La font del Rossinyol

Avui passem per les Serres d'Agudells, d'en Ferrer, del Gatell i d'en Fotjà. Visitem dues fonts que fa temps tenim al cap, la del Rossinyol i la dels caçadors d'Horta, i una altra, la de can Güell, que ja l'havíem visitada la temporada passada.

Comencem a Vista Rica on veiem una clariana on abans hi havia un hort. Anem pel costat de la nova esplanada, cap a la part de la carretera de les aigües inaugurada l'any passat; tot passant per la serra dels Agudells i la carretera de les aigües d'Horta. Passem pel restaurant Casa Juaco, baixem pel bosc fins a arribar a un altre camí, on tombem a l'esquerra, en direcció a Sant Cebrià, fins a arribar a un petit corriol que va cap al turó de l'Ermità.



corriol que ens porta
 cap al turó de l'Ermità

 

Aquest corriol ens porta per dins del bosc, sense desnivells pronunciats, tot i que anem pujant sense adonar-nos. Mentre caminem, podem observar la vegetació, que de tant en tant, a les rieres que travessem, es transforma.



Una de les rieres des del corriol

Mentre seguim el recorregut, podem observar al nostre voltant. No és difícil veure roures i alzines que treuen el cap entre els diferents pins. Als nostres recorreguts habituals de Collserola, els pins són més alts que els roures i les alzines, però per aquesta zona, tant els roures com les alzines arriben a grans alçades. Es tracta d'arbres madurs, encara que de tant en tant se'n pot veure algun de jove.
Però, parlant de vegetals, no només veiem arbres, també es poden observar arbustos (com l'arboç o l'esbarzer), lianes (com l'arítjol) i herbes.


En una de les rieres, en un moment en què n'és paral·lela, hi ha una font una mica amagada, la font del Rossinyol. És molt senzilla, però precisament aquella senzillesa, i sobretot el lloc on es troba, és el que la fan interessant.



Font del Rossinyol

Al costat de la font una alzina, i una mica més avall un roure. Tots dos ens criden l'atenció per la seva alçada, però, el roure és més vistós, sobretot, ara a la tardor.

Continuem pel camí fins un desviament, assenyalat on girem a l'esquerra per trobar-nos amb el vial que va al turó de l'Ermità. Anem en direcció a Can Coll, Passant pel costat de can Güell i seguim fins a arribar al desviament de la font de Can Güell.



El corriol,
 una mica després de la font del Rossinyol

Tot i que ja coneixem la font, fem una paradeta i així comprovem que continua estant accessible encara que també constatem que segueix seca. Seguim una mica riera avall. Al marge esquerre veiem una petita caseta, al costat i a la mateixa riera, la font dels Caçadors d'Horta. La veritat és que tant el lloc: brut, de difícil accés, com la sequedat de la font, però no de la riera, fan que patim un petit desengany.

Reculem una mica en direcció al camí de Can Coll, el travessem i anem per un corriol en direcció al viaducte. Aquest recorregut, que passa per la serra d'en Fotjà, també el vam fer l'any passat. Però la veritat és que, tot i el seu desnivell, val la pena. Des del corriol es pot veure can Valldaura que l'estan restaurant i també es poden veure restes d'antics camins i esplanades, suposem que de can Valldaura.

Ara no tornem per la carretera de les aigües sinó que agafem el camí de carena tot seguint el recorregut de la GR-92. Passem pel mirador dels ocells (turó de la Magarola) des d'on observem Barcelona i els seus voltants. No podem deixar de mirar a l'altre costat, on, sens dubte, si no fos per la boirina, tant el Vallès, com les muntanyes de Montserrat i de Sant Llorenç serien els protagonistes indiscutibles.

Ara variem el camí a Vista Rica, en lloc de dirigir-nos pel camí dels eucaliptus (serra dels Agudells), com a l'anada, caminem per l'antic camí a Cerdanyola. 
 
 

Dels Agudells a la font groga

Comencem a Vista Rica, ens col·loquem d'esquenes a la carretera, i agafem el camí de la dreta, el més proper a la Rabassada. Passem pel costat d'un hort tancat. No gaire lluny, trobem una bifurcació, ens decidim pel camí de més a la dreta, que tot i ser més costerut, també és més tranquil.

Decidim no visitar els diferents turons dels Agudells sinó dirigir-nos directament cap al mirador dels ocells. La seva posició i alçada transformen un simple turó (el turó de la Magarola) en un lloc ideal per observar els voltants i una mica més enllà. Si hi passeu sovint podreu observar Montserrat, sempre es veu diferent. Avui, per exemple, la boirina ens permet veure el paisatge una mica enterbolit. La costa...

