Heu visitat últimament el pantà de Can Borrell?

Racó del pantà

Fa un any el vam anar a veure. Ja havien començat a netejar camins dels voltants, però, al pantà, encara no hi havien actuat.

Porten un any arranjant-lo i decidim que és moment de veure com van. És per això que pensem en una sortida que passi per la zona. Ens decidim a anar pels Agudells, baixar per Sant Adjutori i pujar per la serra de la Rabassada.

Pessebre als Agudells

Així que ens dirigim cap a Vista Rica des d'on ens endinsem a la serra dels Agudells. Anem en direcció al turó de Santa Maria, per dirigir-nos cap a un turó on, per les dates de nadal, es pot veure un pessebre.

Ara, ens dirigim a la Serra de Sant Medir. Caminem per la carena fins a arribar al turó de sant Adjutori, per on baixem, tot seguint un corriol, fins a la vall.

Veiem l'església de planta rodona, el forn, on fa uns anys també posaven un pessebre, i caminem cap a la carena de la serra de la Rabassada. Anem seguint la carena fins a trobar un desviació que ens porta cap al pantà. Es veu que han estat treballant, ja que és més ample i no queda gens amagat.

Escales per travessar una riera

Per tant, no tenim problemes en apropar-nos al pantà de Can Borrell. Però, abans d'arribar-hi, veiem aquell antic corriol que s'ha transformat en camí. Tot caminant ens trobem una desviació amb unes escales per passar una riera. Passem per aquest tram i veiem la part del pantà de riera amunt.

Passarel·la sobre la presa

Tornem al "camí" d'abans i tot seguint-lo en direcció cap a la part baixa del pantà, podem observar que per la presa estan fent una passarel·la, la qual no només ens permetrà creuar a l'altre costat, amb menys dificultat que abans, sinó que a més ens facilitarà l'observació de la zona. Una mica més enllà, veiem que per passar de la passarel·la al camí de Can Borrell s'han fet unes escales.



No ens podem oblidar dels voltants, on descobrim camins que segurament s'havien perdut i que ara s'ha aprofitat per tornar a obrir. Si decidiu endinsar-vos-hi, encara hi podreu trobar aquell cotxe vell i atrotinat que sens dubte ja forma part de l'entorn.


El pantà ja està a punt de ser inaugurat. De fet la inauguració tindrà lloc el 14 de febrer. Però, això no vol dir que les actuacions hagin acabat. Segons el que hem llegit, encara hi faran una plataforma per poder gaudir de la fauna i flora sense fer malbé els marges, també s'acabarà de netejar zones de pas i es senyalitzarà la zona. Bé, ja veurem com queda.

Continuem tot seguint una senda que puja per la serra de la Rabassada cap a la carena. Caminem una mica carena amunt fins a arribar a al desviació que passa per sota del viaducte de Can Ribas i ens dirigim cap a la Rabassada.

Avancem per la carretera fins a arribar al camí que porta al casal de Sant Josep, per seguir el corriol que passa per sobre de la Font de la Sargantana i que ens porta  a la carretera que va des de la Rabassada fins al Tibidabo. Un cop allà, ens dirigim cap a Can Borni per baixar cap a Barcelona.

Bé, amb la visita d'avui, entre d'altres coses, hem pogut entreveure la futura cara del pantà. Però, l'estada també ens ha fet sorgir una pregunta: un cop l'hagin fet més accessible, s'aconseguirà mantenir, o, millor dit, potenciar el seu valor ambiental? Esperem que sí, tot i que la nostra experiència ens ho fa dubtar.

Tornem a Sant Adjutori

És el tancament de la temporada. Dubtem cap a on anar, però com la calor comença a ser la protagonista, haurà de ser per llocs més aviat ombrívols.

La decisió està presa. Anem a Sant Adjutori. El lloc és el mateix que en la inauguració de temporada, però aquest cop anem per un altre camí, per la carena de la serra de Sant Medir. La tornada la fem en part per la carena de la serra de la Rabassada i en part per camins orientats a la vessant Oest de la carena.

