Font de Can Mallol i Rierada

El camí és llarg, així que ens carreguem amb forces per gaudir d'aquesta nova sortida. Volem anar a la rierada tot passant per la font de Can Mallol i baixant per un camí que va a Montserrat.

El camí a la font de Can Mallol, ja l'havíem fet però, a la tardor. Ha passat temps, hem canviat d'estació i, en conseqüència, el paisatge ha canviat. Pugem cap al Coll de Can Pasqual des del de Can Cuiàs. Ja no veiem aquells bolets, ara, la majoria han desaparegut de la nostra vista i el que ens trobem és, una vegetació amb nous brots i algunes flors, la veritat, no gaires, és zona ombrívola i poder no s'ha adonat de què ja tenim la primavera al damunt.

Continuem pel marge de la carretera, en direcció a Molins, per ficar-nos per un camí a la dreta i anar en direcció a la font de Can Mallol. Per aquesta part del recorregut havíem vist una pared tota plena de líquens, només hi queda el record.

Una mica més enllà, seguint un corriol, en la riera que el travessa, es troba la font de Can Mallol. Continua estant tota amagada, però, aquest cop, la trobem. Hi ha més llum i l'aigua delata la seva presència. Ara sí que tenim la impressió de què l'hem vista, no com en l'altra sortida que ens vam anar amb la cua entre les cames.

Font de Can Mallol

Continuem pel corriol, tot pensant que aquestes figueres que ens estan fent la guitza sense deixar-nos passar de manera civilitzada, amb el temps ens faran uns fruits boníssims. Els esbarzers, per la seva part, amb aquelles punxes "tant afilades", també en faran, de fruits, però això serà més tard.

Seguim les marques d'un camí a Montserrat. Tot i que hi ha moments en què dubtem cap a on va, no tenim gaires problemes a seguir-lo. A més tenim la sort de que se'ns avisa de possibles cops al cap. És una sort, perquè no portàvem casc!

En un moment donat, el corriol es trenca i s'arriba a la carretera. Molt a prop, un camp de Vinyes. Can Calopa de Dalt. Ens parem per mirar-les una mica, no és habitual trobar-ne per Collserola!



La Vinya a Can Calopa

Després seguim el nostre recorregut, primer per un corriol fins que arribem a un camí ample que ens porta a la rierada. Un cop allà, anem en direcció contrària al corrent.

Tot pujant la rierada veiem racons, moviments d'aigua, reflexos...És molt agradable passejar per allà, sobretot per aquella part protegida.

Una petita cascada a la Rierada

Però abans d'arribar a aquesta zona passem per unes cases, una d'elles amb animals, i una mica més enllà, en arribar a un corriol i sentir l'aigua decidim desviar-nos del camí.

Fem unes poques passes en direcció a aquell so que ens ha cridat l'atenció. Arribem a un lloc ombrívol, i descobrim una font amb dos brocs, la font de Campreciós. Tot i que al costat hi ha una masia okupada i que està molt a prop del camí, sembla perduda, allà, en mig del bosc.



Font de Campreciós

Tornem enrere per continuar amb el nostre recorregut. La rierada està amb molta aigua i es veuen cascades, algunes de les quals en l'altra ocasió no es veien. Saltem, passem per sobre de troncs o pedres, descobrim plantes (com la cua de cavall), observem i sentim l'aigua...

En fi, tot un espectacle

La primavera al casino

N'hi ha qui creu que el casino està mort! Nosaltres, després d'aquesta sortida hem deduït que té vida, tot i que ha canviat molt en relació a la què tenia fa unes dècades, o millor dit, un segle. Ara té una vida diferent, menys artificial i sobretot menys depenent d'agents externs.

Suposem que en aquells temps, a la primavera començaven a arribar-hi treballadors pel manteniment. S'havien de contractar per posar a punt les diferents àrees, terrasses, camins, zones d'esbarjo, rieres...Com no se n'estaven de res, imaginem que hi havia un exèrcit de treballadors.

Per què tanta gent? Si hi aneu veureu el que han crescut les plantes des de l'estiu passat! La primavera porta flors, però també nous brots i noves plantes. Quan diem que les plantes neixen i creixen, parlem de plantes bones i dolentes. Suposem que els jardiners havien de treure totes les dolentes i deixar, retallar i afavorir les bones.