Fa temps que no agafem el camí de carena. La vegetació alta i densa impedeix gaudir de vistes en la major part del recorregut. A més està molt erosionat i hi ha trams on es fa una mica difícil caminar-hi, però un dia és un dia. L'altra alternativa tampoc té gaires vistes, exceptuant una zona on es veu el turó de Montcada i el Montseny, tot i que el camí està millor.

Continuem el recorregut fins un camí ample, just anem a parar a una corba molt pronunciada. Només el creuem agafant un desviament que hi ha just al nostre davant. Una mica més tard girem a l'esquerra, anem en direcció a Sant Medir. Comencem amb bosc poc dens d'alzines i pins però de seguida apareix alguna construcció.


Vistes del camí

Al carrer de l'enfiladissa tombem a la dreta i ens trobem una font, la font de la Mina. La veritat és que la font pròpiament dita no es veu ja que es troba a dins d'una caseta. Continuem baixant fins que ens topem amb un altre camí que va des de la vall cap a Vista Rica.

L'agafem cap amunt decidint passar per la riera de la Salamandra. Volem buscar la font dels forestals, una font desapareguda. Bé, ara ja no ho sabem ja que hem trobat un aiguaneix a la riera. Serà la font?

Pugem cap a la font de l'estrangulador. Però abans d'arribar-hi ens adonem de la presència d'una flor gran i groga. Es tracta de la corona de rei. Una mica més amunt de la troballa, el nesprer. Busquem els nespres però, aquest any no n'hi hauran. Hi queden uns pocs, verds, petits... sense futur?

Una mica més amunt, a la riera, a l'esquerra del camí, aquelles palmeres, de les que us hem parlat en d'altres ocasions, ens mostren les seves flors.

Ara sí que arribem a la font de l'estrangulador. Es baixen unes escales fins a la riera. Quan gairebé s'està a baix de tot, es passa entre els dos brocs, un blau i trencat i l'altre gris. Una mica amunt, un pont, un antic camí de passeig? I molt a prop, una mica riera amunt, una roca amb una petita caiguda d'aigua. De vegades la font no té aigua però per la roca sí que hi circula.



Font de l'Estrangulador

Ja només ens queda tornar al camí i seguir cap a Vista Rica, pel recorregut encara trobem corones de rei, però, a mesura que hi pugem, es van espaiant fins que desapareixen.

Can Ferriol

Si sortim de Can Cuiàs en direcció al Coll de les Torres, Passem per un corriol amb unes vistes espectaculars sobre la vall de Sant Just i des d'on hem pogut veure papallones dansant al nostre voltant.

Després, baixem pel bosc de les Torres. El camí, que ja l'havíem fet en d'altres ocasions (bosc llarg o coll de les Torres), és agradable per passejar-s'hi. El bosc és d'alzines i pins i gairebé a la vall, en l'última corba, hi ha un pi singular.

Ja a la vall, on el bosc s'obre, trobem l'antic monestir de Valldonzella amb la font a l'altre costat del camí. El fet de què la font es troba dins d'una cova artificial, li dóna un toc especial. L'antic monestir encara té camps de cultiu amb gramínies, que, actualment, volen ser una font d'aliment pels animals salvatges. Al fons, una alzina i una figuera intentant guanyar-se les nostres mirades.

Passem pel costat de la Torre del Bisbe i ens anem cap a Can Ferriol. Un cop passada la torre ens tornem a endinsar en un bosc d'alzines i pins. Passem pel davant del forn de calç i continuem el camí. En un punt, molt proper a un creuament ens trobem una roca que ens crida l'atenció.

Roca al marge del camí

Ens desviem per veure la font de Can Ferriol. Al davant de la font un safareig. Una mica per sota un hortet...

Tornem al camí i ens dirigim cap a la socarrada però aquest cop no anem pel bosc llarg sinó que continuem el camí i sortim per la Sargantana. El camí té més pendent i és més obert, però precisament per això és interessant ja que permet anar veient el paisatge a mesura que es camina.

Així, per exemple, anem veient el mas de Can Ferriol, cada cop més lluny; o Santa Creu d'Olorda cada cop més a la nostra alçada; o la pedrera dels ocells... O l'enorme forat de la cimentera...

Vistes de la Vall amb Sant Feliu al fons

Un cop arribem a la Sargantana, hem de tornar a Can Cuiàs. Ho fem dirigint-nos cap als Turons de Can Pasqual i baixant al Coll per un corriol que hi passa per un alzinar amb pins que ja coneixíem. L'havíem visitat en d'altres ocasions (sortides a la font de Can Castellví i a la font de Can Mallol).

Fem fonting!

