Font Rosita

Hem pujat molts cops pel camí de can Borni, però tot i que sabem el que trobarem, mai ens cansem de fer-ho. Abans d'arribar a la carretera sempre hi ha un premi, la font de can Borni. No es veu fins que no estàs bastant a prop, però llavors, en veure i sentir-la els ànims es rejoveneixen i alegren.

Seguint el camí, no podem estar-nos de mirar un roure catalogat com a arbre singular. Es troba allà, sol, majestuós. Segons aquesta pàgina web es tracta d'una nova espècie de roure. Als seus peus, un banc per seure s'hi i contemplar la metròpoli una estona acompanyats d'aquest arbre que pregona robustesa.

Un cop a la carretera i després de baixar en direcció al coll de la Mola,  agafem un corriol a l'esquerra paral·lel a la Rabassada. El seguim fins arribar al desviament del Coll de la Vinassa.

Però, una mica abans del coll, a mà dreta es troba la font de la Sargantana. Perduda durant molt de temps i retrobada farà uns deu anys. La trobareu una mica per sota d'un plàtan catalogat com a arbre singular. Aquest arbre, no només afegeix ombra a una esplanada propera a la font, suposadament per fer fontades, sinó també ens pot ajudar a localitzar la font.

Un cop arribats al coll de la Vinassa, continuem el camí ample en direcció al coll de Can Gravat. Segons les nostres informacions, hi havia una font a prop de la casa que, la veritat, no hem trobat. Però, el que sí que hem pogut veure és un pou i al costat una petita cavitat.

Pou de Can Gravat

Cavitat al costat del pou

Després ens dirigim, primer per un corriol i després per un camí, tot observant un alzinar amb pins, cap al turó del penitent. Baixem cap a Vil·la Joana on hi trobareu el centre d'informació del parc i on podeu visitar moltes fonts com la font del centre, la font dels plataners, la font nova, la font vella, la font Joana o la font del Bisbe.

Mostra el mapa més gran

Però nosaltres hem optar per veure la font Rosita, una font que segons les nostres informacions s'estava enrunant.

Mina de la font Rosita

Un cop comprovat l'estat de la mina, anem cap a Santa Maria de Vallvidrera. En Passar per la casa del rector, just al costat de la porta, una font. Però, l'església, que es troba una mica més al fons i al davant del cementiri, és la protagonista indiscutible. 

Podríem dir que, en els seus temps, l'església era el centre de Vallvidrera, localitat que primer pertanyia al castell d'Olorda i després va passar a Sarrià com a primer pas per més endavant pertànyer a Barcelona.


L'Antònia? Campana de Santa Maria de Vallvidrera

La curiositat crida a entrar-hi, però no ha estat possible i ens hem acontentat amb veure l'edifici per fora i rondar pels seus voltants. Seguidament, ens anem en direcció al bar restaurant la piña2, per, una mica abans d'arribar-hi, agafar un corriol que puja cap a Vallvidrera.

En tornar cap a Barcelona un cel enteranyinat lluitava contra la torre de telecomunicacions per aconseguir l'atenció del visitant.

Torre de Collserola

El Bosc llarg, Valldonzella i el Bosc de les Torres

Heu estat mai al Bosc Llarg?, Nosaltres vam accedir-hi des d'un camí que surt de prop del Coll de les Torres, i el vam recórrer en direcció a la Socarrada per anar cap a la Torre del Bisbe.

El bosc Llarg

El corriol et portava bosc endins entre alzines i pins, i, si et fixaves, et mostrava els seus secrets, secrets que, no us penseu, de vegades eren bastant evidents.

Les torrenteres i rieres que amagaven l'aigua sota terra, eren descobertes per l'erosió que havia deixat l'aigua al seu pas. En alguns trams es veia fang o molses, la qual cosa feia suposar que el nivell freàtic estava molt amunt o que l'evaporació no havia estat possible.

La vegetació, per la seva part, ens mostrava moltes més coses de les que vam poder entendre. Però, ens vam fixar en la humitat o sequedat del terra i l'orientació de la zona.

Per altra banda, els animals, que no es deixaven veure, ens van semblar més difícils de desxifrar. Tot i així, tant les petjades de porc senglar en el fang com els sons dels ocells ens deixaven testimoni de la seva presència.

Però... Sí, hi ha peròs. Les torres elèctriques que hi passen pel mig, els ciclistes que es creuen els amos de la muntanya, sobretot a les baixades...




La Socarrada

Deixant-nos portar i sense adonar-nos, ens vam trobar a la Socarrada. Allà, el camí, amb canvi de vegetació, anava directe cap a la vall amb un pendent bastant fort.


Per què es diu Socarrada? Es va cremar en algun moment?







Forn de calç des del seu interior

Un cop vam arribar a la Torre del Bisbe, ens vam dirigir cap a Can Ferriol. Una mica abans de la font es pot veure un forn de calç. Està fet amb maons, i tot i que segueix l'estructura del de Can Sauró, es veu més modern.





