Tornem a Sant Adjutori

És el tancament de la temporada. Dubtem cap a on anar, però com la calor comença a ser la protagonista, haurà de ser per llocs més aviat ombrívols.

La decisió està presa. Anem a Sant Adjutori. El lloc és el mateix que en la inauguració de temporada, però aquest cop anem per un altre camí, per la carena de la serra de Sant Medir. La tornada la fem en part per la carena de la serra de la Rabassada i en part per camins orientats a la vessant Oest de la carena.

Ens apropem a Vista Rica i un cop allà decidim passar pel camí de la dreta de la font. Quan arribem a un desviament que es dirigeix cap a la Rabassada i que passa pel costat de la gossera, agafem un corriol que ens porta cap al turó de la Magarola. Tot i que hi ha una mica de boira a la costa, les vistes tenen el seu encant. En la direcció contrària, el Vallès.



Turó de la Magarola

Continuem, aquest cop seguint el recorregut de la GR, fins tornar al camí del que veníem, arribem just a una corba molt tancada on agafem el desviament i tot seguit un camí a la dreta, des d'on comencem, o continuem, el camí de carena.

Mentre algun tram està en males condicions, n'hi ha d'altres que estan molt millor. Deixem a un costat el camí que baixa a Sant Medir passant per la font de Can Ribas.

Continuem per la carena, que en aquest tram està millor, i ja al turó de Sant Adjutori ens desviem a l'esquerra. Hi ha una marca de pintura d'algun grup excursionista que ens assenyala el corriol que ens va baixant i apropant a l'edifici circular tot passant per un alzinar amb pins.

Ja estem a prop de l'església antiga, però no podem estar-nos d'observar quant canviada estava una de les corbes del corriol on fa un temps hi havia molts arbres caiguts. Anys enrere van entrar màquines per ajudar a treure la fusta morta.

El que era una bosc, s'ha transformat en herbes i arbustos, és a dir, planta baixa. Ara, si hi aneu, podreu adonar-vos que la zona té molta més llum. A més, si us hi fixeu podreu veure papallones volant d'un lloc a un altre. El "problema", les bardisses que ja estan començant a "descobrir" el terreny i amb el temps ens poden arribar a barrar el pas.

Anar a Sant Adjutori sense passar pel forn és gairebé un pecat. Ara hi ha una tanca que ens indica el final del camí. Així que no podem passar per la riera? Hem de tornar enrere i anar a buscar el camí de Sant Medir a Sant Cugat. Un cop l'agafem, ens desviem pel primer corriol a l'esquerra tot anant carena amunt.

Pel camí de la carena, no trobem gaires ciclistes, segurament ja han començat la seva temporada d'estiu. Com que caminem per zona d'alzinar, gairebé no veiem el sol, la qual cosa no vol dir que no faci calor, però, la veritat és que es fa més tolerable.

Agafem un corriol a la dreta que porta al pantà de Can Borrell i que ens permetrà pujar per un camí poc transitat disminuint el perill de ser aixafats per una bicicleta indomable.

Però, han començat les obres del pantà? Fa un temps vam fer l'acomiadament del pantà tal com estava pensant que la propera vegada que hi anéssim ja estaria restaurat. Però ens vam equivocar.

No hem pogut estar-nos de passar per veure com anaven les obres i quina ha estat la nostra sorpresa quan hem vist que encara no havien començat. Ens hem tornat a acomiadar fins...

Reculem cap al corriol i comencem l'ascens. Els animals del tancat de la vall gairebé no es veuen, però sí que es senten.

Tornem a estar al camí de carena, continuem caminant per aquest fins que trobem un desviament a la dreta que ens portarà a la part baixa del viaducte de can Ribas i a la carretera de la Rabassada.

Agafem la carretera pel voral i en sentit Barcelona fins desviar-nos a la dreta en direcció a la casa de colònies Sant Josep. Ens desviem, però una mica abans d'arribar a la casa de colònies, agafem un camí a l'esquerra, bastant paral·lel a la carretera, per dirigir-nos cap al camí de Can Borni.

Un cop arribem a aquest camí, només ens queda baixar en direcció a la ciutat.

La Vall de Sant Medir

És un lloc molt visitat. Nosaltres ja l'havíem visitat en d'altres ocasions (Sant Adjutori, un aqüeducte poc conegut i pantà de Can Borrell). Aquest dia, però vam canviar una mica el recorregut habitual per veure la Font de Can Ribas.

Vam començar a la Carretera de les Aigües d'Horta per agafar el corriol que segueix la GR-6 (d'Horta a les Fonts). No gaire lluny de la carretera, ens vam desviar de la GR continuant recte, enlloc de tombant a l'esquerra. D'aquesta manera s'accedeix a un recorregut, que resulta ser una drecera  per anar a Sant Medir (però, la veritat és que algun dels trams està bastant deteriorat). Ara bé, i aquí ve la part important, el trajecte permet veure la font de Can Ribas.

La font tenia un filet d'aigua. El que l'ha visitada algun cop, sap que això era molt, ja que habitualment, si en surt, és una gota de tant en tant. Però, sabeu què és el que més ens va cridar l'atenció? Hi havia una taula, i per seure-s 'hi, unes caixes a conjunt i uns troncs.