Corniol en els jardins del Casino

Les diferents zones, també s'havien de mantenir. Pensem no només en plantes, sinó també en moviments de terra, instal·lacions, camins...

Per exemple, les atraccions havien d'estar a punt i tant la zona de pas com el seu accés havien d'estar nets. Les muntanyes russes (Scenic railway) feien un recorregut pels jardins passant per camins, rieres... Amb desnivells, corbes...Tota una estructura feta amb metall sobre un pilar de totxos, o els llocs més problemàtics disposaven d'una estructura més resistent i complexa?

Els camins de l'aigua s'havien respectat? S'havien reforçat les zones por on havia de baixar l'aigua amb força per estalviar-se diners en el manteniment? Bé que havien reforçat els camins amb murs de pedra seca. Per què no també les rieres amb diferents esglaons acabats amb pedres?

A l'entrada des de la font de la Rabassada es poden veure un parell de viaductes al camí. Segur que no n'hi han més en tota l'àrea del casino? Una estructura d'aquestes característiques segur que els estalviava manteniment, sobretot a les rieres per on passava molta gent o també si baixava l'aigua amb força!

Tot i que les fonts tenien sistemes per disminuir l'accés i erosió de l'aigua, segur que, en trobar-se al vell mig de la riera, necessitaven alguna neteja de tant en tant. Ah! per cert, aquest dia la font sulfurosa tenia una mica d'humitat a la pica i es veia aigua a la mina. Ha plogut molt aquest any! Però tot i així per nosaltres és una bona notícia. Les fonts no estan totalment seques com pensàvem.

Però, parlem del nostre recorregut. Des que vam arribar a la font d'en Ribas, perdoneu-nos per què encara no pertany al casino pròpiament dit, vam observar els diferents vegetals, els seus brots i les seves flors. A la mateixa font vam veure una noguera. Havia canviat molt des de l'hivern, ara estava vestida, però no només amb brots nous, sinó que si et fixaves també podies veure flors, tant femenines com masculines (les llàgrimes daurades?).

Detall de les fulles de la noguera, també es poden
veure les flors, tant femenines (blanques) com masculines

Vam continuar en direcció al casino i a la font de la Rabassada vam poder gaudir d'una mica de color aportat per herbes florides. Els til·lers tots vestits de verd també tenien les seves flors. Però en ser tant petites era difícil apreciar-les.

Un cop vam entrar al casino, ens va impressionar la quantitat i varietat de flors que hi havien. També vam poder veure algun fruit, bé, millor dit, algun projecte de fruit.

Es curiós com s'han barrejat les plantes dels jardins amb les de la muntanya, tot adquirint un aspecte molt salvatge. Algunes de les espècies de jardineria no només han resistit sinó que s'han fet molt grans i s'han multiplicat, per exemple, mai havíem vist uns pittosporums tant grans!

Hi havia un gran tros de paret, a una terrassa que es troba per sobre del que seria la baixada de les barques (water chute) al llac, on es podia veure tota una decoració floral. Estava dissenyada així, amb aquelles flors blanques tot al llarg del mur, o és una casualitat? De fet, si mirem fotos de l'època, no es veu cap vegetal en aquest mur!

Tot i que els vegetals són més ràpids de veure, també, fixant-nos, vam poder distingir unes formiguetes començant la seva temporada i, a la font de la Rabassada, una papallona donant voltes a prop nostre abans de descansar en una fulla de til·ler.

Papallona llimonera Gonepteryx cleopatra

Encara penseu que el casino està mort?

Can Ferriol

Si sortim de Can Cuiàs en direcció al Coll de les Torres, Passem per un corriol amb unes vistes espectaculars sobre la vall de Sant Just i des d'on hem pogut veure papallones dansant al nostre voltant.

Després, baixem pel bosc de les Torres. El camí, que ja l'havíem fet en d'altres ocasions (bosc llarg o coll de les Torres), és agradable per passejar-s'hi. El bosc és d'alzines i pins i gairebé a la vall, en l'última corba, hi ha un pi singular.

Ja a la vall, on el bosc s'obre, trobem l'antic monestir de Valldonzella amb la font a l'altre costat del camí. El fet de què la font es troba dins d'una cova artificial, li dóna un toc especial. L'antic monestir encara té camps de cultiu amb gramínies, que, actualment, volen ser una font d'aliment pels animals salvatges. Al fons, una alzina i una figuera intentant guanyar-se les nostres mirades.