"Fer fonting", és una expressió que encara no es troba al diccionari. Tot i així la utilitzem ja que el passeig va de font a font...I alguna que ha quedat massa a prop però que per raons de temps s'ha deixat per un altre dia.

La primera font visitada va ser un aiguaneix que hi ha al camí de dalt de la Budellera anomenat a la web de fonts de Collserola font de la falguera. L'aiguaneix hi és, ja que sempre hi ha un riuet al camí, ara bé l'hem intentat localitzar i ens ha estat bastant difícil.

Per la zona hi ha molts arbres singulars, per exemple, al començament del camí dels til·lers podeu veure una alzina surera monumental. Però, nosaltres vam optar per agafar el camí de dalt de la Budellera, on hi ha un roure, que tot i haver-nos cridat l'atenció, no ha estat etiquetat com a arbre singular. De fet, hi ha tants roures i alzines grans per la zona que no poden ser tots arbres destacats!

Després tot seguint el camí, i girant el primer desviament a l'esquerra s'arriba a l'àrea de la font de la Budellera. Una font que ja existia a mitjans del segle XIX. Tot i així, el seu projecte actual, de Forestier, és de començaments del segle XX. Fa uns anys es va remodelar tot seguint el seu disseny.




Escala imperial a la Budellera

És una font força interessant. Penseu que Vallvidrera, va passar de ser un poble de pagès a esdevenir un lloc d'estiueig. Va ser llavors, quan es va decidir invertir per l'entreteniment d'aquests nous visitants temporals que els aportaven nous ingresos. Així és com la font de la Budellera va esdevenir una gran àrea de lleure amb diferents esplanades per fer fontades.

La decoració de la zona s'aconseguia amb el recorregut de l'aigua de la font, que aprofita els diferents desnivells per anar de bassa a bassa abans de perdre's per la riera. I, amb unes escales senyorials que ajuden el visitant a superar els diferents desnivells.

Recorregut de l'aigua per diferents desnivells

Nosaltres però, no vam abandonar la font per baixar a la riera, sinó que ho vam fer pel camí de baix de la budellera. El recorregut és un bosc, poc explotat i madur, amb alzines, roures, pins...En la nevada de fa uns anys van caure exemplars molt grans, però encara en queda algun.

Seguint el camí i a mà dreta, hi ha un corriol, al començament amb escales, record dels camins oberts a l'època de les fontades, que ens va permetre tornar al camí de dalt de la Budellera. Una mica més avall de la intersecció, a mà dreta hi ha una alzina tota torta i recalçada que indiscutiblement ens crida l'atenció. A l'altre costat un roure "singular".

Seguint el corriol que hi ha a la dreta, reforçat amb un mur de pedra a la part baixa, arribem a la font del Canet, una font senzilleta però amb el seu encant. Va ser restaurada no fa gaire i s'hauria de destacar aquella alzina surera que l'acompanya i amb la què comparteix protagonisme.

Imagineu-vos, la surera també s'ha restaurat, part de les seves arrels, que havien patit l'acció de l'erosió perdent la protecció del terre i convertint-se en tota una atracció pels excursionistes, han hagut de ser soterrades per protegir-la.

Ens vam allunyar de la font del Canet per anar cap a la carretera de la Rabassada i poder arribar al camí de les fonts d'en Ribas i de la Rabassada. És un camí ample que surt d'una mica abans del viaducte. Primer està la font d'en Ribas amb les seves decoracions modernistes i una mica més enllà la de la Rabassada amb els seus tres brolls. Les hem visitat totes dues en d'altres ocasions, així que ens vam fixar en detalls que en d'altres visites no havíem mencionat.

Destaquem una surera que hi ha al camí d'accés, no pel fet de ser gran, sinó per ser l'única en tot el camí, i pensem que també a la zona. El fet de que no és un arbre solitari (com la de les fajones o la de la font del canet), sinó que forma part d'un bosc d'obaga és el que ens fa preguntar: Com aconsegueix aquest arbre viure en una zona tant fosca?

Pensem que és un exemplar estrany en aquesta terra d'alzines i roures. No per estar a un bosc, sinó per les característiques d'aquest bosc. Però, si us hi fixeu, veureu que el seu emplaçament, en un revolt del camí on hi ha més amplitud, permet que hi arribi més llum, a més la vegetació de la zona, per la seva part, ajuda a què estigui més protegida i per últim el terreny on es troba és àcid.

Per tant, poder no és tant estrany com semblava a primer cop d'ull. Tot seguint el camí i molt a prop de la font d'en Ribas, ens vam trobar una gran alzina, al marge dret i amagada a la foscor. Després, ja passada la font, un roure ens mostrava les seves noves fulles. Sembla estrany que poguessin passar desapercebudes ja que la seva coloració, diferent al de la resta d'arbres de la zona, destacava.

