La Vall de Sant Medir

És un lloc molt visitat. Nosaltres ja l'havíem visitat en d'altres ocasions (Sant Adjutori, un aqüeducte poc conegut i pantà de Can Borrell). Aquest dia, però vam canviar una mica el recorregut habitual per veure la Font de Can Ribas.

Vam començar a la Carretera de les Aigües d'Horta per agafar el corriol que segueix la GR-6 (d'Horta a les Fonts). No gaire lluny de la carretera, ens vam desviar de la GR continuant recte, enlloc de tombant a l'esquerra. D'aquesta manera s'accedeix a un recorregut, que resulta ser una drecera  per anar a Sant Medir (però, la veritat és que algun dels trams està bastant deteriorat). Ara bé, i aquí ve la part important, el trajecte permet veure la font de Can Ribas.

La font tenia un filet d'aigua. El que l'ha visitada algun cop, sap que això era molt, ja que habitualment, si en surt, és una gota de tant en tant. Però, sabeu què és el que més ens va cridar l'atenció? Hi havia una taula, i per seure-s 'hi, unes caixes a conjunt i uns troncs.

Després, vam continuar la baixada cap a Sant Medir i un cop passada l'ermita, ens vam desviar del camí per observar unes runes del que antigament, pensem, devia de ser un forn. Però, no un forn de calç com el de Can Sauró o el fornot de les torres. Sinó un forn d'una teuleria.

Tot seguint el passeig, vam tenir una agradable sorpresa. De la Font del Maño sortia molta aigua. El torrent també tenia més aigua que l'habitual i no només es podien veure, sinó també sentir tot un conjunt de petites cascades que ajudaven a transformar el lloc donant-li un ambient molt diferent al d'altres dies.

L'aigua baixant pel torrent

Un cop recuperats de la sorpresa, vam anar en direcció a Can Jané per, una mica abans del mas, pujar per un camí que ascendeix cap al viaducte. Hi havíem passat molts cops, gairebé sempre de baixada, però fins aquell moment no ens havíem adonat de la quantitat de quars que hi ha. També ens van cridar l'atenció els forats, amb els cables de telefònica a la vista de tothom.

Quan ens trobàvem a tocar de la Rabassada vam poder observar les restes del mirador del casino amb el que les envoltava i per altra banda també la muntanya de Montserrat, aquell dia amb un barret que ens impedia de veure la part més alta.

Vistes del casino

No volíem tornar-hi sense haver visitat la font de la Salamandra. També tenia aigua, s'havia canviat el broc no feia gaire. A més, tot i que encara faltaven uns dies, igual que en altres llocs de Collserola, semblava com si hi hagués començat la primavera.

La vegetació de la zona començava a sortir de la letargia hivernal i a revifar-se. Es podien veure, entre altres coses, les pruneres florides o les herbes anuals que començaven a treure el cap.