Ens apropem a Vista Rica i un cop allà decidim passar pel camí de la dreta de la font. Quan arribem a un desviament que es dirigeix cap a la Rabassada i que passa pel costat de la gossera, agafem un corriol que ens porta cap al turó de la Magarola. Tot i que hi ha una mica de boira a la costa, les vistes tenen el seu encant. En la direcció contrària, el Vallès.



Turó de la Magarola

Continuem, aquest cop seguint el recorregut de la GR, fins tornar al camí del que veníem, arribem just a una corba molt tancada on agafem el desviament i tot seguit un camí a la dreta, des d'on comencem, o continuem, el camí de carena.

Mentre algun tram està en males condicions, n'hi ha d'altres que estan molt millor. Deixem a un costat el camí que baixa a Sant Medir passant per la font de Can Ribas.

Continuem per la carena, que en aquest tram està millor, i ja al turó de Sant Adjutori ens desviem a l'esquerra. Hi ha una marca de pintura d'algun grup excursionista que ens assenyala el corriol que ens va baixant i apropant a l'edifici circular tot passant per un alzinar amb pins.

Ja estem a prop de l'església antiga, però no podem estar-nos d'observar quant canviada estava una de les corbes del corriol on fa un temps hi havia molts arbres caiguts. Anys enrere van entrar màquines per ajudar a treure la fusta morta.

El que era una bosc, s'ha transformat en herbes i arbustos, és a dir, planta baixa. Ara, si hi aneu, podreu adonar-vos que la zona té molta més llum. A més, si us hi fixeu podreu veure papallones volant d'un lloc a un altre. El "problema", les bardisses que ja estan començant a "descobrir" el terreny i amb el temps ens poden arribar a barrar el pas.

Anar a Sant Adjutori sense passar pel forn és gairebé un pecat. Ara hi ha una tanca que ens indica el final del camí. Així que no podem passar per la riera? Hem de tornar enrere i anar a buscar el camí de Sant Medir a Sant Cugat. Un cop l'agafem, ens desviem pel primer corriol a l'esquerra tot anant carena amunt.

Pel camí de la carena, no trobem gaires ciclistes, segurament ja han començat la seva temporada d'estiu. Com que caminem per zona d'alzinar, gairebé no veiem el sol, la qual cosa no vol dir que no faci calor, però, la veritat és que es fa més tolerable.

Agafem un corriol a la dreta que porta al pantà de Can Borrell i que ens permetrà pujar per un camí poc transitat disminuint el perill de ser aixafats per una bicicleta indomable.

Però, han començat les obres del pantà? Fa un temps vam fer l'acomiadament del pantà tal com estava pensant que la propera vegada que hi anéssim ja estaria restaurat. Però ens vam equivocar.

No hem pogut estar-nos de passar per veure com anaven les obres i quina ha estat la nostra sorpresa quan hem vist que encara no havien començat. Ens hem tornat a acomiadar fins...

Reculem cap al corriol i comencem l'ascens. Els animals del tancat de la vall gairebé no es veuen, però sí que es senten.

Tornem a estar al camí de carena, continuem caminant per aquest fins que trobem un desviament a la dreta que ens portarà a la part baixa del viaducte de can Ribas i a la carretera de la Rabassada.

Agafem la carretera pel voral i en sentit Barcelona fins desviar-nos a la dreta en direcció a la casa de colònies Sant Josep. Ens desviem, però una mica abans d'arribar a la casa de colònies, agafem un camí a l'esquerra, bastant paral·lel a la carretera, per dirigir-nos cap al camí de Can Borni.

Un cop arribem a aquest camí, només ens queda baixar en direcció a la ciutat.

Fem fonting!

"Fer fonting", és una expressió que encara no es troba al diccionari. Tot i així la utilitzem ja que el passeig va de font a font...I alguna que ha quedat massa a prop però que per raons de temps s'ha deixat per un altre dia.

La primera font visitada va ser un aiguaneix que hi ha al camí de dalt de la Budellera anomenat a la web de fonts de Collserola font de la falguera. L'aiguaneix hi és, ja que sempre hi ha un riuet al camí, ara bé l'hem intentat localitzar i ens ha estat bastant difícil.

