Ens apropem a la zona del Baix Llobregat

Sortim des del funicular de Vallvidrera en direcció al Coll de Can Cuiàs. Travessem la carretera i ens dirigim cap a un corriol que ens porta en direcció al Coll de les Torres.

En arribar al coll, ens apropem al bosc llarg i ens hi endinsem. Passejant-hi, no podem deixar de comparar la nostra visita de la temporada passada amb el que hi anem descobrint.

Tot i que aquest cop no hi ha tanta humitat, encara es veuen els recorreguts de l'aigua, però aquest cop ens és més fàcil descobrir-los per l'erosió que per la humitat de les rieres i torrenteres. Per altra banda, la riquesa i distribució vegetal no només ens confirmen que a la zona hi ha diferents orientacions, sinó també que "té bona salut".

corriol al bosc Llarg

Els nostres records també ens fan adonar de què no hem pogut descobrir cap empremta de porc senglar. Però sí que hi sentim algun ocell, no gaires, penseu que ja som a la tardor. Segurament el trànsit també ajuda a què no se'n sentin més.

Els ciclistes deuen fer de les seves i algú altre també; ja que no només es veuen senyals, roderes i l'erosió de les bicicletes sinó que també es poden anar esquivant branques, encara amb fulles verdes, que algú es dedica a trencar i deixar al mig del camí per a què les bicicletes, o millor dit els ciclistes, no agafin massa velocitat.

Ens arriba un trist pensament, la circulació, de vegades incívica, de bicicletes i el trencament de branques poden afavorir que la zona s'empobreixi?

En sortir del bosc llarg, ens trobem a la Socarrada. Caminem pel costat d'una riera, bastant ampla i una mica més baixa que el nostre camí, fins a arribar a un camí ample. Baixant pel camí i una mica abans d'arribar a la casa del Bisbe veiem les runes del convent de Valldonzella. En pocs minuts arribem a la vall on decidim anar en direcció a Santa Creu d'Olorda.

Fins a aquest moment gairebé tot ha estat baixada, però ara ens toca pujar. Passem pel forn de calç, per la font de Can Ferriol, per un petit i estret pont de pedra que sempre ens crida l'atenció i anem pujant fins desviar-nos per unes escales que pugen a l'àrea de Santa Creu per la Riera.



Pont de pedra

Aquest cop, contràriament al que vam fer a la nostra sortida anterior a Santa Creu, no pugem a la Creu sinó que decidim tornar cap al baixador de Vallvidrera. Ho fem dirigint-nos cap a la font de Can Mallol. Sabem que no és el camí més curt, però pensem que val la pena tastar una mica d'aquests boscos. El contrast amb els de l'altra banda és bastant pronunciat, la nova orientació els ajuda a ser més densos i humits.



corriol als voltants de la font de Can Mallol


Tot caminant per un petit corriol, ens trobem la font. Quina sorpresa, algú l'ha netejada una mica i ara es pot veure. Ja no s'ha de saltar per sobre de la taula, ni després ajupir-se tot passant per un petit i estret túnel amenitzat tant amb punxes com amb troncs caiguts, per després adonar-t'hi de què no t'hi veus i que per tant t'has d'imaginar la font.

font de Can Mallol

La contemplem des de lluny, ens hi apropem i tornem a mirar-la quan ens en anem. Encara queda el record d'aquella gran alzina que ja l'any passat estava tota al terra. Es quedarà ara la font tota sola? Les figueres, que han hagut de patir una retallada, quan creixin i facin ombra a l'estiu, podran fer el paper de l'alzina?



vista de la zona de la font de can Mallol des del corriol

Pensem que molts cops, quan es feia una font important, agradava plantar un gran arbre amb ombra: un plataner (font de la Sargantana), una alzina (font de Can Jané), un til·ler (font de la Rabassada)...Per fer l'estada més agradable?

Deixem ja la font i ens dirigim cap als turons de Can Pasqual on fem dues troballes. Primer, tot carenejant, ens trobem una margarida que ens crida l'atenció. Una mica més tard, ja començant la baixada podem fotografiar un bolet. Sí, només és un bolet, però aquest gran paraigua isolat ens recorda que encara n'existeixen, els bolets.

Baixem en direcció al pantà de Vallvidrera. L'aigua, la llum i el paisatge en particular ens criden l'atenció i ens hi conviden a fer fotos. Però se'ns ha fet tard. Tot i que no ens hi parem gaire, no podem evitar observar ànecs i alguna tortuga.