Passem pel costat de la Torre del Bisbe i ens anem cap a Can Ferriol. Un cop passada la torre ens tornem a endinsar en un bosc d'alzines i pins. Passem pel davant del forn de calç i continuem el camí. En un punt, molt proper a un creuament ens trobem una roca que ens crida l'atenció.

Roca al marge del camí

Ens desviem per veure la font de Can Ferriol. Al davant de la font un safareig. Una mica per sota un hortet...

Tornem al camí i ens dirigim cap a la socarrada però aquest cop no anem pel bosc llarg sinó que continuem el camí i sortim per la Sargantana. El camí té més pendent i és més obert, però precisament per això és interessant ja que permet anar veient el paisatge a mesura que es camina.

Així, per exemple, anem veient el mas de Can Ferriol, cada cop més lluny; o Santa Creu d'Olorda cada cop més a la nostra alçada; o la pedrera dels ocells... O l'enorme forat de la cimentera...

Vistes de la Vall amb Sant Feliu al fons

Un cop arribem a la Sargantana, hem de tornar a Can Cuiàs. Ho fem dirigint-nos cap als Turons de Can Pasqual i baixant al Coll per un corriol que hi passa per un alzinar amb pins que ja coneixíem. L'havíem visitat en d'altres ocasions (sortides a la font de Can Castellví i a la font de Can Mallol).

Fem fonting!

"Fer fonting", és una expressió que encara no es troba al diccionari. Tot i així la utilitzem ja que el passeig va de font a font...I alguna que ha quedat massa a prop però que per raons de temps s'ha deixat per un altre dia.

La primera font visitada va ser un aiguaneix que hi ha al camí de dalt de la Budellera anomenat a la web de fonts de Collserola font de la falguera. L'aiguaneix hi és, ja que sempre hi ha un riuet al camí, ara bé l'hem intentat localitzar i ens ha estat bastant difícil.

Per la zona hi ha molts arbres singulars, per exemple, al començament del camí dels til·lers podeu veure una alzina surera monumental. Però, nosaltres vam optar per agafar el camí de dalt de la Budellera, on hi ha un roure, que tot i haver-nos cridat l'atenció, no ha estat etiquetat com a arbre singular. De fet, hi ha tants roures i alzines grans per la zona que no poden ser tots arbres destacats!

Després tot seguint el camí, i girant el primer desviament a l'esquerra s'arriba a l'àrea de la font de la Budellera. Una font que ja existia a mitjans del segle XIX. Tot i així, el seu projecte actual, de Forestier, és de començaments del segle XX. Fa uns anys es va remodelar tot seguint el seu disseny.




Escala imperial a la Budellera

És una font força interessant. Penseu que Vallvidrera, va passar de ser un poble de pagès a esdevenir un lloc d'estiueig. Va ser llavors, quan es va decidir invertir per l'entreteniment d'aquests nous visitants temporals que els aportaven nous ingresos. Així és com la font de la Budellera va esdevenir una gran àrea de lleure amb diferents esplanades per fer fontades.

La decoració de la zona s'aconseguia amb el recorregut de l'aigua de la font, que aprofita els diferents desnivells per anar de bassa a bassa abans de perdre's per la riera. I, amb unes escales senyorials que ajuden el visitant a superar els diferents desnivells.

Recorregut de l'aigua per diferents desnivells

Nosaltres però, no vam abandonar la font per baixar a la riera, sinó que ho vam fer pel camí de baix de la budellera. El recorregut és un bosc, poc explotat i madur, amb alzines, roures, pins...En la nevada de fa uns anys van caure exemplars molt grans, però encara en queda algun.

Seguint el camí i a mà dreta, hi ha un corriol, al començament amb escales, record dels camins oberts a l'època de les fontades, que ens va permetre tornar al camí de dalt de la Budellera. Una mica més avall de la intersecció, a mà dreta hi ha una alzina tota torta i recalçada que indiscutiblement ens crida l'atenció. A l'altre costat un roure "singular".

Seguint el corriol que hi ha a la dreta, reforçat amb un mur de pedra a la part baixa, arribem a la font del Canet, una font senzilleta però amb el seu encant. Va ser restaurada no fa gaire i s'hauria de destacar aquella alzina surera que l'acompanya i amb la què comparteix protagonisme.