Per la zona hi ha molts arbres singulars, per exemple, al començament del camí dels til·lers podeu veure una alzina surera monumental. Però, nosaltres vam optar per agafar el camí de dalt de la Budellera, on hi ha un roure, que tot i haver-nos cridat l'atenció, no ha estat etiquetat com a arbre singular. De fet, hi ha tants roures i alzines grans per la zona que no poden ser tots arbres destacats!

Després tot seguint el camí, i girant el primer desviament a l'esquerra s'arriba a l'àrea de la font de la Budellera. Una font que ja existia a mitjans del segle XIX. Tot i així, el seu projecte actual, de Forestier, és de començaments del segle XX. Fa uns anys es va remodelar tot seguint el seu disseny.




Escala imperial a la Budellera

És una font força interessant. Penseu que Vallvidrera, va passar de ser un poble de pagès a esdevenir un lloc d'estiueig. Va ser llavors, quan es va decidir invertir per l'entreteniment d'aquests nous visitants temporals que els aportaven nous ingresos. Així és com la font de la Budellera va esdevenir una gran àrea de lleure amb diferents esplanades per fer fontades.

La decoració de la zona s'aconseguia amb el recorregut de l'aigua de la font, que aprofita els diferents desnivells per anar de bassa a bassa abans de perdre's per la riera. I, amb unes escales senyorials que ajuden el visitant a superar els diferents desnivells.

Recorregut de l'aigua per diferents desnivells

Nosaltres però, no vam abandonar la font per baixar a la riera, sinó que ho vam fer pel camí de baix de la budellera. El recorregut és un bosc, poc explotat i madur, amb alzines, roures, pins...En la nevada de fa uns anys van caure exemplars molt grans, però encara en queda algun.

Seguint el camí i a mà dreta, hi ha un corriol, al començament amb escales, record dels camins oberts a l'època de les fontades, que ens va permetre tornar al camí de dalt de la Budellera. Una mica més avall de la intersecció, a mà dreta hi ha una alzina tota torta i recalçada que indiscutiblement ens crida l'atenció. A l'altre costat un roure "singular".

Seguint el corriol que hi ha a la dreta, reforçat amb un mur de pedra a la part baixa, arribem a la font del Canet, una font senzilleta però amb el seu encant. Va ser restaurada no fa gaire i s'hauria de destacar aquella alzina surera que l'acompanya i amb la què comparteix protagonisme.

Imagineu-vos, la surera també s'ha restaurat, part de les seves arrels, que havien patit l'acció de l'erosió perdent la protecció del terre i convertint-se en tota una atracció pels excursionistes, han hagut de ser soterrades per protegir-la.

Ens vam allunyar de la font del Canet per anar cap a la carretera de la Rabassada i poder arribar al camí de les fonts d'en Ribas i de la Rabassada. És un camí ample que surt d'una mica abans del viaducte. Primer està la font d'en Ribas amb les seves decoracions modernistes i una mica més enllà la de la Rabassada amb els seus tres brolls. Les hem visitat totes dues en d'altres ocasions, així que ens vam fixar en detalls que en d'altres visites no havíem mencionat.

Destaquem una surera que hi ha al camí d'accés, no pel fet de ser gran, sinó per ser l'única en tot el camí, i pensem que també a la zona. El fet de que no és un arbre solitari (com la de les fajones o la de la font del canet), sinó que forma part d'un bosc d'obaga és el que ens fa preguntar: Com aconsegueix aquest arbre viure en una zona tant fosca?

Pensem que és un exemplar estrany en aquesta terra d'alzines i roures. No per estar a un bosc, sinó per les característiques d'aquest bosc. Però, si us hi fixeu, veureu que el seu emplaçament, en un revolt del camí on hi ha més amplitud, permet que hi arribi més llum, a més la vegetació de la zona, per la seva part, ajuda a què estigui més protegida i per últim el terreny on es troba és àcid.

Per tant, poder no és tant estrany com semblava a primer cop d'ull. Tot seguint el camí i molt a prop de la font d'en Ribas, ens vam trobar una gran alzina, al marge dret i amagada a la foscor. Després, ja passada la font, un roure ens mostrava les seves noves fulles. Sembla estrany que poguessin passar desapercebudes ja que la seva coloració, diferent al de la resta d'arbres de la zona, destacava.

