La font del Rossinyol

Avui passem per les Serres d'Agudells, d'en Ferrer, del Gatell i d'en Fotjà. Visitem dues fonts que fa temps tenim al cap, la del Rossinyol i la dels caçadors d'Horta, i una altra, la de can Güell, que ja l'havíem visitada la temporada passada.

Comencem a Vista Rica on veiem una clariana on abans hi havia un hort. Anem pel costat de la nova esplanada, cap a la part de la carretera de les aigües inaugurada l'any passat; tot passant per la serra dels Agudells i la carretera de les aigües d'Horta. Passem pel restaurant Casa Juaco, baixem pel bosc fins a arribar a un altre camí, on tombem a l'esquerra, en direcció a Sant Cebrià, fins a arribar a un petit corriol que va cap al turó de l'Ermità.



corriol que ens porta
 cap al turó de l'Ermità

 

Aquest corriol ens porta per dins del bosc, sense desnivells pronunciats, tot i que anem pujant sense adonar-nos. Mentre caminem, podem observar la vegetació, que de tant en tant, a les rieres que travessem, es transforma.



Una de les rieres des del corriol

Mentre seguim el recorregut, podem observar al nostre voltant. No és difícil veure roures i alzines que treuen el cap entre els diferents pins. Als nostres recorreguts habituals de Collserola, els pins són més alts que els roures i les alzines, però per aquesta zona, tant els roures com les alzines arriben a grans alçades. Es tracta d'arbres madurs, encara que de tant en tant se'n pot veure algun de jove.
Però, parlant de vegetals, no només veiem arbres, també es poden observar arbustos (com l'arboç o l'esbarzer), lianes (com l'arítjol) i herbes.


En una de les rieres, en un moment en què n'és paral·lela, hi ha una font una mica amagada, la font del Rossinyol. És molt senzilla, però precisament aquella senzillesa, i sobretot el lloc on es troba, és el que la fan interessant.



Font del Rossinyol

Al costat de la font una alzina, i una mica més avall un roure. Tots dos ens criden l'atenció per la seva alçada, però, el roure és més vistós, sobretot, ara a la tardor.

Continuem pel camí fins un desviament, assenyalat on girem a l'esquerra per trobar-nos amb el vial que va al turó de l'Ermità. Anem en direcció a Can Coll, Passant pel costat de can Güell i seguim fins a arribar al desviament de la font de Can Güell.



El corriol,
 una mica després de la font del Rossinyol

Tot i que ja coneixem la font, fem una paradeta i així comprovem que continua estant accessible encara que també constatem que segueix seca. Seguim una mica riera avall. Al marge esquerre veiem una petita caseta, al costat i a la mateixa riera, la font dels Caçadors d'Horta. La veritat és que tant el lloc: brut, de difícil accés, com la sequedat de la font, però no de la riera, fan que patim un petit desengany.

Reculem una mica en direcció al camí de Can Coll, el travessem i anem per un corriol en direcció al viaducte. Aquest recorregut, que passa per la serra d'en Fotjà, també el vam fer l'any passat. Però la veritat és que, tot i el seu desnivell, val la pena. Des del corriol es pot veure can Valldaura que l'estan restaurant i també es poden veure restes d'antics camins i esplanades, suposem que de can Valldaura.

Ara no tornem per la carretera de les aigües sinó que agafem el camí de carena tot seguint el recorregut de la GR-92. Passem pel mirador dels ocells (turó de la Magarola) des d'on observem Barcelona i els seus voltants. No podem deixar de mirar a l'altre costat, on, sens dubte, si no fos per la boirina, tant el Vallès, com les muntanyes de Montserrat i de Sant Llorenç serien els protagonistes indiscutibles.

Ara variem el camí a Vista Rica, en lloc de dirigir-nos pel camí dels eucaliptus (serra dels Agudells), com a l'anada, caminem per l'antic camí a Cerdanyola. 
 
 

Font de Sant Antoni

Dos matins havíem estat donant voltes per trobar la font sense resultats. Però no vam perdre el temps, més bé tot al contrari, les nostres anades i vingudes ens van permetre descobrir un món desconegut per nosaltres, un munt de camins que anaven recorrent la muntanya.


