan vam deixar definitivament el torrent de la Rabassada i vam enllaçar amb un camí que també ve del viaducte, vam seguir per una desviació que hi ha una mica després i que apropa a Can Jané.

Aquest tram s'ha de fer amb cura ja que fa uns anys van passar uns cables de telefònica i hi ha llocs on es pot veure el soc sense gaire imaginació. Per aquesta zona, tot i haver canviat l'orientació, continua havent-hi un alzinar amb pins.

Un cop a l'alçada de Can Jané, ens vam dirigir cap a la riera i ens vam topar amb la font de Can Jané, alimentada amb la mina de Sant Medir. La font està en un forat, amb una construcció més treballada que les fonts habituals. Tot i que es veu una data de 1612, sembla de començaments del segle XX.

Segurament, la font antiga va ser restaurada en aquesta època. De fet, es poden veure dues plaques de la font, una mig trencada i l'altra més nova. També es poden veure diferents brolls, els actuals són els més baixos, un és una aixeta, l'altre, que es troba una mica més amunt, de vegades vessa aigua.



Font de Can Jané

Font de Can Jané

Mirant l'ornamentació s'intueix que la font era alguna cosa més que una zona de pas. Si us hi fixeu, les parets, de pedra, presenten uns entrants i sortints, que amb la humitat o poder, en els seus temps, amb el pas de l'aigua, s'omplen de molsa, alguna falguera i alguna planta, donant-li un aspecte molt rústic i romàntic.

Al costat de la font, no ens podem estar de contemplar una alzina majestuosa que pensem que ben bé podria formar part dels arbres singulars de Collserola i que sens dubte comparteix protagonisme amb la font.

Un cop es surt de la font, hi ha unes escales que porten al corriol, pel que hem arribat i que puja al camí de Can Jané. Però, si l'agafem cap a l'altre costat, anem al que devien ser camps de cultiu, si us hi fixeu es veuen unes esplanades. És per aquest costat per on hem d'anar per veure l'aqüeducte.

Aquest pont, que es suposa era per conduir l'aigua de reg dels camps, creua la riera de Sant Medir. És senzill, de maó, amb tres arcs (estan molt tapats per la vegetació) i de poca alçada. Actualment, no es veu d'on venia l'aigua, ni tampoc per on anava un cop passat l'aqüeducte, tot i així, estem convençuts de què no era merament ornamental sinó que en els seus temps tenia la seva utilitat.

Aqüeducte

Aqüeducte

Per tornar, primer vam passar per Sant Medir, i després, vam decidir anar una mica enrere i pujar per la urbanització Sol i Aigua en direcció a Vista Rica. D'aquesta manera podíem evitar una mica les bicicletes. En la pujada vam trobar una mina que no coneixíem, el que a fonts de Collserola anomenen la font de la mina.