Heu visitat últimament el pantà de Can Borrell?

Racó del pantà

Fa un any el vam anar a veure. Ja havien començat a netejar camins dels voltants, però, al pantà, encara no hi havien actuat.

Porten un any arranjant-lo i decidim que és moment de veure com van. És per això que pensem en una sortida que passi per la zona. Ens decidim a anar pels Agudells, baixar per Sant Adjutori i pujar per la serra de la Rabassada.

Pessebre als Agudells

Així que ens dirigim cap a Vista Rica des d'on ens endinsem a la serra dels Agudells. Anem en direcció al turó de Santa Maria, per dirigir-nos cap a un turó on, per les dates de nadal, es pot veure un pessebre.

Ara, ens dirigim a la Serra de Sant Medir. Caminem per la carena fins a arribar al turó de sant Adjutori, per on baixem, tot seguint un corriol, fins a la vall.

Veiem l'església de planta rodona, el forn, on fa uns anys també posaven un pessebre, i caminem cap a la carena de la serra de la Rabassada. Anem seguint la carena fins a trobar un desviació que ens porta cap al pantà. Es veu que han estat treballant, ja que és més ample i no queda gens amagat.

Escales per travessar una riera

Per tant, no tenim problemes en apropar-nos al pantà de Can Borrell. Però, abans d'arribar-hi, veiem aquell antic corriol que s'ha transformat en camí. Tot caminant ens trobem una desviació amb unes escales per passar una riera. Passem per aquest tram i veiem la part del pantà de riera amunt.

Passarel·la sobre la presa

Tornem al "camí" d'abans i tot seguint-lo en direcció cap a la part baixa del pantà, podem observar que per la presa estan fent una passarel·la, la qual no només ens permetrà creuar a l'altre costat, amb menys dificultat que abans, sinó que a més ens facilitarà l'observació de la zona. Una mica més enllà, veiem que per passar de la passarel·la al camí de Can Borrell s'han fet unes escales.



No ens podem oblidar dels voltants, on descobrim camins que segurament s'havien perdut i que ara s'ha aprofitat per tornar a obrir. Si decidiu endinsar-vos-hi, encara hi podreu trobar aquell cotxe vell i atrotinat que sens dubte ja forma part de l'entorn.


El pantà ja està a punt de ser inaugurat. De fet la inauguració tindrà lloc el 14 de febrer. Però, això no vol dir que les actuacions hagin acabat. Segons el que hem llegit, encara hi faran una plataforma per poder gaudir de la fauna i flora sense fer malbé els marges, també s'acabarà de netejar zones de pas i es senyalitzarà la zona. Bé, ja veurem com queda.

Continuem tot seguint una senda que puja per la serra de la Rabassada cap a la carena. Caminem una mica carena amunt fins a arribar a al desviació que passa per sota del viaducte de Can Ribas i ens dirigim cap a la Rabassada.

Avancem per la carretera fins a arribar al camí que porta al casal de Sant Josep, per seguir el corriol que passa per sobre de la Font de la Sargantana i que ens porta  a la carretera que va des de la Rabassada fins al Tibidabo. Un cop allà, ens dirigim cap a Can Borni per baixar cap a Barcelona.

Bé, amb la visita d'avui, entre d'altres coses, hem pogut entreveure la futura cara del pantà. Però, l'estada també ens ha fet sorgir una pregunta: un cop l'hagin fet més accessible, s'aconseguirà mantenir, o, millor dit, potenciar el seu valor ambiental? Esperem que sí, tot i que la nostra experiència ens ho fa dubtar.

La font del Rossinyol

Avui passem per les Serres d'Agudells, d'en Ferrer, del Gatell i d'en Fotjà. Visitem dues fonts que fa temps tenim al cap, la del Rossinyol i la dels caçadors d'Horta, i una altra, la de can Güell, que ja l'havíem visitada la temporada passada.

Comencem a Vista Rica on veiem una clariana on abans hi havia un hort. Anem pel costat de la nova esplanada, cap a la part de la carretera de les aigües inaugurada l'any passat; tot passant per la serra dels Agudells i la carretera de les aigües d'Horta. Passem pel restaurant Casa Juaco, baixem pel bosc fins a arribar a un altre camí, on tombem a l'esquerra, en direcció a Sant Cebrià, fins a arribar a un petit corriol que va cap al turó de l'Ermità.



corriol que ens porta
 cap al turó de l'Ermità

 

Aquest corriol ens porta per dins del bosc, sense desnivells pronunciats, tot i que anem pujant sense adonar-nos. Mentre caminem, podem observar la vegetació, que de tant en tant, a les rieres que travessem, es transforma.



Una de les rieres des del corriol

Mentre seguim el recorregut, podem observar al nostre voltant. No és difícil veure roures i alzines que treuen el cap entre els diferents pins. Als nostres recorreguts habituals de Collserola, els pins són més alts que els roures i les alzines, però per aquesta zona, tant els roures com les alzines arriben a grans alçades. Es tracta d'arbres madurs, encara que de tant en tant se'n pot veure algun de jove.
Però, parlant de vegetals, no només veiem arbres, també es poden observar arbustos (com l'arboç o l'esbarzer), lianes (com l'arítjol) i herbes.