La tornada va ser per unes escales que estalvien part del camí anterior. Després vam pujar a la carretera per agafar un corriol a la dreta i paral·lel a la Rabassada, que porta al Coll de la Mola. En el recorregut es passa per la font de la Salamandra, visitada no feia gaire. Aquest cop ens vam interessar per les vistes al Vallès, a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Una mica més enllà, gairebé a l'infinit es veien muntanyes nevades.

Després, passant la carretera que va al Tibidabo, i pujant-la una mica, vam anar pel camí de Can Borni. Per aquesta zona es poden veure arbres introduïts com el cedre de l'Himàlaia, el lledoner, el garrofer o el xiprer; o també d'altres de la zona com el roure, l'arboç o l'alzina; tot creant una atmosfera diferent.

Per últim, vam visitar l'última font del recorregut, un lloc ja conegut i visitat en d'altres ocasions, la de Can Borni. Una altra obra modernista amb dissenyador conegut, Rubió i Todorí, el paisatgista que també va dissenyar els jardins de Can Borni on hi ha una bassa per recollir l'aigua de la font i unes canals per on circula l'aigua per gravetat.

La Vall de Sant Just

Després de la visita a la font del Rector, i de l'entrevista trobada sobre un passeig que es feia amb les escoles per la vall de Sant Just (SEAS - butlletí 279, 2008) , ens vam interessar per la vall de Sant Just i, en conseqüència, vam decidir visitar-la.

Des del Coll del Portell, vam baixar passant per costat del tennis Diagonal i per la plaça Mireia cap a la font de la Mandra. La zona està una mica canviada ja que han posat un petit bar. Però a la font, vam trobar normalitat absoluta: com sempre, hi havia un home omplint garrafes.

Font de la Mandra

Després, travessant un pinar bastant jove, ens vam dirigir cap a la font de la Beca. No fa gaire hi havia hortets per aquella zona. Tot i que la zona va ser reforestada, encara es poden veure figueres, alguna de molt gran, i una mica més enllà alguna olivera i ametllers. De fet hi ha un passeig que agafa el nom d'aquests arbres, el corriol dels ametllers.

Font de la Beca

Segons el bloc Guia Parc Collserola, hauríem d'haver trobat una colònia de badola. Ens sap greu no haver-la trobat, però es que, segons les nostres investigacions, per trobar-la hauríem d'anar més cap a l'estiu.

Un cop inspeccionada una mica la zona, vam deixar de banda, per una estona, les terres amb records dels antics cultius, i vam anar a la font del Ferro, que es troba en una zona boscosa on els pins, alzines i algun roure són els protagonistes indiscutibles.

Roure de la Font del Ferro
arbre singular de Collserola

A la web de fonts de Collserola ens marquen dues fonts del ferro en aquesta zona, la ú i la dos. Nosaltres només n'hem trobat la primera, la més coneguda ja que té una construcció que la fa més visible.


Àrea de la font del Ferro

La segona és un aiguaneix que surt a la riera. No hi ha cap tipus de construcció la qual cosa dificultava la cerca. Tot i que vam veure, al costat del camí dos punts amb aigües fèrriques emergents: una cova i, una mica més enllà, una roca, cap d'ells coincideix amb les dades de la font del Ferro II.

Cova amb filtracions d'aigua

Roca on es pot veure un filet d'aigua

El següent pas va ser dirigir-nos cap a la font del Rector per, una mica abans de la font, agafar un camí que baixa cap a la vall. Anant per aquest camí i després desviant-nos a la dreta, vam poder veure les dues fonts del caçador (o SEAS). N'estan molt juntes i a la riera, a més penseu que el petit corriol obert entre la vegetació ens indica que no som els únics que les hem visitat.

En un moment donat, ens vam trobar a Can Fatjó. Aquí no només hi ha records del passat agrícola, sinó que també hi han cultius "més d'acord amb els nous temps" i diferents a figueres, ametllers o oliveres. Ara ja no es pensa en una agricultura per alimentar als de Barcelona o als animals, sinó que més aviat es pensa en ornamentació de jardins i carrers, amb el cultiu de palmeres i, també, en cavalls (si no m'equivoco per concursos).



Detall d'un ametller

Però s'ha de dir que també es podien veure dispersos per les terres de Can Fatjó: ametllers, oliveres i garrofers, que actualment no s'exploten.