Vam girar cua tornant a passar per la torre del Bisbe. Ens vam fixar en un safareig i al seu costat el que semblava una petita mina o més aviat pou, que es trobaven a una zona amb arbres fruiters i horta.

Casa del Bisbe

Però, on és la font del Bisbe? Sabem que està a la riera, més o menys a l'alçada de la casa. Hi haurà un camí sense punxes per accedir-hi? Aquell dia sembla ser que no estàvem prou aventurers i, amb l'excusa de què el temps volava, ho vam deixar per un altre dia.

El que sí vam visitar és la Font de Sta Margarida. Font que formava part d'un antic convent de Valldonzella que va ser construït molt a prop de la casa del Bisbe. Si es miren totes dues, un es pot adonar de què hi ha una certa semblança.

Sembla mentida que estant la Torre del Bisbe i l'antic convent de Valldonzella, tant a prop i sent-ne tant similars, en anar d'un lloc a l'altre s'hagi de canviar de terme municipal. Barcelona està tant a prop de Sant Feliu? Si agafes el tren a Plaça Espanya trigues una mica més en arribar-hi!.

Al davant de la font, hi ha les runes de l'antic convent i uns camps, que semblen treballats, la rodegen. En aquests camps, i una mica allunyats de la construcció, es pot veure una bassa pel reg i al seu costat, un pou.



Camps de Santa Margarida

Als camps, però a l'altre costat del convent, destaquen una alzina i una figuera catalogats com a arbres singulars de Collserola. I, seguint el camí cap a la peça de Can Mallol, en una corba molt tancada, trobem un pi, un altre arbre singular una mica més modest que els anteriors.

Alzina de Sta Margarida

Figuera de Sta Margarida

La Torre del Bisbe devia estar imantada, ja que vam tornar a girar cua per agafar un camí que va pel bosc de les Torres. Aquest cop ja va ser el definitiu, ja ens vam acomiadar de la torre fins... Tot caminant per aquest bosc, orientat al N en aquest tram i una mica amagat en l'ombra, ens vam trobar amb un altre forn de Calç, el Fornot de les Torres, del segle XVIII.

Fornot de les Torres

Aquest forn de calç es troba indicat als mapes i està inclòs en moltes de les rutes de Collserola. Diuen que les comparacions són odioses, però el cert és que si el comparem amb el primer, no només ens adonem de la diferència de mides, sinó que a més veiem que el material de la construcció és diferent, aquest últim estava fet amb pedra.

Després ja vam anar de retirada, recorrent el bosc en direcció al Coll de les torres. Al començament el corriol era estret, però després vam agafar un camí més ample, amb un canvi d'orientació i en conseqüència de vegetació.

L'orientació a l'Oest afegia una mica de lluminositat, ja que els pins, adquirint més protagonisme, oferien més forats per on podia passar la llum, encara i així, les alzines, tot i que en menor número, continuaven presents.

Font de Castellví i forn de calç

La sortida tenia dos objectius, la font de Can Castellví i el forn de calç que hi ha a prop del que era mas Sauró.

Vam dirigir-nos a Vallvidrera, en concret al coll de Can Cuiàs, per pujar pels turons de Can Pasqual i agafar el camí que va per sobre de la casa okupada en direcció a Can Castellví.

Hi havia un dipòsit d'aigua soterrat, al costat, i al marge del camí, un cedre que ens va cridar l'atenció, primer perquè és al·lòcton i molt diferent a les plantes dels voltants, però a més per les seves dimensions.

Parlant d'arbres singulars, a can Castellví n'hi ha un altre, un Lledoner, la vida del qual ha hagut de ser molt dura, esperem sortir millor parats de la crisi!

Seguint el camí de Can Castellví, al costat esquerre, i molt a prop de la casa, es troba l'àrea de la font. El que més ens va cridar l'atenció, sens dubte, va ser un pou amb una sínia. Tot i que la font està a prop del camí, no la vam arribar a veure des del mateix, les diferents terrasses que formen l'àrea i la poca alçada de la font impedeixen que es pugui veure des del camí. Al costat de la font, i una mica per sota, un safareig que rep les aigües de la font.

Un cop vista la font i seguint el camí vam arribar al carrer del pi forcat on encara es pot veure el pi que dóna nom al carrer. Tot i que és una zona on hi ha més pins, no és difícil distingir-ho.

Després ens vam anar cap al forn de calç. Molts han passat per allà sense ni tan sols adonar-se del que hi havia. D'altres ho han fet sense poder esbrinar què era. Però nosaltres teníem una explicació des d'abans de començar el recorregut.

Hem fet trampa? No, estar informat pot ser bo. Tot i així, de vegades descobreixes que aquella informació que semblava tant real, no és més que pura invenció.

Després ens vam dirigir cap a Vil·la Joana seguint la GR-92.