En una de les rieres, en un moment en què n'és paral·lela, hi ha una font una mica amagada, la font del Rossinyol. És molt senzilla, però precisament aquella senzillesa, i sobretot el lloc on es troba, és el que la fan interessant.



Font del Rossinyol

Al costat de la font una alzina, i una mica més avall un roure. Tots dos ens criden l'atenció per la seva alçada, però, el roure és més vistós, sobretot, ara a la tardor.

Continuem pel camí fins un desviament, assenyalat on girem a l'esquerra per trobar-nos amb el vial que va al turó de l'Ermità. Anem en direcció a Can Coll, Passant pel costat de can Güell i seguim fins a arribar al desviament de la font de Can Güell.



El corriol,
 una mica després de la font del Rossinyol

Tot i que ja coneixem la font, fem una paradeta i així comprovem que continua estant accessible encara que també constatem que segueix seca. Seguim una mica riera avall. Al marge esquerre veiem una petita caseta, al costat i a la mateixa riera, la font dels Caçadors d'Horta. La veritat és que tant el lloc: brut, de difícil accés, com la sequedat de la font, però no de la riera, fan que patim un petit desengany.

Reculem una mica en direcció al camí de Can Coll, el travessem i anem per un corriol en direcció al viaducte. Aquest recorregut, que passa per la serra d'en Fotjà, també el vam fer l'any passat. Però la veritat és que, tot i el seu desnivell, val la pena. Des del corriol es pot veure can Valldaura que l'estan restaurant i també es poden veure restes d'antics camins i esplanades, suposem que de can Valldaura.

Ara no tornem per la carretera de les aigües sinó que agafem el camí de carena tot seguint el recorregut de la GR-92. Passem pel mirador dels ocells (turó de la Magarola) des d'on observem Barcelona i els seus voltants. No podem deixar de mirar a l'altre costat, on, sens dubte, si no fos per la boirina, tant el Vallès, com les muntanyes de Montserrat i de Sant Llorenç serien els protagonistes indiscutibles.

Ara variem el camí a Vista Rica, en lloc de dirigir-nos pel camí dels eucaliptus (serra dels Agudells), com a l'anada, caminem per l'antic camí a Cerdanyola. 
 
 

Ens apropem a la zona del Baix Llobregat

Sortim des del funicular de Vallvidrera en direcció al Coll de Can Cuiàs. Travessem la carretera i ens dirigim cap a un corriol que ens porta en direcció al Coll de les Torres.

En arribar al coll, ens apropem al bosc llarg i ens hi endinsem. Passejant-hi, no podem deixar de comparar la nostra visita de la temporada passada amb el que hi anem descobrint.

Tot i que aquest cop no hi ha tanta humitat, encara es veuen els recorreguts de l'aigua, però aquest cop ens és més fàcil descobrir-los per l'erosió que per la humitat de les rieres i torrenteres. Per altra banda, la riquesa i distribució vegetal no només ens confirmen que a la zona hi ha diferents orientacions, sinó també que "té bona salut".

corriol al bosc Llarg

Els nostres records també ens fan adonar de què no hem pogut descobrir cap empremta de porc senglar. Però sí que hi sentim algun ocell, no gaires, penseu que ja som a la tardor. Segurament el trànsit també ajuda a què no se'n sentin més.

Els ciclistes deuen fer de les seves i algú altre també; ja que no només es veuen senyals, roderes i l'erosió de les bicicletes sinó que també es poden anar esquivant branques, encara amb fulles verdes, que algú es dedica a trencar i deixar al mig del camí per a què les bicicletes, o millor dit els ciclistes, no agafin massa velocitat.

Ens arriba un trist pensament, la circulació, de vegades incívica, de bicicletes i el trencament de branques poden afavorir que la zona s'empobreixi?

En sortir del bosc llarg, ens trobem a la Socarrada. Caminem pel costat d'una riera, bastant ampla i una mica més baixa que el nostre camí, fins a arribar a un camí ample. Baixant pel camí i una mica abans d'arribar a la casa del Bisbe veiem les runes del convent de Valldonzella. En pocs minuts arribem a la vall on decidim anar en direcció a Santa Creu d'Olorda.

Fins a aquest moment gairebé tot ha estat baixada, però ara ens toca pujar. Passem pel forn de calç, per la font de Can Ferriol, per un petit i estret pont de pedra que sempre ens crida l'atenció i anem pujant fins desviar-nos per unes escales que pugen a l'àrea de Santa Creu per la Riera.