Imagineu-vos, la surera també s'ha restaurat, part de les seves arrels, que havien patit l'acció de l'erosió perdent la protecció del terre i convertint-se en tota una atracció pels excursionistes, han hagut de ser soterrades per protegir-la.

Ens vam allunyar de la font del Canet per anar cap a la carretera de la Rabassada i poder arribar al camí de les fonts d'en Ribas i de la Rabassada. És un camí ample que surt d'una mica abans del viaducte. Primer està la font d'en Ribas amb les seves decoracions modernistes i una mica més enllà la de la Rabassada amb els seus tres brolls. Les hem visitat totes dues en d'altres ocasions, així que ens vam fixar en detalls que en d'altres visites no havíem mencionat.

Destaquem una surera que hi ha al camí d'accés, no pel fet de ser gran, sinó per ser l'única en tot el camí, i pensem que també a la zona. El fet de que no és un arbre solitari (com la de les fajones o la de la font del canet), sinó que forma part d'un bosc d'obaga és el que ens fa preguntar: Com aconsegueix aquest arbre viure en una zona tant fosca?

Pensem que és un exemplar estrany en aquesta terra d'alzines i roures. No per estar a un bosc, sinó per les característiques d'aquest bosc. Però, si us hi fixeu, veureu que el seu emplaçament, en un revolt del camí on hi ha més amplitud, permet que hi arribi més llum, a més la vegetació de la zona, per la seva part, ajuda a què estigui més protegida i per últim el terreny on es troba és àcid.

Per tant, poder no és tant estrany com semblava a primer cop d'ull. Tot seguint el camí i molt a prop de la font d'en Ribas, ens vam trobar una gran alzina, al marge dret i amagada a la foscor. Després, ja passada la font, un roure ens mostrava les seves noves fulles. Sembla estrany que poguessin passar desapercebudes ja que la seva coloració, diferent al de la resta d'arbres de la zona, destacava.

La tornada va ser per unes escales que estalvien part del camí anterior. Després vam pujar a la carretera per agafar un corriol a la dreta i paral·lel a la Rabassada, que porta al Coll de la Mola. En el recorregut es passa per la font de la Salamandra, visitada no feia gaire. Aquest cop ens vam interessar per les vistes al Vallès, a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Una mica més enllà, gairebé a l'infinit es veien muntanyes nevades.

Després, passant la carretera que va al Tibidabo, i pujant-la una mica, vam anar pel camí de Can Borni. Per aquesta zona es poden veure arbres introduïts com el cedre de l'Himàlaia, el lledoner, el garrofer o el xiprer; o també d'altres de la zona com el roure, l'arboç o l'alzina; tot creant una atmosfera diferent.

Per últim, vam visitar l'última font del recorregut, un lloc ja conegut i visitat en d'altres ocasions, la de Can Borni. Una altra obra modernista amb dissenyador conegut, Rubió i Todorí, el paisatgista que també va dissenyar els jardins de Can Borni on hi ha una bassa per recollir l'aigua de la font i unes canals per on circula l'aigua per gravetat.

Font Rosita

Hem pujat molts cops pel camí de can Borni, però tot i que sabem el que trobarem, mai ens cansem de fer-ho. Abans d'arribar a la carretera sempre hi ha un premi, la font de can Borni. No es veu fins que no estàs bastant a prop, però llavors, en veure i sentir-la els ànims es rejoveneixen i alegren.

Seguint el camí, no podem estar-nos de mirar un roure catalogat com a arbre singular. Es troba allà, sol, majestuós. Segons aquesta pàgina web es tracta d'una nova espècie de roure. Als seus peus, un banc per seure s'hi i contemplar la metròpoli una estona acompanyats d'aquest arbre que pregona robustesa.

Un cop a la carretera i després de baixar en direcció al coll de la Mola,  agafem un corriol a l'esquerra paral·lel a la Rabassada. El seguim fins arribar al desviament del Coll de la Vinassa.

Però, una mica abans del coll, a mà dreta es troba la font de la Sargantana. Perduda durant molt de temps i retrobada farà uns deu anys. La trobareu una mica per sota d'un plàtan catalogat com a arbre singular. Aquest arbre, no només afegeix ombra a una esplanada propera a la font, suposadament per fer fontades, sinó també ens pot ajudar a localitzar la font.