La tornada va ser per unes escales que estalvien part del camí anterior. Després vam pujar a la carretera per agafar un corriol a la dreta i paral·lel a la Rabassada, que porta al Coll de la Mola. En el recorregut es passa per la font de la Salamandra, visitada no feia gaire. Aquest cop ens vam interessar per les vistes al Vallès, a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Una mica més enllà, gairebé a l'infinit es veien muntanyes nevades.

Després, passant la carretera que va al Tibidabo, i pujant-la una mica, vam anar pel camí de Can Borni. Per aquesta zona es poden veure arbres introduïts com el cedre de l'Himàlaia, el lledoner, el garrofer o el xiprer; o també d'altres de la zona com el roure, l'arboç o l'alzina; tot creant una atmosfera diferent.

Per últim, vam visitar l'última font del recorregut, un lloc ja conegut i visitat en d'altres ocasions, la de Can Borni. Una altra obra modernista amb dissenyador conegut, Rubió i Todorí, el paisatgista que també va dissenyar els jardins de Can Borni on hi ha una bassa per recollir l'aigua de la font i unes canals per on circula l'aigua per gravetat.

Pantà de Can Borrell

Una notícia del parc on s'explicava la recuperació del pantà de Can Borrell i els seus accessos ens va decidir a fer una sortida pel pantà i els seus voltants.

Vam baixar per la Serra de la Rabassada per, en el coll dels quatre camins, anar en direcció al pantà. No hi ha dubte que antigament era un camí, però actualment la vegetació i una mica l'erosió l'han convertit en corriol. Tot caminant per la ruta vam poder observar que ja s'havia intervingut tallant i retirant arbres caiguts, primer per una nevada i després per una ventada, que fa uns anys impedien el pas.

Des del camí, encara a la serra, es poden veure uns animals tancats que hi ha a la vall, al costat de la riera. Si te n'apropes hi posa zoo cal Castillo. Hi ha cérvols, ponies, ases, porcs, estruços...El lloc està obligat a desaparèixer ja que es troba en una zona forestal.

Cérvols al tancat de la vall

De fet si comparem la zona on es troba el zoo amb el que era fa uns quinze anys ens adonem del gran impacte ambiental del tancat. penseu que la zona, que està al costat de la riera, es veia molt més verda.

Vista general de la zona del tancat

Després vam dirigir-nos cap al pantà. Primer vam anar a la presa i després ens vam dirigir cap a la riba oposada.



Vista del pantà de Can Borrell

El pantà, que no és gaire gran, era utilitzat per magatzemar l'aigua pel reg dels camps de Can Borrell. En els diferents mitjans consultats s'afirma que hi ha una gran quantitat de sediments, presumiblement aportats per la riera que el nodreix, la riera de la Rabassada.

Aquest dia, tot i que en les últimes visites no tenia gaire aigua, estava ple. Ara bé, veient els animalons que estan riera amunt... pensem que l'aigua no debia estar gaire neta!

Pantà de Can Borrell

Petit salt d'aigua

La tornada la vam fer per la vall de Gausac, passant pel costat de Sant Adjutori, i dirigint-nos cap a Vista Rica per la riera de la Sargantana. En aquest recorregut, molt aprop de Sant Adjutori, vam descobrir un petit salt. Tot i les seves modestes dimensions, no té res a envejar als de la rierada, també té el seu encant.

Pi de Can Jané

Una mica més endavant, un arbre senyalitzat a l'alpina: el Pi de can Jané passa desapercebut per la majoria dels que hi passen.


I després, ja pujant cap a Vista Rica, ens vam aturar una mica quan vam descobrir un arbre que no forma part dels arbres autòctons, un nesprer. Sembla mentida, els cops que hi haviem passat per aquest punt i mai l'havíem vist!

El nesprer estava florit. S'haurà gelat amb la nevada? A la primavera ho sabrem!