Pont de pedra

Aquest cop, contràriament al que vam fer a la nostra sortida anterior a Santa Creu, no pugem a la Creu sinó que decidim tornar cap al baixador de Vallvidrera. Ho fem dirigint-nos cap a la font de Can Mallol. Sabem que no és el camí més curt, però pensem que val la pena tastar una mica d'aquests boscos. El contrast amb els de l'altra banda és bastant pronunciat, la nova orientació els ajuda a ser més densos i humits.



corriol als voltants de la font de Can Mallol


Tot caminant per un petit corriol, ens trobem la font. Quina sorpresa, algú l'ha netejada una mica i ara es pot veure. Ja no s'ha de saltar per sobre de la taula, ni després ajupir-se tot passant per un petit i estret túnel amenitzat tant amb punxes com amb troncs caiguts, per després adonar-t'hi de què no t'hi veus i que per tant t'has d'imaginar la font.

font de Can Mallol

La contemplem des de lluny, ens hi apropem i tornem a mirar-la quan ens en anem. Encara queda el record d'aquella gran alzina que ja l'any passat estava tota al terra. Es quedarà ara la font tota sola? Les figueres, que han hagut de patir una retallada, quan creixin i facin ombra a l'estiu, podran fer el paper de l'alzina?



vista de la zona de la font de can Mallol des del corriol

Pensem que molts cops, quan es feia una font important, agradava plantar un gran arbre amb ombra: un plataner (font de la Sargantana), una alzina (font de Can Jané), un til·ler (font de la Rabassada)...Per fer l'estada més agradable?

Deixem ja la font i ens dirigim cap als turons de Can Pasqual on fem dues troballes. Primer, tot carenejant, ens trobem una margarida que ens crida l'atenció. Una mica més tard, ja començant la baixada podem fotografiar un bolet. Sí, només és un bolet, però aquest gran paraigua isolat ens recorda que encara n'existeixen, els bolets.

Baixem en direcció al pantà de Vallvidrera. L'aigua, la llum i el paisatge en particular ens criden l'atenció i ens hi conviden a fer fotos. Però se'ns ha fet tard. Tot i que no ens hi parem gaire, no podem evitar observar ànecs i alguna tortuga.


Ara ja només ens queda arribar a l'estació! Baixem per la riera tot passant per la casa del guarda i la mina grott. Després creuem la carretera per arribar al baixador de Vallvidrera.

Dels Agudells a la font groga

Comencem a Vista Rica, ens col·loquem d'esquenes a la carretera, i agafem el camí de la dreta, el més proper a la Rabassada. Passem pel costat d'un hort tancat. No gaire lluny, trobem una bifurcació, ens decidim pel camí de més a la dreta, que tot i ser més costerut, també és més tranquil.

Decidim no visitar els diferents turons dels Agudells sinó dirigir-nos directament cap al mirador dels ocells. La seva posició i alçada transformen un simple turó (el turó de la Magarola) en un lloc ideal per observar els voltants i una mica més enllà. Si hi passeu sovint podreu observar Montserrat, sempre es veu diferent. Avui, per exemple, la boirina ens permet veure el paisatge una mica enterbolit. La costa...

Fa temps que no agafem el camí de carena. La vegetació alta i densa impedeix gaudir de vistes en la major part del recorregut. A més està molt erosionat i hi ha trams on es fa una mica difícil caminar-hi, però un dia és un dia. L'altra alternativa tampoc té gaires vistes, exceptuant una zona on es veu el turó de Montcada i el Montseny, tot i que el camí està millor.

Continuem el recorregut fins un camí ample, just anem a parar a una corba molt pronunciada. Només el creuem agafant un desviament que hi ha just al nostre davant. Una mica més tard girem a l'esquerra, anem en direcció a Sant Medir. Comencem amb bosc poc dens d'alzines i pins però de seguida apareix alguna construcció.


Vistes del camí

Al carrer de l'enfiladissa tombem a la dreta i ens trobem una font, la font de la Mina. La veritat és que la font pròpiament dita no es veu ja que es troba a dins d'una caseta. Continuem baixant fins que ens topem amb un altre camí que va des de la vall cap a Vista Rica.

L'agafem cap amunt decidint passar per la riera de la Salamandra. Volem buscar la font dels forestals, una font desapareguda. Bé, ara ja no ho sabem ja que hem trobat un aiguaneix a la riera. Serà la font?

Pugem cap a la font de l'estrangulador. Però abans d'arribar-hi ens adonem de la presència d'una flor gran i groga. Es tracta de la corona de rei. Una mica més amunt de la troballa, el nesprer. Busquem els nespres però, aquest any no n'hi hauran. Hi queden uns pocs, verds, petits... sense futur?

Una mica més amunt, a la riera, a l'esquerra del camí, aquelles palmeres, de les que us hem parlat en d'altres ocasions, ens mostren les seves flors.

Ara sí que arribem a la font de l'estrangulador. Es baixen unes escales fins a la riera. Quan gairebé s'està a baix de tot, es passa entre els dos brocs, un blau i trencat i l'altre gris. Una mica amunt, un pont, un antic camí de passeig? I molt a prop, una mica riera amunt, una roca amb una petita caiguda d'aigua. De vegades la font no té aigua però per la roca sí que hi circula.