Veient la crisi actual, creieu que els nous temps ens tornen a demanar uns cultius enfocats cap a necessitats bàsiques com l'alimentació? Tot i que l'ametlla i l'oliva són cares de recollir i que la garrofa està buscant noves sortides per ser més rendible, s'haurien de tornar a aquests cultius? O més aviat s'haurien de buscar-ne d'altres del primer sector però més productius?





Pensant en tot això i quan ja tocava tornar cap a casa, vam decidir que no ens hi podíem anar sense buscar la font de Can Fatjó. En realitat no queda ni la font ni el pou, sinó que hi ha un safareig, bé, això és el que diuen, nosaltres no el vam trobar!

Pou de mina

El que sí vam veure, és un pou de mina en una àrea de descans i una mica més avall una porta, un control de mina, de la que sortia molta aigua. La mina agafa l'aigua de dues vessants, la de Can Fatjó i la del Ferro i porta l'aigua (que no es perd) cap a Sant Feliu.

En mirar la vall, tot i que ho vam fer molt per sobre, vam poder veure el canvi que havien fet les masies de la zona, masies que no feia gaire es dedicaven a l'agricultura, actualment o semblen abandonades, o han canviat el tipus d'explotació o s'han convertit en un servei com club de Tennis (Can Merlés), o hípica (Can Vilà), o restaurant (Can Carbonell).

Però el passat encara no està esborrat del tot ja que si us fixeu encara en queden vestigis, com basses, fonts, restes de cultius o esplanades.

Bé, un cop vist això, sí que vam decidir tornar-hi. Ens ho teníem merescut!

El Bosc llarg, Valldonzella i el Bosc de les Torres

Heu estat mai al Bosc Llarg?, Nosaltres vam accedir-hi des d'un camí que surt de prop del Coll de les Torres, i el vam recórrer en direcció a la Socarrada per anar cap a la Torre del Bisbe.

El bosc Llarg

El corriol et portava bosc endins entre alzines i pins, i, si et fixaves, et mostrava els seus secrets, secrets que, no us penseu, de vegades eren bastant evidents.

Les torrenteres i rieres que amagaven l'aigua sota terra, eren descobertes per l'erosió que havia deixat l'aigua al seu pas. En alguns trams es veia fang o molses, la qual cosa feia suposar que el nivell freàtic estava molt amunt o que l'evaporació no havia estat possible.

La vegetació, per la seva part, ens mostrava moltes més coses de les que vam poder entendre. Però, ens vam fixar en la humitat o sequedat del terra i l'orientació de la zona.

Per altra banda, els animals, que no es deixaven veure, ens van semblar més difícils de desxifrar. Tot i així, tant les petjades de porc senglar en el fang com els sons dels ocells ens deixaven testimoni de la seva presència.

Però... Sí, hi ha peròs. Les torres elèctriques que hi passen pel mig, els ciclistes que es creuen els amos de la muntanya, sobretot a les baixades...




La Socarrada

Deixant-nos portar i sense adonar-nos, ens vam trobar a la Socarrada. Allà, el camí, amb canvi de vegetació, anava directe cap a la vall amb un pendent bastant fort.


Per què es diu Socarrada? Es va cremar en algun moment?







Forn de calç des del seu interior

Un cop vam arribar a la Torre del Bisbe, ens vam dirigir cap a Can Ferriol. Una mica abans de la font es pot veure un forn de calç. Està fet amb maons, i tot i que segueix l'estructura del de Can Sauró, es veu més modern.





Vam girar cua tornant a passar per la torre del Bisbe. Ens vam fixar en un safareig i al seu costat el que semblava una petita mina o més aviat pou, que es trobaven a una zona amb arbres fruiters i horta.

Casa del Bisbe

Però, on és la font del Bisbe? Sabem que està a la riera, més o menys a l'alçada de la casa. Hi haurà un camí sense punxes per accedir-hi? Aquell dia sembla ser que no estàvem prou aventurers i, amb l'excusa de què el temps volava, ho vam deixar per un altre dia.

El que sí vam visitar és la Font de Sta Margarida. Font que formava part d'un antic convent de Valldonzella que va ser construït molt a prop de la casa del Bisbe. Si es miren totes dues, un es pot adonar de què hi ha una certa semblança.

Sembla mentida que estant la Torre del Bisbe i l'antic convent de Valldonzella, tant a prop i sent-ne tant similars, en anar d'un lloc a l'altre s'hagi de canviar de terme municipal. Barcelona està tant a prop de Sant Feliu? Si agafes el tren a Plaça Espanya trigues una mica més en arribar-hi!.

Al davant de la font, hi ha les runes de l'antic convent i uns camps, que semblen treballats, la rodegen. En aquests camps, i una mica allunyats de la construcció, es pot veure una bassa pel reg i al seu costat, un pou.