Ara ja només ens queda arribar a l'estació! Baixem per la riera tot passant per la casa del guarda i la mina grott. Després creuem la carretera per arribar al baixador de Vallvidrera.

La primavera al casino

N'hi ha qui creu que el casino està mort! Nosaltres, després d'aquesta sortida hem deduït que té vida, tot i que ha canviat molt en relació a la què tenia fa unes dècades, o millor dit, un segle. Ara té una vida diferent, menys artificial i sobretot menys depenent d'agents externs.

Suposem que en aquells temps, a la primavera començaven a arribar-hi treballadors pel manteniment. S'havien de contractar per posar a punt les diferents àrees, terrasses, camins, zones d'esbarjo, rieres...Com no se n'estaven de res, imaginem que hi havia un exèrcit de treballadors.

Per què tanta gent? Si hi aneu veureu el que han crescut les plantes des de l'estiu passat! La primavera porta flors, però també nous brots i noves plantes. Quan diem que les plantes neixen i creixen, parlem de plantes bones i dolentes. Suposem que els jardiners havien de treure totes les dolentes i deixar, retallar i afavorir les bones.



Corniol en els jardins del Casino

Les diferents zones, també s'havien de mantenir. Pensem no només en plantes, sinó també en moviments de terra, instal·lacions, camins...

Per exemple, les atraccions havien d'estar a punt i tant la zona de pas com el seu accés havien d'estar nets. Les muntanyes russes (Scenic railway) feien un recorregut pels jardins passant per camins, rieres... Amb desnivells, corbes...Tota una estructura feta amb metall sobre un pilar de totxos, o els llocs més problemàtics disposaven d'una estructura més resistent i complexa?

Els camins de l'aigua s'havien respectat? S'havien reforçat les zones por on havia de baixar l'aigua amb força per estalviar-se diners en el manteniment? Bé que havien reforçat els camins amb murs de pedra seca. Per què no també les rieres amb diferents esglaons acabats amb pedres?

A l'entrada des de la font de la Rabassada es poden veure un parell de viaductes al camí. Segur que no n'hi han més en tota l'àrea del casino? Una estructura d'aquestes característiques segur que els estalviava manteniment, sobretot a les rieres per on passava molta gent o també si baixava l'aigua amb força!

Tot i que les fonts tenien sistemes per disminuir l'accés i erosió de l'aigua, segur que, en trobar-se al vell mig de la riera, necessitaven alguna neteja de tant en tant. Ah! per cert, aquest dia la font sulfurosa tenia una mica d'humitat a la pica i es veia aigua a la mina. Ha plogut molt aquest any! Però tot i així per nosaltres és una bona notícia. Les fonts no estan totalment seques com pensàvem.

Però, parlem del nostre recorregut. Des que vam arribar a la font d'en Ribas, perdoneu-nos per què encara no pertany al casino pròpiament dit, vam observar els diferents vegetals, els seus brots i les seves flors. A la mateixa font vam veure una noguera. Havia canviat molt des de l'hivern, ara estava vestida, però no només amb brots nous, sinó que si et fixaves també podies veure flors, tant femenines com masculines (les llàgrimes daurades?).

Detall de les fulles de la noguera, també es poden
veure les flors, tant femenines (blanques) com masculines

Vam continuar en direcció al casino i a la font de la Rabassada vam poder gaudir d'una mica de color aportat per herbes florides. Els til·lers tots vestits de verd també tenien les seves flors. Però en ser tant petites era difícil apreciar-les.

Un cop vam entrar al casino, ens va impressionar la quantitat i varietat de flors que hi havien. També vam poder veure algun fruit, bé, millor dit, algun projecte de fruit.

Es curiós com s'han barrejat les plantes dels jardins amb les de la muntanya, tot adquirint un aspecte molt salvatge. Algunes de les espècies de jardineria no només han resistit sinó que s'han fet molt grans i s'han multiplicat, per exemple, mai havíem vist uns pittosporums tant grans!

Hi havia un gran tros de paret, a una terrassa que es troba per sobre del que seria la baixada de les barques (water chute) al llac, on es podia veure tota una decoració floral. Estava dissenyada així, amb aquelles flors blanques tot al llarg del mur, o és una casualitat? De fet, si mirem fotos de l'època, no es veu cap vegetal en aquest mur!

Tot i que els vegetals són més ràpids de veure, també, fixant-nos, vam poder distingir unes formiguetes començant la seva temporada i, a la font de la Rabassada, una papallona donant voltes a prop nostre abans de descansar en una fulla de til·ler.

Papallona llimonera Gonepteryx cleopatra

Encara penseu que el casino està mort?