Font de l'Estrangulador

Ja només ens queda tornar al camí i seguir cap a Vista Rica, pel recorregut encara trobem corones de rei, però, a mesura que hi pugem, es van espaiant fins que desapareixen.

Font de Can Mallol i Rierada

El camí és llarg, així que ens carreguem amb forces per gaudir d'aquesta nova sortida. Volem anar a la rierada tot passant per la font de Can Mallol i baixant per un camí que va a Montserrat.

El camí a la font de Can Mallol, ja l'havíem fet però, a la tardor. Ha passat temps, hem canviat d'estació i, en conseqüència, el paisatge ha canviat. Pugem cap al Coll de Can Pasqual des del de Can Cuiàs. Ja no veiem aquells bolets, ara, la majoria han desaparegut de la nostra vista i el que ens trobem és, una vegetació amb nous brots i algunes flors, la veritat, no gaires, és zona ombrívola i poder no s'ha adonat de què ja tenim la primavera al damunt.

Continuem pel marge de la carretera, en direcció a Molins, per ficar-nos per un camí a la dreta i anar en direcció a la font de Can Mallol. Per aquesta part del recorregut havíem vist una pared tota plena de líquens, només hi queda el record.

Una mica més enllà, seguint un corriol, en la riera que el travessa, es troba la font de Can Mallol. Continua estant tota amagada, però, aquest cop, la trobem. Hi ha més llum i l'aigua delata la seva presència. Ara sí que tenim la impressió de què l'hem vista, no com en l'altra sortida que ens vam anar amb la cua entre les cames.

Font de Can Mallol

Continuem pel corriol, tot pensant que aquestes figueres que ens estan fent la guitza sense deixar-nos passar de manera civilitzada, amb el temps ens faran uns fruits boníssims. Els esbarzers, per la seva part, amb aquelles punxes "tant afilades", també en faran, de fruits, però això serà més tard.

Seguim les marques d'un camí a Montserrat. Tot i que hi ha moments en què dubtem cap a on va, no tenim gaires problemes a seguir-lo. A més tenim la sort de que se'ns avisa de possibles cops al cap. És una sort, perquè no portàvem casc!

En un moment donat, el corriol es trenca i s'arriba a la carretera. Molt a prop, un camp de Vinyes. Can Calopa de Dalt. Ens parem per mirar-les una mica, no és habitual trobar-ne per Collserola!



La Vinya a Can Calopa

Després seguim el nostre recorregut, primer per un corriol fins que arribem a un camí ample que ens porta a la rierada. Un cop allà, anem en direcció contrària al corrent.

Tot pujant la rierada veiem racons, moviments d'aigua, reflexos...És molt agradable passejar per allà, sobretot per aquella part protegida.

Una petita cascada a la Rierada

Però abans d'arribar a aquesta zona passem per unes cases, una d'elles amb animals, i una mica més enllà, en arribar a un corriol i sentir l'aigua decidim desviar-nos del camí.

Fem unes poques passes en direcció a aquell so que ens ha cridat l'atenció. Arribem a un lloc ombrívol, i descobrim una font amb dos brocs, la font de Campreciós. Tot i que al costat hi ha una masia okupada i que està molt a prop del camí, sembla perduda, allà, en mig del bosc.



Font de Campreciós

Tornem enrere per continuar amb el nostre recorregut. La rierada està amb molta aigua i es veuen cascades, algunes de les quals en l'altra ocasió no es veien. Saltem, passem per sobre de troncs o pedres, descobrim plantes (com la cua de cavall), observem i sentim l'aigua...

En fi, tot un espectacle

Can Ferriol

Si sortim de Can Cuiàs en direcció al Coll de les Torres, Passem per un corriol amb unes vistes espectaculars sobre la vall de Sant Just i des d'on hem pogut veure papallones dansant al nostre voltant.

Després, baixem pel bosc de les Torres. El camí, que ja l'havíem fet en d'altres ocasions (bosc llarg o coll de les Torres), és agradable per passejar-s'hi. El bosc és d'alzines i pins i gairebé a la vall, en l'última corba, hi ha un pi singular.

Ja a la vall, on el bosc s'obre, trobem l'antic monestir de Valldonzella amb la font a l'altre costat del camí. El fet de què la font es troba dins d'una cova artificial, li dóna un toc especial. L'antic monestir encara té camps de cultiu amb gramínies, que, actualment, volen ser una font d'aliment pels animals salvatges. Al fons, una alzina i una figuera intentant guanyar-se les nostres mirades.

Passem pel costat de la Torre del Bisbe i ens anem cap a Can Ferriol. Un cop passada la torre ens tornem a endinsar en un bosc d'alzines i pins. Passem pel davant del forn de calç i continuem el camí. En un punt, molt proper a un creuament ens trobem una roca que ens crida l'atenció.

Roca al marge del camí

Ens desviem per veure la font de Can Ferriol. Al davant de la font un safareig. Una mica per sota un hortet...