Camps de Santa Margarida

Als camps, però a l'altre costat del convent, destaquen una alzina i una figuera catalogats com a arbres singulars de Collserola. I, seguint el camí cap a la peça de Can Mallol, en una corba molt tancada, trobem un pi, un altre arbre singular una mica més modest que els anteriors.

Alzina de Sta Margarida

Figuera de Sta Margarida

La Torre del Bisbe devia estar imantada, ja que vam tornar a girar cua per agafar un camí que va pel bosc de les Torres. Aquest cop ja va ser el definitiu, ja ens vam acomiadar de la torre fins... Tot caminant per aquest bosc, orientat al N en aquest tram i una mica amagat en l'ombra, ens vam trobar amb un altre forn de Calç, el Fornot de les Torres, del segle XVIII.

Fornot de les Torres

Aquest forn de calç es troba indicat als mapes i està inclòs en moltes de les rutes de Collserola. Diuen que les comparacions són odioses, però el cert és que si el comparem amb el primer, no només ens adonem de la diferència de mides, sinó que a més veiem que el material de la construcció és diferent, aquest últim estava fet amb pedra.

Després ja vam anar de retirada, recorrent el bosc en direcció al Coll de les torres. Al començament el corriol era estret, però després vam agafar un camí més ample, amb un canvi d'orientació i en conseqüència de vegetació.

L'orientació a l'Oest afegia una mica de lluminositat, ja que els pins, adquirint més protagonisme, oferien més forats per on podia passar la llum, encara i així, les alzines, tot i que en menor número, continuaven presents.

Font de Sant Antoni

Dos matins havíem estat donant voltes per trobar la font sense resultats. Però no vam perdre el temps, més bé tot al contrari, les nostres anades i vingudes ens van permetre descobrir un món desconegut per nosaltres, un munt de camins que anaven recorrent la muntanya.


Tant per la banda del casino, com per la banda de Can Ribas hi havia uns camins que, tot i estar el torrent de la Rabassada al mig, es comunicaven entre ells. Eren camins amples, amb murs de pedra seca protegint-los de possibles esllavissades i on les "nostres amigues",  ja no eren "enemigues" intentant atacar-nos en qualsevol moment. Podríem dir que eren plantes amb defensa incorporada, i només atacaven quan te n'apropaves massa. Ara, ja no les veiem com "enemigues", a força del contacte les hi estem començant a agafar "carinyo". Qui sap si aquesta amistat es convertirà en alguna cosa més important...

Anant per aquells camins trobaves arbres caiguts, bardisses, arítjols...També hi havia arbres i arbustos drets, sobretot alzines, algun pi i roures, però aquests no molestaven, més bé tot al contrari acompanyaven el nostre pas. És curiós, per què hi havia zones relativament netes i d'altres, habitualment a les torrenteres, que semblaven impenetrables. Així el camí o bé podia ser una selva o bé podia no tenir cap destorb encara que també hi havia zones amb una mica de tot.

Voltant sense rumb per aquells camins, vam poder descobrir molt a prop del torrent un pou sense protegir. A sota, a la torrentera una petita edificació que no consta enlloc.

Per altra banda, més amunt, hi havia una pedrera d'on creiem havien tret la pedra per fer els petits murs que es veien al marge del camí. De fet els camins que en sortien eren més amples que els que estàvem acostumats a veure per la zona, suposem que per poder passar i maniobrar amb els carros.



Pedrera trobada a la zona



"Font d'en Jordi"

Bastant lluny del pou i la pedrera, vam trobar el que a la web de les fonts de Collserola anomenen font d'en Jordi. Si era una font, el que veiem és la mina i és curiós, per què cap font de la zona té aigua i aquesta mina està inundada.

Seguint riera amunt, també molt aprop del torrent, hem trobat un pou, la boca del qual es veu molt petita. S'ha d'anar en compte ja que no està protegit i es veu bastant profund.

Per últim i bastant a prop del camí de can Ribas, quan la nostra única preocupació era sortir a un lloc conegut, vam trobar una font amb la seva mina, la font del pescador. Molt aprop de la font, que està just a un camí, hi ha una esplanada, suposem que era el pla per fer la fontada.

Cap d'aquestes troballes està documentada, només hem trobat alguna explicació a la pàgina de les fonts de Collserola. Però el que realment buscàvem, tot i haver passat pel seu costat els dos dies, no ho trobàvem.

Parlem de la font de Sant Antoni. A quin Sant Antoni estava dedicada? A Sant Antoni Abat? Si era a aquest, el millor hauria estat preguntar als porcs senglars. Ens sembla que no estaven gaire lluny! Vam veure els seus excrements! O a Sant Antoni de Pàdua? Per què si es tractava d'aquest últim, podríem haver-li demanat on era la font. No ajuda a trobar les coses perdudes?

