El Bosc llarg, Valldonzella i el Bosc de les Torres

Heu estat mai al Bosc Llarg?, Nosaltres vam accedir-hi des d'un camí que surt de prop del Coll de les Torres, i el vam recórrer en direcció a la Socarrada per anar cap a la Torre del Bisbe.

El bosc Llarg

El corriol et portava bosc endins entre alzines i pins, i, si et fixaves, et mostrava els seus secrets, secrets que, no us penseu, de vegades eren bastant evidents.

Les torrenteres i rieres que amagaven l'aigua sota terra, eren descobertes per l'erosió que havia deixat l'aigua al seu pas. En alguns trams es veia fang o molses, la qual cosa feia suposar que el nivell freàtic estava molt amunt o que l'evaporació no havia estat possible.

La vegetació, per la seva part, ens mostrava moltes més coses de les que vam poder entendre. Però, ens vam fixar en la humitat o sequedat del terra i l'orientació de la zona.

Per altra banda, els animals, que no es deixaven veure, ens van semblar més difícils de desxifrar. Tot i així, tant les petjades de porc senglar en el fang com els sons dels ocells ens deixaven testimoni de la seva presència.

Però... Sí, hi ha peròs. Les torres elèctriques que hi passen pel mig, els ciclistes que es creuen els amos de la muntanya, sobretot a les baixades...




La Socarrada

Deixant-nos portar i sense adonar-nos, ens vam trobar a la Socarrada. Allà, el camí, amb canvi de vegetació, anava directe cap a la vall amb un pendent bastant fort.


Per què es diu Socarrada? Es va cremar en algun moment?







Forn de calç des del seu interior

Un cop vam arribar a la Torre del Bisbe, ens vam dirigir cap a Can Ferriol. Una mica abans de la font es pot veure un forn de calç. Està fet amb maons, i tot i que segueix l'estructura del de Can Sauró, es veu més modern.





Vam girar cua tornant a passar per la torre del Bisbe. Ens vam fixar en un safareig i al seu costat el que semblava una petita mina o més aviat pou, que es trobaven a una zona amb arbres fruiters i horta.

Casa del Bisbe

Però, on és la font del Bisbe? Sabem que està a la riera, més o menys a l'alçada de la casa. Hi haurà un camí sense punxes per accedir-hi? Aquell dia sembla ser que no estàvem prou aventurers i, amb l'excusa de què el temps volava, ho vam deixar per un altre dia.

El que sí vam visitar és la Font de Sta Margarida. Font que formava part d'un antic convent de Valldonzella que va ser construït molt a prop de la casa del Bisbe. Si es miren totes dues, un es pot adonar de què hi ha una certa semblança.

Sembla mentida que estant la Torre del Bisbe i l'antic convent de Valldonzella, tant a prop i sent-ne tant similars, en anar d'un lloc a l'altre s'hagi de canviar de terme municipal. Barcelona està tant a prop de Sant Feliu? Si agafes el tren a Plaça Espanya trigues una mica més en arribar-hi!.

Al davant de la font, hi ha les runes de l'antic convent i uns camps, que semblen treballats, la rodegen. En aquests camps, i una mica allunyats de la construcció, es pot veure una bassa pel reg i al seu costat, un pou.



Camps de Santa Margarida

Als camps, però a l'altre costat del convent, destaquen una alzina i una figuera catalogats com a arbres singulars de Collserola. I, seguint el camí cap a la peça de Can Mallol, en una corba molt tancada, trobem un pi, un altre arbre singular una mica més modest que els anteriors.

Alzina de Sta Margarida

Figuera de Sta Margarida

La Torre del Bisbe devia estar imantada, ja que vam tornar a girar cua per agafar un camí que va pel bosc de les Torres. Aquest cop ja va ser el definitiu, ja ens vam acomiadar de la torre fins... Tot caminant per aquest bosc, orientat al N en aquest tram i una mica amagat en l'ombra, ens vam trobar amb un altre forn de Calç, el Fornot de les Torres, del segle XVIII.

Fornot de les Torres

Aquest forn de calç es troba indicat als mapes i està inclòs en moltes de les rutes de Collserola. Diuen que les comparacions són odioses, però el cert és que si el comparem amb el primer, no només ens adonem de la diferència de mides, sinó que a més veiem que el material de la construcció és diferent, aquest últim estava fet amb pedra.

Després ja vam anar de retirada, recorrent el bosc en direcció al Coll de les torres. Al començament el corriol era estret, però després vam agafar un camí més ample, amb un canvi d'orientació i en conseqüència de vegetació.

L'orientació a l'Oest afegia una mica de lluminositat, ja que els pins, adquirint més protagonisme, oferien més forats per on podia passar la llum, encara i així, les alzines, tot i que en menor número, continuaven presents.