Tornem al camí i ens dirigim cap a la socarrada però aquest cop no anem pel bosc llarg sinó que continuem el camí i sortim per la Sargantana. El camí té més pendent i és més obert, però precisament per això és interessant ja que permet anar veient el paisatge a mesura que es camina.

Així, per exemple, anem veient el mas de Can Ferriol, cada cop més lluny; o Santa Creu d'Olorda cada cop més a la nostra alçada; o la pedrera dels ocells... O l'enorme forat de la cimentera...

Vistes de la Vall amb Sant Feliu al fons

Un cop arribem a la Sargantana, hem de tornar a Can Cuiàs. Ho fem dirigint-nos cap als Turons de Can Pasqual i baixant al Coll per un corriol que hi passa per un alzinar amb pins que ja coneixíem. L'havíem visitat en d'altres ocasions (sortides a la font de Can Castellví i a la font de Can Mallol).

Fem fonting!

"Fer fonting", és una expressió que encara no es troba al diccionari. Tot i així la utilitzem ja que el passeig va de font a font...I alguna que ha quedat massa a prop però que per raons de temps s'ha deixat per un altre dia.

La primera font visitada va ser un aiguaneix que hi ha al camí de dalt de la Budellera anomenat a la web de fonts de Collserola font de la falguera. L'aiguaneix hi és, ja que sempre hi ha un riuet al camí, ara bé l'hem intentat localitzar i ens ha estat bastant difícil.

Per la zona hi ha molts arbres singulars, per exemple, al començament del camí dels til·lers podeu veure una alzina surera monumental. Però, nosaltres vam optar per agafar el camí de dalt de la Budellera, on hi ha un roure, que tot i haver-nos cridat l'atenció, no ha estat etiquetat com a arbre singular. De fet, hi ha tants roures i alzines grans per la zona que no poden ser tots arbres destacats!

Després tot seguint el camí, i girant el primer desviament a l'esquerra s'arriba a l'àrea de la font de la Budellera. Una font que ja existia a mitjans del segle XIX. Tot i així, el seu projecte actual, de Forestier, és de començaments del segle XX. Fa uns anys es va remodelar tot seguint el seu disseny.




Escala imperial a la Budellera

És una font força interessant. Penseu que Vallvidrera, va passar de ser un poble de pagès a esdevenir un lloc d'estiueig. Va ser llavors, quan es va decidir invertir per l'entreteniment d'aquests nous visitants temporals que els aportaven nous ingresos. Així és com la font de la Budellera va esdevenir una gran àrea de lleure amb diferents esplanades per fer fontades.

La decoració de la zona s'aconseguia amb el recorregut de l'aigua de la font, que aprofita els diferents desnivells per anar de bassa a bassa abans de perdre's per la riera. I, amb unes escales senyorials que ajuden el visitant a superar els diferents desnivells.

Recorregut de l'aigua per diferents desnivells

Nosaltres però, no vam abandonar la font per baixar a la riera, sinó que ho vam fer pel camí de baix de la budellera. El recorregut és un bosc, poc explotat i madur, amb alzines, roures, pins...En la nevada de fa uns anys van caure exemplars molt grans, però encara en queda algun.

Seguint el camí i a mà dreta, hi ha un corriol, al començament amb escales, record dels camins oberts a l'època de les fontades, que ens va permetre tornar al camí de dalt de la Budellera. Una mica més avall de la intersecció, a mà dreta hi ha una alzina tota torta i recalçada que indiscutiblement ens crida l'atenció. A l'altre costat un roure "singular".

Seguint el corriol que hi ha a la dreta, reforçat amb un mur de pedra a la part baixa, arribem a la font del Canet, una font senzilleta però amb el seu encant. Va ser restaurada no fa gaire i s'hauria de destacar aquella alzina surera que l'acompanya i amb la què comparteix protagonisme.

Imagineu-vos, la surera també s'ha restaurat, part de les seves arrels, que havien patit l'acció de l'erosió perdent la protecció del terre i convertint-se en tota una atracció pels excursionistes, han hagut de ser soterrades per protegir-la.

Ens vam allunyar de la font del Canet per anar cap a la carretera de la Rabassada i poder arribar al camí de les fonts d'en Ribas i de la Rabassada. És un camí ample que surt d'una mica abans del viaducte. Primer està la font d'en Ribas amb les seves decoracions modernistes i una mica més enllà la de la Rabassada amb els seus tres brolls. Les hem visitat totes dues en d'altres ocasions, així que ens vam fixar en detalls que en d'altres visites no havíem mencionat.

Destaquem una surera que hi ha al camí d'accés, no pel fet de ser gran, sinó per ser l'única en tot el camí, i pensem que també a la zona. El fet de que no és un arbre solitari (com la de les fajones o la de la font del canet), sinó que forma part d'un bosc d'obaga és el que ens fa preguntar: Com aconsegueix aquest arbre viure en una zona tant fosca?