Havent-nos assabentat de què la font de Sant Antoni estava molt aprop de la galeria inundada (font d'en Jordi) trobada recentment,vam apropar-nos-en intentant seguir el torrent cap a amunt, pel costat dret i amb cura ja què la zona, que té grans desnivells, és perillosa.

Per fi! Sant Antoni ens devia haver sentit i la seva font es va deixar veure! Era amagada, però tot i així allà estava, avall al torrent, en un lloc ombrívol, sense gaire llum i entre fulles i branques.


 

 

Vam baixar, però amb cura, fins a la font de Sant Antoni on, per cert, no hi havia cap imatge del Sant, així que encara no sabem a qui hem de donar les gràcies per la nostra descoberta!

Un cop vista l'àrea de la font i els seus voltants, vam decidir tornar pel costat del casino, per situar-nos una mica. És curiós però en els diferents intents de trobar-la sempre havíem deixat la cerca molt aprop de la font!

Però ara, per fi la tenim situada, i...per cert es troba molt aprop de la font sulfurosa i del llac del casino.

Passeig per la font del rector i les fatjones

Vista de la zona del recorregut des de la carena

El recorregut va començar anant cap a Vallvidrera i dirigint-nos cap al turó d'en Cors. Després, passant per la carena vam baixar pel camí que surt des del Coll del Portell en direcció W. El vam fer fins a un corriol que hi ha bastant avall i a mà dreta i que porta a la font del rector.

Antiga font del Rector

Aquest corriol ja l'havíem agafat no feia gaire i ens havia deixat una molt bona impressió. Tot i així, el motiu de la visita era un altre. En la sortida anterior havíem vist les runes d'una petita construcció a prop de la font, que segons les nostres investigacions és el que queda de l'antiga font del rector, i les volíem tornar a veure.

Després vam continuar pel corriol, aquest cop vam agafar un desviament diferent al de l'altra vegada.

Mina de Can Fatjó

Vam passar per una zona de bosc que gairebé arribava a la vall. però no us penseu, la zona era molt semblant a la de l'altre dia tot i que poder hi havia més roures que a la part alta i cap alzina surera. En el recorregut i en la part baixa vam trobar el que pensàvem que era una caseta d'eines pel camp, però en realitat és una mina. Com us podeu imaginar les diferents esplanades que vam trobar estaven totes plenes d'herbes o alguna inclús amb un bosc d'alzines i roures. Però no n'hi vam passar per cap de cultivada.

Antic pla de cultiu

La pujada final, en direcció al coll de Can Cuiàs, va ser una mica dura. Tot i així, ens vam poder distreure una mica mirant tant els diferents arbres que trobàvem, alguns, testimonis del passat agrícola de la zona, com les roques, i alguna al·loctona perduda, concretament figuera de moro... 



Aquest recorregut de la font del rector i les fatjones pertanyia a un antic recorregut realitzat per la SEAS pels escolars de Sant Just. En el butlletí 279 (nov-des 2008) ens expliquen les raons que van tenir per fer-ho i el que és més interessant, també podem veure com ha canviat, des del punt de vista d'en Jordi Farràs.

Can Borni

De vegades hi ha risc de pluges i no podem caminar tant com voldríem. Aquest dia era un d'aquests, així que vam decidir anar a prop per si de cas.

Vistes de Barcelona des del camí de Can Borni

Vam pujar tot el camí de Can Borni passant per la font i els vivers. I una mica més amunt vam girar a la dreta per un camí que tot i ser curt el trobem molt interessant. Al final hi ha com una espècie de plaçoleta amb una roureda a sota i vistes a la ciutat, que encara que actualment les emmascara la vegetació, es poden veure des d'un punt anterior.

El camí, amb lledoners al seu marge, queda per sobre de la riera i de la font del Bacallà.

Fa molts anys es va cremar però, ara, sembla que s'està refent, podríem dir que progressa adequadament. Pels voltants del camí vas veient alzines; pins; arbustos (arboç, garric, marfull, llentiscle, esbarzer...); herbes (fumaria, arítjol, caps blancs, rementerola...) i alguna que altra planta al·lòctona com les madrastres, el Penniset, el lledoner, el pi canari o el cedre de l'Himàlaia (les dues primeres són invasives, però les altres no presenten gaire problema).

També en aquesta època es poden veure líquens, bolets i indicis de què és una zona visitada pel porc senglar.