Font de Sant Antoni

Dos matins havíem estat donant voltes per trobar la font sense resultats. Però no vam perdre el temps, més bé tot al contrari, les nostres anades i vingudes ens van permetre descobrir un món desconegut per nosaltres, un munt de camins que anaven recorrent la muntanya.


Tant per la banda del casino, com per la banda de Can Ribas hi havia uns camins que, tot i estar el torrent de la Rabassada al mig, es comunicaven entre ells. Eren camins amples, amb murs de pedra seca protegint-los de possibles esllavissades i on les "nostres amigues",  ja no eren "enemigues" intentant atacar-nos en qualsevol moment. Podríem dir que eren plantes amb defensa incorporada, i només atacaven quan te n'apropaves massa. Ara, ja no les veiem com "enemigues", a força del contacte les hi estem començant a agafar "carinyo". Qui sap si aquesta amistat es convertirà en alguna cosa més important...

Anant per aquells camins trobaves arbres caiguts, bardisses, arítjols...També hi havia arbres i arbustos drets, sobretot alzines, algun pi i roures, però aquests no molestaven, més bé tot al contrari acompanyaven el nostre pas. És curiós, per què hi havia zones relativament netes i d'altres, habitualment a les torrenteres, que semblaven impenetrables. Així el camí o bé podia ser una selva o bé podia no tenir cap destorb encara que també hi havia zones amb una mica de tot.

Voltant sense rumb per aquells camins, vam poder descobrir molt a prop del torrent un pou sense protegir. A sota, a la torrentera una petita edificació que no consta enlloc.

Per altra banda, més amunt, hi havia una pedrera d'on creiem havien tret la pedra per fer els petits murs que es veien al marge del camí. De fet els camins que en sortien eren més amples que els que estàvem acostumats a veure per la zona, suposem que per poder passar i maniobrar amb els carros.



Pedrera trobada a la zona



"Font d'en Jordi"

Bastant lluny del pou i la pedrera, vam trobar el que a la web de les fonts de Collserola anomenen font d'en Jordi. Si era una font, el que veiem és la mina i és curiós, per què cap font de la zona té aigua i aquesta mina està inundada.

Seguint riera amunt, també molt aprop del torrent, hem trobat un pou, la boca del qual es veu molt petita. S'ha d'anar en compte ja que no està protegit i es veu bastant profund.

Per últim i bastant a prop del camí de can Ribas, quan la nostra única preocupació era sortir a un lloc conegut, vam trobar una font amb la seva mina, la font del pescador. Molt aprop de la font, que està just a un camí, hi ha una esplanada, suposem que era el pla per fer la fontada.

Cap d'aquestes troballes està documentada, només hem trobat alguna explicació a la pàgina de les fonts de Collserola. Però el que realment buscàvem, tot i haver passat pel seu costat els dos dies, no ho trobàvem.

Parlem de la font de Sant Antoni. A quin Sant Antoni estava dedicada? A Sant Antoni Abat? Si era a aquest, el millor hauria estat preguntar als porcs senglars. Ens sembla que no estaven gaire lluny! Vam veure els seus excrements! O a Sant Antoni de Pàdua? Per què si es tractava d'aquest últim, podríem haver-li demanat on era la font. No ajuda a trobar les coses perdudes?

Havent-nos assabentat de què la font de Sant Antoni estava molt aprop de la galeria inundada (font d'en Jordi) trobada recentment,vam apropar-nos-en intentant seguir el torrent cap a amunt, pel costat dret i amb cura ja què la zona, que té grans desnivells, és perillosa.

Per fi! Sant Antoni ens devia haver sentit i la seva font es va deixar veure! Era amagada, però tot i així allà estava, avall al torrent, en un lloc ombrívol, sense gaire llum i entre fulles i branques.


 

 

Vam baixar, però amb cura, fins a la font de Sant Antoni on, per cert, no hi havia cap imatge del Sant, així que encara no sabem a qui hem de donar les gràcies per la nostra descoberta!

Un cop vista l'àrea de la font i els seus voltants, vam decidir tornar pel costat del casino, per situar-nos una mica. És curiós però en els diferents intents de trobar-la sempre havíem deixat la cerca molt aprop de la font!