Pensem que és un exemplar estrany en aquesta terra d'alzines i roures. No per estar a un bosc, sinó per les característiques d'aquest bosc. Però, si us hi fixeu, veureu que el seu emplaçament, en un revolt del camí on hi ha més amplitud, permet que hi arribi més llum, a més la vegetació de la zona, per la seva part, ajuda a què estigui més protegida i per últim el terreny on es troba és àcid.

Per tant, poder no és tant estrany com semblava a primer cop d'ull. Tot seguint el camí i molt a prop de la font d'en Ribas, ens vam trobar una gran alzina, al marge dret i amagada a la foscor. Després, ja passada la font, un roure ens mostrava les seves noves fulles. Sembla estrany que poguessin passar desapercebudes ja que la seva coloració, diferent al de la resta d'arbres de la zona, destacava.

La tornada va ser per unes escales que estalvien part del camí anterior. Després vam pujar a la carretera per agafar un corriol a la dreta i paral·lel a la Rabassada, que porta al Coll de la Mola. En el recorregut es passa per la font de la Salamandra, visitada no feia gaire. Aquest cop ens vam interessar per les vistes al Vallès, a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Una mica més enllà, gairebé a l'infinit es veien muntanyes nevades.

Després, passant la carretera que va al Tibidabo, i pujant-la una mica, vam anar pel camí de Can Borni. Per aquesta zona es poden veure arbres introduïts com el cedre de l'Himàlaia, el lledoner, el garrofer o el xiprer; o també d'altres de la zona com el roure, l'arboç o l'alzina; tot creant una atmosfera diferent.

Per últim, vam visitar l'última font del recorregut, un lloc ja conegut i visitat en d'altres ocasions, la de Can Borni. Una altra obra modernista amb dissenyador conegut, Rubió i Todorí, el paisatgista que també va dissenyar els jardins de Can Borni on hi ha una bassa per recollir l'aigua de la font i unes canals per on circula l'aigua per gravetat.

Font Rosita

Hem pujat molts cops pel camí de can Borni, però tot i que sabem el que trobarem, mai ens cansem de fer-ho. Abans d'arribar a la carretera sempre hi ha un premi, la font de can Borni. No es veu fins que no estàs bastant a prop, però llavors, en veure i sentir-la els ànims es rejoveneixen i alegren.

Seguint el camí, no podem estar-nos de mirar un roure catalogat com a arbre singular. Es troba allà, sol, majestuós. Segons aquesta pàgina web es tracta d'una nova espècie de roure. Als seus peus, un banc per seure s'hi i contemplar la metròpoli una estona acompanyats d'aquest arbre que pregona robustesa.

Un cop a la carretera i després de baixar en direcció al coll de la Mola,  agafem un corriol a l'esquerra paral·lel a la Rabassada. El seguim fins arribar al desviament del Coll de la Vinassa.

Però, una mica abans del coll, a mà dreta es troba la font de la Sargantana. Perduda durant molt de temps i retrobada farà uns deu anys. La trobareu una mica per sota d'un plàtan catalogat com a arbre singular. Aquest arbre, no només afegeix ombra a una esplanada propera a la font, suposadament per fer fontades, sinó també ens pot ajudar a localitzar la font.

Un cop arribats al coll de la Vinassa, continuem el camí ample en direcció al coll de Can Gravat. Segons les nostres informacions, hi havia una font a prop de la casa que, la veritat, no hem trobat. Però, el que sí que hem pogut veure és un pou i al costat una petita cavitat.

Pou de Can Gravat

Cavitat al costat del pou

Després ens dirigim, primer per un corriol i després per un camí, tot observant un alzinar amb pins, cap al turó del penitent. Baixem cap a Vil·la Joana on hi trobareu el centre d'informació del parc i on podeu visitar moltes fonts com la font del centre, la font dels plataners, la font nova, la font vella, la font Joana o la font del Bisbe.

Mostra el mapa més gran

Però nosaltres hem optar per veure la font Rosita, una font que segons les nostres informacions s'estava enrunant.

Mina de la font Rosita

Un cop comprovat l'estat de la mina, anem cap a Santa Maria de Vallvidrera. En Passar per la casa del rector, just al costat de la porta, una font. Però, l'església, que es troba una mica més al fons i al davant del cementiri, és la protagonista indiscutible. 

Podríem dir que, en els seus temps, l'església era el centre de Vallvidrera, localitat que primer pertanyia al castell d'Olorda i després va passar a Sarrià com a primer pas per més endavant pertànyer a Barcelona.


L'Antònia? Campana de Santa Maria de Vallvidrera

La curiositat crida a entrar-hi, però no ha estat possible i ens hem acontentat amb veure l'edifici per fora i rondar pels seus voltants. Seguidament, ens anem en direcció al bar restaurant la piña2, per, una mica abans d'arribar-hi, agafar un corriol que puja cap a Vallvidrera.

En tornar cap a Barcelona un cel enteranyinat lluitava contra la torre de telecomunicacions per aconseguir l'atenció del visitant.