Can Mallol

Aquesta tardor no ens podem queixar, està plovent bastant. O al menys és el que ens sembla ja que molts dels dies que decidim sortir hi ha risc de pluges. Aquest dia va ser una excepció, i tot i el pronòstic de pluges vam poder anar cap a Can Mallol.

Els objectius de la sortida eren veure la font i la masia de Can Mallol.

La sortida va fer-se direcció Vallvidrera i després pel camí que passa pel turó de l'Espinagosa i el del Llevallol, per on vam veure un munt de bolets. No entenem gaire de bolets però en vista del què vam veure a la tornada podríem dir que n'hi havia algun de comestible i d'altres que no ho eren.

Després ens vam dirigir cap al coll de Can Pasqual passant per un corriol que puja pels turons de can Pasqual.

S'havia de caminar una mica per la carretera seguint la GR, i deixar-la agafant un camí a la dreta que passava per un alzinar amb pins.

La pedra que quedava al costat del camí, llicorella, tenia un munt de líquens. El mateix passava pel corriol que pujava pels turons de can Pasqual, on de fet, també vam trobar molts fongs. Després hi ha un desviament senyalitzat cap a la font de Can Mallol.
 
En arribar a la font ens vam sorprendre, la font havia desaparegut. Segurament no s'ha anat a cap altra lloc, simplement ha quedat amagada per la vegetació.

Vistes de la zona de la font amb la taula mig amagada per la vegetació

Un cop trobada la font, havíem de seguir el corriol pel què havíem arribat, però en direcció cap a Molins, fins a arribar a la carretera. Vam sortir al coll de Can Mallol on hi havia unes runes (restes de la masia de Can Mallol?). Seguint una mica la carretera estava can Mallol, on no vam poder entrar ja que hi havia algú vivint.

La tornada també va ser pels turons de Can Pasqual, d'en Llevallol i de l'Espinagosa. Quan vam tornar a passar per aquest últim camí vam veure que algú havia recollit els bolets "bons" i n'havia tallat els "dolents". Això ens va fer pensar:

• Hi ha bolets "bons" i bolets "dolents"?
• És necessari tallar els bolets "dolents"?
• La funció dels bolets al bosc és la de ser trobats pels caçadors de bolets?

En fi, la vida continua. Sí, la dels bolets també ja que la seva part no reproductiva continua allà, amagada, al sòl. El problema és que sense bolet (òrgan de la reproducció sexual) no es reprodueix com ho faria i la seva funció al bosc de transformació de la matèria orgànica queda reduïda.

Sant Pere Màrtir, font del Rector i Les Fatjones

Els objectius de la sortida eren:

* Veure Sant Pere Màrtir

• Les runes de l'antiga església
• Les estructures dels antiaeris
• Les vistes

* Veure la font del Rector i els seus voltants

Estructura dels antiaeris

El començament va fer-se pel camí de Vallvidrera a Sant Pere Màrtir des del Mirador del turó d'en Cors. Vam fer tota la carena fins arribar a Sant Pere Màrtir on hi havia les restes de l'antiga església amb una petita explicació. Després, a la part SW del turó es trobaven les estructures dels canons dels antiaeris i les trinxeres per anar d'un canó a l'altre (també hi havia una explicació).



Un cop vist això, vam tornar una mica enrere cap al Coll del Portell per baixar una mica el camí que va des del coll i que deixa a una banda el torrent de la font del Ferro i a l'altre el de la font del Rector.

En un punt determinat s'ha de girar a la dreta i anar per un corriol, que sens dubte és molt interessant. Passa per la font del Rector i el pots seguir fins al coll de Can Cuiàs. És un corriol amb moltes corbes i bastant llarg. Però precisament això és el que el fa interessant. A mesura que vas caminant, i va canviant l'orientació, vas veient com es modifica un alzinar.

Es veuen alzines, pins, roures (zona Nord) i alzines sureres (Zona S). També, d'altres arbres, sobretot al final, on trobareu restes de la vegetació dels camps cultivats com ara garrofers, ametllers i oliveres. I, encara que no ho subratllem gaire, hi havia alguna espècie al·lòctona. Però aquest dia no estàvem gaire sensibilitzats i no van ser retratades.

vista del bosc des del camí

Cinc arbres de la zona estan catalogats pel parc de Collserola com a arbres singulars:

• dos roures
• una alzina surera
• dos pins pinyoners.

Per sota del camí es pot observar un pi blanc, catalogat com a arbre singular i també hi ha un altre pi pinyoner (aquest no el vam veure) Per cert, la pàgina dels arbres singulars del parc de Collserola, és bastant incòmode de consultar.

La tornada va ser des del coll de Can Cuiàs en direcció Vallvidrera.