Un cop arribats al coll de la Vinassa, continuem el camí ample en direcció al coll de Can Gravat. Segons les nostres informacions, hi havia una font a prop de la casa que, la veritat, no hem trobat. Però, el que sí que hem pogut veure és un pou i al costat una petita cavitat.

Pou de Can Gravat

Cavitat al costat del pou

Després ens dirigim, primer per un corriol i després per un camí, tot observant un alzinar amb pins, cap al turó del penitent. Baixem cap a Vil·la Joana on hi trobareu el centre d'informació del parc i on podeu visitar moltes fonts com la font del centre, la font dels plataners, la font nova, la font vella, la font Joana o la font del Bisbe.

Mostra el mapa més gran

Però nosaltres hem optar per veure la font Rosita, una font que segons les nostres informacions s'estava enrunant.

Mina de la font Rosita

Un cop comprovat l'estat de la mina, anem cap a Santa Maria de Vallvidrera. En Passar per la casa del rector, just al costat de la porta, una font. Però, l'església, que es troba una mica més al fons i al davant del cementiri, és la protagonista indiscutible. 

Podríem dir que, en els seus temps, l'església era el centre de Vallvidrera, localitat que primer pertanyia al castell d'Olorda i després va passar a Sarrià com a primer pas per més endavant pertànyer a Barcelona.


L'Antònia? Campana de Santa Maria de Vallvidrera

La curiositat crida a entrar-hi, però no ha estat possible i ens hem acontentat amb veure l'edifici per fora i rondar pels seus voltants. Seguidament, ens anem en direcció al bar restaurant la piña2, per, una mica abans d'arribar-hi, agafar un corriol que puja cap a Vallvidrera.

En tornar cap a Barcelona un cel enteranyinat lluitava contra la torre de telecomunicacions per aconseguir l'atenció del visitant.

Torre de Collserola

Coll de les Torres

Ja havíem estat al Coll de les Torres. El dia que vam anar a la torre del Bisbe i també quan vam visitar la penya del moro. Aquest dia vam enllaçar part dels dos passejos i vam poder observar la vall de Sant Just des del camí de muntanya. Així, també vam poder veure des de lluny la zona de la font del rector, Sant Pere Màrtir, can vilà, can Merlés...
 
La baixada des del coll de les Torres per la zona Oest, era un camí amb ombra, que feia el seu recorregut per un alzinar amb pins. Després, girant a l'esquerra vam agafar un camí orientat al Nord. Era molt més fosc i amb vegetació més densa. Per sota del camí es trobava el fornot de les torres, ja visitat no feia gaire.

Vam anar a un mirador amb una gran torre elèctrica al mig, des d'on es podia observar la pedra i algun vegetal que hi sortia, però, el més interessant era que  també es podia gaudir de les vistes.

Panoràmica des del mirador de la Torre

Una mica abans, havia canviat l'orientació del camí, ens vam trobar en un lloc amb molta llum i sol. La vegetació era molt diferent als boscos anteriors. Aquí hi havien pocs arbres, algun dels quals era d'antics cultius com ametllers, oliveres i garrofers. Tot i així, vam poder fotografiar un roure.

Roure al marge del camí

Vam passar per un camí que va per sobre de la zona de la font del Broll per agafar un desviament que tornava cap al Coll de les Torres.


Mostra Fonts 12-13 en un mapa més gran

Pel camí, i abans d'una bifurcació des de la que es podia veure entre d'altres coses: Can Vilà, el torrent del Rector i Sant Pere Màrtir. Allà, a mà esquerra, hi havia la pedrera Loli, actualment abandonada i a la que no vam accedir. Però, aquest punt del camí el vam considerar important per què et permetia observar la Vall de Sant Just i els seus voltants.
 
Tot seguint el recorregut, i fins una mica abans de can Cuiàs, amb alguna excepció, hi havia moltes herbes i arbustos. Vam trobar entre altres l'estepa blanca, ginesta, farigola i romaní. Destaquem la farigola, que estava florida i quan la tocaves una mica es delatava i et deixava aquella olor tant característica.
 
El passeig ens va servir per observar les plantes de diferents ambients a començaments de la primavera, per veure alguna papallona en les zones obertes i per situar millor els diferents llocs de la zona, que, com no hi anem gaire sovint, no la coneixem massa.