Torre de Collserola

Coll de les Torres

Ja havíem estat al Coll de les Torres. El dia que vam anar a la torre del Bisbe i també quan vam visitar la penya del moro. Aquest dia vam enllaçar part dels dos passejos i vam poder observar la vall de Sant Just des del camí de muntanya. Així, també vam poder veure des de lluny la zona de la font del rector, Sant Pere Màrtir, can vilà, can Merlés...
 
La baixada des del coll de les Torres per la zona Oest, era un camí amb ombra, que feia el seu recorregut per un alzinar amb pins. Després, girant a l'esquerra vam agafar un camí orientat al Nord. Era molt més fosc i amb vegetació més densa. Per sota del camí es trobava el fornot de les torres, ja visitat no feia gaire.

Vam anar a un mirador amb una gran torre elèctrica al mig, des d'on es podia observar la pedra i algun vegetal que hi sortia, però, el més interessant era que  també es podia gaudir de les vistes.

Panoràmica des del mirador de la Torre

Una mica abans, havia canviat l'orientació del camí, ens vam trobar en un lloc amb molta llum i sol. La vegetació era molt diferent als boscos anteriors. Aquí hi havien pocs arbres, algun dels quals era d'antics cultius com ametllers, oliveres i garrofers. Tot i així, vam poder fotografiar un roure.

Roure al marge del camí

Vam passar per un camí que va per sobre de la zona de la font del Broll per agafar un desviament que tornava cap al Coll de les Torres.


Mostra Fonts 12-13 en un mapa més gran

Pel camí, i abans d'una bifurcació des de la que es podia veure entre d'altres coses: Can Vilà, el torrent del Rector i Sant Pere Màrtir. Allà, a mà esquerra, hi havia la pedrera Loli, actualment abandonada i a la que no vam accedir. Però, aquest punt del camí el vam considerar important per què et permetia observar la Vall de Sant Just i els seus voltants.
 
Tot seguint el recorregut, i fins una mica abans de can Cuiàs, amb alguna excepció, hi havia moltes herbes i arbustos. Vam trobar entre altres l'estepa blanca, ginesta, farigola i romaní. Destaquem la farigola, que estava florida i quan la tocaves una mica es delatava i et deixava aquella olor tant característica.
 
El passeig ens va servir per observar les plantes de diferents ambients a començaments de la primavera, per veure alguna papallona en les zones obertes i per situar millor els diferents llocs de la zona, que, com no hi anem gaire sovint, no la coneixem massa.

La Vall de Sant Medir

És un lloc molt visitat. Nosaltres ja l'havíem visitat en d'altres ocasions (Sant Adjutori, un aqüeducte poc conegut i pantà de Can Borrell). Aquest dia, però vam canviar una mica el recorregut habitual per veure la Font de Can Ribas.

Vam començar a la Carretera de les Aigües d'Horta per agafar el corriol que segueix la GR-6 (d'Horta a les Fonts). No gaire lluny de la carretera, ens vam desviar de la GR continuant recte, enlloc de tombant a l'esquerra. D'aquesta manera s'accedeix a un recorregut, que resulta ser una drecera  per anar a Sant Medir (però, la veritat és que algun dels trams està bastant deteriorat). Ara bé, i aquí ve la part important, el trajecte permet veure la font de Can Ribas.

La font tenia un filet d'aigua. El que l'ha visitada algun cop, sap que això era molt, ja que habitualment, si en surt, és una gota de tant en tant. Però, sabeu què és el que més ens va cridar l'atenció? Hi havia una taula, i per seure-s 'hi, unes caixes a conjunt i uns troncs.

Després, vam continuar la baixada cap a Sant Medir i un cop passada l'ermita, ens vam desviar del camí per observar unes runes del que antigament, pensem, devia de ser un forn. Però, no un forn de calç com el de Can Sauró o el fornot de les torres. Sinó un forn d'una teuleria.

Tot seguint el passeig, vam tenir una agradable sorpresa. De la Font del Maño sortia molta aigua. El torrent també tenia més aigua que l'habitual i no només es podien veure, sinó també sentir tot un conjunt de petites cascades que ajudaven a transformar el lloc donant-li un ambient molt diferent al d'altres dies.

L'aigua baixant pel torrent

Un cop recuperats de la sorpresa, vam anar en direcció a Can Jané per, una mica abans del mas, pujar per un camí que ascendeix cap al viaducte. Hi havíem passat molts cops, gairebé sempre de baixada, però fins aquell moment no ens havíem adonat de la quantitat de quars que hi ha. També ens van cridar l'atenció els forats, amb els cables de telefònica a la vista de tothom.

Quan ens trobàvem a tocar de la Rabassada vam poder observar les restes del mirador del casino amb el que les envoltava i per altra banda també la muntanya de Montserrat, aquell dia amb un barret que ens impedia de veure la part més alta.

Vistes del casino

No volíem tornar-hi sense haver visitat la font de la Salamandra. També tenia aigua, s'havia canviat el broc no feia gaire. A més, tot i que encara faltaven uns dies, igual que en altres llocs de Collserola, semblava com si hi hagués començat la primavera.