Tant per la banda del casino, com per la banda de Can Ribas hi havia uns camins que, tot i estar el torrent de la Rabassada al mig, es comunicaven entre ells. Eren camins amples, amb murs de pedra seca protegint-los de possibles esllavissades i on les "nostres amigues",  ja no eren "enemigues" intentant atacar-nos en qualsevol moment. Podríem dir que eren plantes amb defensa incorporada, i només atacaven quan te n'apropaves massa. Ara, ja no les veiem com "enemigues", a força del contacte les hi estem començant a agafar "carinyo". Qui sap si aquesta amistat es convertirà en alguna cosa més important...

Anant per aquells camins trobaves arbres caiguts, bardisses, arítjols...També hi havia arbres i arbustos drets, sobretot alzines, algun pi i roures, però aquests no molestaven, més bé tot al contrari acompanyaven el nostre pas. És curiós, per què hi havia zones relativament netes i d'altres, habitualment a les torrenteres, que semblaven impenetrables. Així el camí o bé podia ser una selva o bé podia no tenir cap destorb encara que també hi havia zones amb una mica de tot.

Voltant sense rumb per aquells camins, vam poder descobrir molt a prop del torrent un pou sense protegir. A sota, a la torrentera una petita edificació que no consta enlloc.

Per altra banda, més amunt, hi havia una pedrera d'on creiem havien tret la pedra per fer els petits murs que es veien al marge del camí. De fet els camins que en sortien eren més amples que els que estàvem acostumats a veure per la zona, suposem que per poder passar i maniobrar amb els carros.



Pedrera trobada a la zona



"Font d'en Jordi"

Bastant lluny del pou i la pedrera, vam trobar el que a la web de les fonts de Collserola anomenen font d'en Jordi. Si era una font, el que veiem és la mina i és curiós, per què cap font de la zona té aigua i aquesta mina està inundada.

Seguint riera amunt, també molt aprop del torrent, hem trobat un pou, la boca del qual es veu molt petita. S'ha d'anar en compte ja que no està protegit i es veu bastant profund.

Per últim i bastant a prop del camí de can Ribas, quan la nostra única preocupació era sortir a un lloc conegut, vam trobar una font amb la seva mina, la font del pescador. Molt aprop de la font, que està just a un camí, hi ha una esplanada, suposem que era el pla per fer la fontada.

Cap d'aquestes troballes està documentada, només hem trobat alguna explicació a la pàgina de les fonts de Collserola. Però el que realment buscàvem, tot i haver passat pel seu costat els dos dies, no ho trobàvem.

Parlem de la font de Sant Antoni. A quin Sant Antoni estava dedicada? A Sant Antoni Abat? Si era a aquest, el millor hauria estat preguntar als porcs senglars. Ens sembla que no estaven gaire lluny! Vam veure els seus excrements! O a Sant Antoni de Pàdua? Per què si es tractava d'aquest últim, podríem haver-li demanat on era la font. No ajuda a trobar les coses perdudes?

Havent-nos assabentat de què la font de Sant Antoni estava molt aprop de la galeria inundada (font d'en Jordi) trobada recentment,vam apropar-nos-en intentant seguir el torrent cap a amunt, pel costat dret i amb cura ja què la zona, que té grans desnivells, és perillosa.

Per fi! Sant Antoni ens devia haver sentit i la seva font es va deixar veure! Era amagada, però tot i així allà estava, avall al torrent, en un lloc ombrívol, sense gaire llum i entre fulles i branques.


 

 

Vam baixar, però amb cura, fins a la font de Sant Antoni on, per cert, no hi havia cap imatge del Sant, així que encara no sabem a qui hem de donar les gràcies per la nostra descoberta!

Un cop vista l'àrea de la font i els seus voltants, vam decidir tornar pel costat del casino, per situar-nos una mica. És curiós però en els diferents intents de trobar-la sempre havíem deixat la cerca molt aprop de la font!

Però ara, per fi la tenim situada, i...per cert es troba molt aprop de la font sulfurosa i del llac del casino.