Tornem a Sant Adjutori

És el tancament de la temporada. Dubtem cap a on anar, però com la calor comença a ser la protagonista, haurà de ser per llocs més aviat ombrívols.

La decisió està presa. Anem a Sant Adjutori. El lloc és el mateix que en la inauguració de temporada, però aquest cop anem per un altre camí, per la carena de la serra de Sant Medir. La tornada la fem en part per la carena de la serra de la Rabassada i en part per camins orientats a la vessant Oest de la carena.

Ens apropem a Vista Rica i un cop allà decidim passar pel camí de la dreta de la font. Quan arribem a un desviament que es dirigeix cap a la Rabassada i que passa pel costat de la gossera, agafem un corriol que ens porta cap al turó de la Magarola. Tot i que hi ha una mica de boira a la costa, les vistes tenen el seu encant. En la direcció contrària, el Vallès.



Turó de la Magarola

Continuem, aquest cop seguint el recorregut de la GR, fins tornar al camí del que veníem, arribem just a una corba molt tancada on agafem el desviament i tot seguit un camí a la dreta, des d'on comencem, o continuem, el camí de carena.

Mentre algun tram està en males condicions, n'hi ha d'altres que estan molt millor. Deixem a un costat el camí que baixa a Sant Medir passant per la font de Can Ribas.

Continuem per la carena, que en aquest tram està millor, i ja al turó de Sant Adjutori ens desviem a l'esquerra. Hi ha una marca de pintura d'algun grup excursionista que ens assenyala el corriol que ens va baixant i apropant a l'edifici circular tot passant per un alzinar amb pins.

Ja estem a prop de l'església antiga, però no podem estar-nos d'observar quant canviada estava una de les corbes del corriol on fa un temps hi havia molts arbres caiguts. Anys enrere van entrar màquines per ajudar a treure la fusta morta.

El que era una bosc, s'ha transformat en herbes i arbustos, és a dir, planta baixa. Ara, si hi aneu, podreu adonar-vos que la zona té molta més llum. A més, si us hi fixeu podreu veure papallones volant d'un lloc a un altre. El "problema", les bardisses que ja estan començant a "descobrir" el terreny i amb el temps ens poden arribar a barrar el pas.

Anar a Sant Adjutori sense passar pel forn és gairebé un pecat. Ara hi ha una tanca que ens indica el final del camí. Així que no podem passar per la riera? Hem de tornar enrere i anar a buscar el camí de Sant Medir a Sant Cugat. Un cop l'agafem, ens desviem pel primer corriol a l'esquerra tot anant carena amunt.

Pel camí de la carena, no trobem gaires ciclistes, segurament ja han començat la seva temporada d'estiu. Com que caminem per zona d'alzinar, gairebé no veiem el sol, la qual cosa no vol dir que no faci calor, però, la veritat és que es fa més tolerable.

Agafem un corriol a la dreta que porta al pantà de Can Borrell i que ens permetrà pujar per un camí poc transitat disminuint el perill de ser aixafats per una bicicleta indomable.

Però, han començat les obres del pantà? Fa un temps vam fer l'acomiadament del pantà tal com estava pensant que la propera vegada que hi anéssim ja estaria restaurat. Però ens vam equivocar.

No hem pogut estar-nos de passar per veure com anaven les obres i quina ha estat la nostra sorpresa quan hem vist que encara no havien començat. Ens hem tornat a acomiadar fins...

Reculem cap al corriol i comencem l'ascens. Els animals del tancat de la vall gairebé no es veuen, però sí que es senten.

Tornem a estar al camí de carena, continuem caminant per aquest fins que trobem un desviament a la dreta que ens portarà a la part baixa del viaducte de can Ribas i a la carretera de la Rabassada.

Agafem la carretera pel voral i en sentit Barcelona fins desviar-nos a la dreta en direcció a la casa de colònies Sant Josep. Ens desviem, però una mica abans d'arribar a la casa de colònies, agafem un camí a l'esquerra, bastant paral·lel a la carretera, per dirigir-nos cap al camí de Can Borni.

Un cop arribem a aquest camí, només ens queda baixar en direcció a la ciutat.

Anant a Santa Creu d'Olorda

És una caminada llarga, volem anar baixant a la vall de Valldonzella i després tornar per la carena desviant-nos per anar cap a Can Cuiàs.

Des del coll de can Cuiàs, creuem la carretera per anar en direcció al Coll de les Torres. Ens dirigim cap a la vall de Valldonzella, primer passant per un corriol i després per un camí ample on, un cop arribats a la vall, trobem unes runes, les de l'antic convent, i la font de Santa Margarida.

Ja a la font, dins d'aquella cova d'un arc, podem contemplar les runes i part dels cultius de l'antic convent. A més, tot i que no surt aigua de l'aixeta, el fet de trobar un toll a un costat de la font, ens fa sospitar que sí que hi ha aigua a la mina però que ha trobat una altra sortida.

Després passem pel costat de la Torre del Bisbe, una masia construïda probablement al segle XII on abans hi havia una torre de defensa y que després, al segle XIII, va ser habitada pel Bisbe de Barcelona. 

Ens dirigim cap a la font de Can Ferriol. En entrar a l'àrea, el primer que ens trobem és un safareig i després, amagada, a un costat veiem la font amb un filet d'aigua. Des del corriol que entra a la font, mirant muntanya amunt, veiem roca calcària, la que extreien pel forn de calç que hi ha una mica abans?