Però ara, per fi la tenim situada, i...per cert es troba molt aprop de la font sulfurosa i del llac del casino.

Els jardins del Casino

En un post anterior, hem parlat de la cerca de la font sulfurosa, una font monumental als jardins del casino. Però aquesta no era la única, n'hi havien més. Si agafeu escrits de l'època veureu que es parla de tres fonts, la "fuente sulfurosa", la "fuente de los robles" i la "fuente de San Antonio".

Mirant la web de les fonts de Collserola i el wikiloc, hem trobat una font que estava al final de la riera del casino, la font del torrent del casino. Ens donaven unes pistes: les coordenades (tot i que vam anar sense GPS), la seva situació, a una esplanada, de difícil accés, que es troba a la riera del casino i, per últim, una petita descripció de la font.

Amb això ens vam armar de valor per cercar-la. Vam voltar pels jardins del casino intentant anar en direcció a la font. Hi havia un munt de camins interconnectats, alguns amb una petita paret de contenció de pedra seca al marge. Però, vam escollir la millor opció? No us penseu, de vegades pensem que poder hauria estat més pràctic anar pel mig del bosc.

De ben segur que tot estava en contra nostra. Els camins estaven molt malament, penseu que no només hi havia punxes sinó que a més també troncs caiguts, i encara que molts només dificultaven el pas, d'altres el blocaven.

Però, us penseu que això era tot? No, hi havia una cosa pitjor. En determinats llocs, que segons el nostre parer era bastant sovint, els troncs caiguts i, en ocasions, algun vegetal, sobretot arbust, viu, s'aliaven amb les punxes i si no t'impedien el pas, que de vegades passava, sí que te'l complicaven.

Però tot i les anomenades traves, al final vam arribar al fons del torrent. Els arbres de la zona eren diferents als de la resta del bosc. Si pels voltants hi havia alzines, roures i pins, al fons del torrent, una noguera i molts castanyers, algun gran i d'altres de petits.

En arribar-hi, vam trigar a adonar-nos de que estàvem a l'àrea de la font ja que, encara que el torrent era una mica més ample, la font no era gens monumental i estava una mica amagada. De fet, uns segons abans estàvem parlant de si ens havíem passat la font i que potser hi era més amunt. Clar que llavors allò de la font del fons del torrent...



La tornada va ser molt més fàcil, els nostres enemics van fer una retirada estratègica? Vam escollir millor el camí?

Construcció de pedra de Can Ribas

Un cop fora de la zona del casino, vam anar a una zona sense punxes, a can Ribas. Vam trobar-hi runes presumiblement de dues èpoques diferents, més avall hi havia una construcció mig derruïda de pedra. Semblava més antiga que la de dalt del turó, que devia ser l'hotel de començaments del segle XX que no va arribar a acabar-se.

Tornem al casino

L'u de novembre, festiu, vam decidir sortir a fer un petit tomb. No volíem que fos gaire llarg així que vam dirigir-nos cap al casino, entrant directament per la font de la Rabassada.

La nostra mirada es va dirigir cap al til·ler catalogat com a arbre singular de Collserola i l'àrea de la font. Diuen que l'aigua d'aquesta font era la que s'utilitzava a l'hotel, la pujaven amb una bomba.

La font consta de dos brocs d'aigua al mateix nivell que es troben en una pared modernista, que fa de talús i que recorda la muntanya de Montserrat, amb uns bancs molt grans al llarg de tota la pared.

Una mica més Avall podem veure un altre broc perpendicular als anteriors. El fet d'haver-hi quatre brocs fa suposar que abans sortia molta més aigua que ara.

Broc baix de la font de la Rabassada

La sortida d'aigua més baixa diuen que era per aprofitar les aigües que es perdien. No sabem en quina època es va fer, però si us fixeu veureu elements del casino. Fixeu-vos en els esglaons i el terra, estan fets amb petites pedres i formigó.

Després vam entrar a la zona del casino. Allà hi eren les escales fetes amb grava i formigó semblants a les de la font abans comentada i que portaven a l'edifici.