La vegetació de la zona començava a sortir de la letargia hivernal i a revifar-se. Es podien veure, entre altres coses, les pruneres florides o les herbes anuals que començaven a treure el cap.

La Vall de Sant Just

Després de la visita a la font del Rector, i de l'entrevista trobada sobre un passeig que es feia amb les escoles per la vall de Sant Just (SEAS - butlletí 279, 2008) , ens vam interessar per la vall de Sant Just i, en conseqüència, vam decidir visitar-la.

Des del Coll del Portell, vam baixar passant per costat del tennis Diagonal i per la plaça Mireia cap a la font de la Mandra. La zona està una mica canviada ja que han posat un petit bar. Però a la font, vam trobar normalitat absoluta: com sempre, hi havia un home omplint garrafes.

Font de la Mandra

Després, travessant un pinar bastant jove, ens vam dirigir cap a la font de la Beca. No fa gaire hi havia hortets per aquella zona. Tot i que la zona va ser reforestada, encara es poden veure figueres, alguna de molt gran, i una mica més enllà alguna olivera i ametllers. De fet hi ha un passeig que agafa el nom d'aquests arbres, el corriol dels ametllers.

Font de la Beca

Segons el bloc Guia Parc Collserola, hauríem d'haver trobat una colònia de badola. Ens sap greu no haver-la trobat, però es que, segons les nostres investigacions, per trobar-la hauríem d'anar més cap a l'estiu.

Un cop inspeccionada una mica la zona, vam deixar de banda, per una estona, les terres amb records dels antics cultius, i vam anar a la font del Ferro, que es troba en una zona boscosa on els pins, alzines i algun roure són els protagonistes indiscutibles.

Roure de la Font del Ferro
arbre singular de Collserola

A la web de fonts de Collserola ens marquen dues fonts del ferro en aquesta zona, la ú i la dos. Nosaltres només n'hem trobat la primera, la més coneguda ja que té una construcció que la fa més visible.


Àrea de la font del Ferro

La segona és un aiguaneix que surt a la riera. No hi ha cap tipus de construcció la qual cosa dificultava la cerca. Tot i que vam veure, al costat del camí dos punts amb aigües fèrriques emergents: una cova i, una mica més enllà, una roca, cap d'ells coincideix amb les dades de la font del Ferro II.

Cova amb filtracions d'aigua

Roca on es pot veure un filet d'aigua

El següent pas va ser dirigir-nos cap a la font del Rector per, una mica abans de la font, agafar un camí que baixa cap a la vall. Anant per aquest camí i després desviant-nos a la dreta, vam poder veure les dues fonts del caçador (o SEAS). N'estan molt juntes i a la riera, a més penseu que el petit corriol obert entre la vegetació ens indica que no som els únics que les hem visitat.

En un moment donat, ens vam trobar a Can Fatjó. Aquí no només hi ha records del passat agrícola, sinó que també hi han cultius "més d'acord amb els nous temps" i diferents a figueres, ametllers o oliveres. Ara ja no es pensa en una agricultura per alimentar als de Barcelona o als animals, sinó que més aviat es pensa en ornamentació de jardins i carrers, amb el cultiu de palmeres i, també, en cavalls (si no m'equivoco per concursos).



Detall d'un ametller

Però s'ha de dir que també es podien veure dispersos per les terres de Can Fatjó: ametllers, oliveres i garrofers, que actualment no s'exploten.

Veient la crisi actual, creieu que els nous temps ens tornen a demanar uns cultius enfocats cap a necessitats bàsiques com l'alimentació? Tot i que l'ametlla i l'oliva són cares de recollir i que la garrofa està buscant noves sortides per ser més rendible, s'haurien de tornar a aquests cultius? O més aviat s'haurien de buscar-ne d'altres del primer sector però més productius?





Pensant en tot això i quan ja tocava tornar cap a casa, vam decidir que no ens hi podíem anar sense buscar la font de Can Fatjó. En realitat no queda ni la font ni el pou, sinó que hi ha un safareig, bé, això és el que diuen, nosaltres no el vam trobar!

Pou de mina

El que sí vam veure, és un pou de mina en una àrea de descans i una mica més avall una porta, un control de mina, de la que sortia molta aigua. La mina agafa l'aigua de dues vessants, la de Can Fatjó i la del Ferro i porta l'aigua (que no es perd) cap a Sant Feliu.

En mirar la vall, tot i que ho vam fer molt per sobre, vam poder veure el canvi que havien fet les masies de la zona, masies que no feia gaire es dedicaven a l'agricultura, actualment o semblen abandonades, o han canviat el tipus d'explotació o s'han convertit en un servei com club de Tennis (Can Merlés), o hípica (Can Vilà), o restaurant (Can Carbonell).

Però el passat encara no està esborrat del tot ja que si us fixeu encara en queden vestigis, com basses, fonts, restes de cultius o esplanades.

Bé, un cop vist això, sí que vam decidir tornar-hi. Ens ho teníem merescut!