Pont construït a la riera

Tornem al camí i pugem en direcció a Santa Creu d'Olorda pel camí de més a l'esquerra. Ens trobem caminant per la dreta del torrent de can Serra. Passem pel costat d'un estret pont de pedra que es troba sobre el torrent i que gairebé no es veu, ja que està mig amagat entre les herbes. Una mica més amunt, enllaça un camí que va cap a Can Serra.

Continuem pujant cap a Santa Creu, el camí és ample i té una bona pendent. Tot seguint el camí, s'arriba a un antic camí amb esglaons i que va directe a Santa Creu d'Olorda, concretament a la zona dels bars i del pícnic. Arribem a l'àrea de lleure, i observem les antigues construccions, entre elles l'església de Santa Creu d'Olorda.

Creu del puig d'Olorda

Hi ha moltes maneres de veure el lloc. Podem mirar i imaginar l'esplanada en l'edat mitjana amb els vells edificis, els carros i els habitants de l'època. O també, podem contemplar-la com el que és en l'actualitat, part d'una carena amb una zona de pícnic i jocs i una zona de bars. Un lloc on molts se n'apropen per passar unes hores.

Ens queda pendent la creu que està una mica més amunt. És una creu de 7m, situada al puig d'Olorda (424m). Des d'allà es pot contemplar el paisatge, hi ha molt bones vistes. Un cop vista la panoràmica i la creu, ja es pot baixar un altre cop cap a la zona de lleure, pel camí, la Pedrera dels Ocells.

Actualment no es pot entrar, però sí que hi ha un mirador per contemplar-la. Des d'allà es pot veure no només la roca negra i els tolls d'aigua vermellosa, sinó també animals i vegetals que se n'aprofiten d'aquest indret per nidificar i/o viure-hi.

La tornada per la carena va seguint la GR92, passem a tocar a una estació elèctrica, després el corriol es transforma en un mirador , estem al turó d'en Serra, i es torna a emboscar mentre caminem en direcció a la carretera.

La tornada té molta carretera que s'alterna amb camins paral·lels. Anem direcció al Coll de Can Pasqual i pugem als turons de Can Pasqual, passant per Masdemont, i aquí ens desviem de la GR per baixar al Coll de Can Cuiàs.

Dels Agudells a la font groga

Comencem a Vista Rica, ens col·loquem d'esquenes a la carretera, i agafem el camí de la dreta, el més proper a la Rabassada. Passem pel costat d'un hort tancat. No gaire lluny, trobem una bifurcació, ens decidim pel camí de més a la dreta, que tot i ser més costerut, també és més tranquil.

Decidim no visitar els diferents turons dels Agudells sinó dirigir-nos directament cap al mirador dels ocells. La seva posició i alçada transformen un simple turó (el turó de la Magarola) en un lloc ideal per observar els voltants i una mica més enllà. Si hi passeu sovint podreu observar Montserrat, sempre es veu diferent. Avui, per exemple, la boirina ens permet veure el paisatge una mica enterbolit. La costa...

Fa temps que no agafem el camí de carena. La vegetació alta i densa impedeix gaudir de vistes en la major part del recorregut. A més està molt erosionat i hi ha trams on es fa una mica difícil caminar-hi, però un dia és un dia. L'altra alternativa tampoc té gaires vistes, exceptuant una zona on es veu el turó de Montcada i el Montseny, tot i que el camí està millor.

Continuem el recorregut fins un camí ample, just anem a parar a una corba molt pronunciada. Només el creuem agafant un desviament que hi ha just al nostre davant. Una mica més tard girem a l'esquerra, anem en direcció a Sant Medir. Comencem amb bosc poc dens d'alzines i pins però de seguida apareix alguna construcció.


Vistes del camí

Al carrer de l'enfiladissa tombem a la dreta i ens trobem una font, la font de la Mina. La veritat és que la font pròpiament dita no es veu ja que es troba a dins d'una caseta. Continuem baixant fins que ens topem amb un altre camí que va des de la vall cap a Vista Rica.

L'agafem cap amunt decidint passar per la riera de la Salamandra. Volem buscar la font dels forestals, una font desapareguda. Bé, ara ja no ho sabem ja que hem trobat un aiguaneix a la riera. Serà la font?

Pugem cap a la font de l'estrangulador. Però abans d'arribar-hi ens adonem de la presència d'una flor gran i groga. Es tracta de la corona de rei. Una mica més amunt de la troballa, el nesprer. Busquem els nespres però, aquest any no n'hi hauran. Hi queden uns pocs, verds, petits... sense futur?

Una mica més amunt, a la riera, a l'esquerra del camí, aquelles palmeres, de les que us hem parlat en d'altres ocasions, ens mostren les seves flors.

Ara sí que arribem a la font de l'estrangulador. Es baixen unes escales fins a la riera. Quan gairebé s'està a baix de tot, es passa entre els dos brocs, un blau i trencat i l'altre gris. Una mica amunt, un pont, un antic camí de passeig? I molt a prop, una mica riera amunt, una roca amb una petita caiguda d'aigua. De vegades la font no té aigua però per la roca sí que hi circula.



Font de l'Estrangulador

Ja només ens queda tornar al camí i seguir cap a Vista Rica, pel recorregut encara trobem corones de rei, però, a mesura que hi pugem, es van espaiant fins que desapareixen.