A mitja escala hi havia una zona que s'havia netejat recentment. No vam poder estar-nos de fer-hi una ullada i en fer-ho vam descobrir dos elements dels que mai havíem sentit a parlar, un quiosc bar i un magatzem.

El quiosc estava molt ornamentat. Sembla ser que la zona era una terrassa on la gent podia seure's i prendre alguna cosa mentre miraven el paisatge o les atraccions. Pensem que des d'allà es veien Scenic Raiway i Water Chute. A la terrassa vam veure dues figueres molt grans, no sabem si hi havia més ja que semblava impossible fer tot el recorregut des de les escales fins a l'antiga esplanada de les atraccions.

Un altre cop a l'escala, vam continuar pujant-la fins al final. En un racó hi havia un altre quiosc. Semblava una taquilla, al menys tenia una petita finestra a la part frontal i l'estil era semblant al del quiosc. A un costat hi havia una petita font ornamental.

 

 



Com veieu encara queden coses per veure! Això no s'acaba mai! Hem de tornar un altre dia per buscar la font del fons del torrent (que era el nostre objectiu fins que hem trobat una zona neta sense explorar), la de Sant Antoni i... a veure que ens trobem de nou!

Casino de la Rabassada

Feia temps que teníem una sortida pendent, havíem de buscar unes fonts que es trobaven al casino de la Rabassada, una de les quals era la font Sulfurosa.

Tot i que l'objectiu de la sortida era trobar-la, ens va resultar difícil ja que encara que algú de nosaltres ja l'havia visitada anteriorment, no la sabia situar ni, el que encara era pitxor, trobar.

Primer de tot vam decidir baixar pel camí que passa per la font d'en Ribes i la font de la Rabassada (la qual pertanyia als jardins del casino). En aquesta última font hi ha un àrbre que ens havien dit que estava catalogat com a arbre singular pel parc de Collserola, un til·ler. Pel camí, i també una mica amagats pel bosc vam trobar fongs. Però, no us penseu, no eren bolets comestibles era un altre tipus de fong.

font de la Rabassada

Després vam anar direcció al casino. El primer pas era veure les runes, si hi aneu podreu veure restes del mirador, les escales, la façana, túnels per on passava la muntanya russa, pilons on es recolzava la muntanya russa, el llac on anaven a parar les barques, jardineres, testos, baranes...

un banc al mig dels antics jardins del casino

Al final, quan pensàvem que estava tot perdut i com per art de màgia, va aparèixer la font Sulfurosa.

Sant Adjutori

Amb aquesta sortida, realitzada l'onze de setembre del 2012, inaugurem la temporada i la pàgina web. La caminada, una mica llarga però molt interessant, la vam considerar una bona opció per la inauguració.

Els objectius de la sortida eren veure:

• ermita de sant Adjutori
• el forn
• el pi de Can Jané (senyalitzat al mapa de l'editorial alpina, actualització 2012/2013)

El recorregut era:




Mostra Sant Adjutori en un mapa més gran

Vam començar anant direcció Can Borni. Després, cap al coll de la Mola i vam seguir un camí paral·lel a la carretera de la Rabassada amb bones vistes i des del qual es pot veure un plàtan, considerat arbre singular pel parc de Collserola, al costat d'on es troba la font de la Salamandra.

Viaducte de Can Ribes

La ruta passava per sobre del viaducte de Can Ribes, i baixava per la cara Est de la serra de la Rabassada fins a arribar a la vall de Gausac on es troba l'ermita de San Adjutori i el forn de terrissa.

Detall de Sant Adjutori

L'ermita de Sant Adjutori va ser restaurada, estava en runes. Es va descobrir una edificació al costat que han deixat descoberta. Seguint una mica la riera avall, hi ha el forn de terrissa, en molt males condicions. Tot i així, es troba cobert per protegir-lo.

Després, seguint un camí paral·lel al torrent, vam veure l'ermita de San Medir.

La pujada va ser pel torrent de la Salamandra, on per cert hi ha unes palmeres a prop de la font de l'Estrangulador, en direcció cap a Vista Rica, Coll de l'Erola. Per últim la baixada cap a Barcelona es va fer passant un altre cop per la font de Can Borni.