Després, vam continuar la baixada cap a Sant Medir i un cop passada l'ermita, ens vam desviar del camí per observar unes runes del que antigament, pensem, devia de ser un forn. Però, no un forn de calç com el de Can Sauró o el fornot de les torres. Sinó un forn d'una teuleria.

Tot seguint el passeig, vam tenir una agradable sorpresa. De la Font del Maño sortia molta aigua. El torrent també tenia més aigua que l'habitual i no només es podien veure, sinó també sentir tot un conjunt de petites cascades que ajudaven a transformar el lloc donant-li un ambient molt diferent al d'altres dies.

L'aigua baixant pel torrent

Un cop recuperats de la sorpresa, vam anar en direcció a Can Jané per, una mica abans del mas, pujar per un camí que ascendeix cap al viaducte. Hi havíem passat molts cops, gairebé sempre de baixada, però fins aquell moment no ens havíem adonat de la quantitat de quars que hi ha. També ens van cridar l'atenció els forats, amb els cables de telefònica a la vista de tothom.

Quan ens trobàvem a tocar de la Rabassada vam poder observar les restes del mirador del casino amb el que les envoltava i per altra banda també la muntanya de Montserrat, aquell dia amb un barret que ens impedia de veure la part més alta.

Vistes del casino

No volíem tornar-hi sense haver visitat la font de la Salamandra. També tenia aigua, s'havia canviat el broc no feia gaire. A més, tot i que encara faltaven uns dies, igual que en altres llocs de Collserola, semblava com si hi hagués començat la primavera.

La vegetació de la zona començava a sortir de la letargia hivernal i a revifar-se. Es podien veure, entre altres coses, les pruneres florides o les herbes anuals que començaven a treure el cap.

El Bosc llarg, Valldonzella i el Bosc de les Torres

Heu estat mai al Bosc Llarg?, Nosaltres vam accedir-hi des d'un camí que surt de prop del Coll de les Torres, i el vam recórrer en direcció a la Socarrada per anar cap a la Torre del Bisbe.

El bosc Llarg

El corriol et portava bosc endins entre alzines i pins, i, si et fixaves, et mostrava els seus secrets, secrets que, no us penseu, de vegades eren bastant evidents.

Les torrenteres i rieres que amagaven l'aigua sota terra, eren descobertes per l'erosió que havia deixat l'aigua al seu pas. En alguns trams es veia fang o molses, la qual cosa feia suposar que el nivell freàtic estava molt amunt o que l'evaporació no havia estat possible.

La vegetació, per la seva part, ens mostrava moltes més coses de les que vam poder entendre. Però, ens vam fixar en la humitat o sequedat del terra i l'orientació de la zona.

Per altra banda, els animals, que no es deixaven veure, ens van semblar més difícils de desxifrar. Tot i així, tant les petjades de porc senglar en el fang com els sons dels ocells ens deixaven testimoni de la seva presència.

Però... Sí, hi ha peròs. Les torres elèctriques que hi passen pel mig, els ciclistes que es creuen els amos de la muntanya, sobretot a les baixades...




La Socarrada

Deixant-nos portar i sense adonar-nos, ens vam trobar a la Socarrada. Allà, el camí, amb canvi de vegetació, anava directe cap a la vall amb un pendent bastant fort.


Per què es diu Socarrada? Es va cremar en algun moment?







Forn de calç des del seu interior

Un cop vam arribar a la Torre del Bisbe, ens vam dirigir cap a Can Ferriol. Una mica abans de la font es pot veure un forn de calç. Està fet amb maons, i tot i que segueix l'estructura del de Can Sauró, es veu més modern.





Vam girar cua tornant a passar per la torre del Bisbe. Ens vam fixar en un safareig i al seu costat el que semblava una petita mina o més aviat pou, que es trobaven a una zona amb arbres fruiters i horta.

Casa del Bisbe

Però, on és la font del Bisbe? Sabem que està a la riera, més o menys a l'alçada de la casa. Hi haurà un camí sense punxes per accedir-hi? Aquell dia sembla ser que no estàvem prou aventurers i, amb l'excusa de què el temps volava, ho vam deixar per un altre dia.

El que sí vam visitar és la Font de Sta Margarida. Font que formava part d'un antic convent de Valldonzella que va ser construït molt a prop de la casa del Bisbe. Si es miren totes dues, un es pot adonar de què hi ha una certa semblança.

Sembla mentida que estant la Torre del Bisbe i l'antic convent de Valldonzella, tant a prop i sent-ne tant similars, en anar d'un lloc a l'altre s'hagi de canviar de terme municipal. Barcelona està tant a prop de Sant Feliu? Si agafes el tren a Plaça Espanya trigues una mica més en arribar-hi!.

Al davant de la font, hi ha les runes de l'antic convent i uns camps, que semblen treballats, la rodegen. En aquests camps, i una mica allunyats de la construcció, es pot veure una bassa pel reg i al seu costat, un pou.



Camps de Santa Margarida

Als camps, però a l'altre costat del convent, destaquen una alzina i una figuera catalogats com a arbres singulars de Collserola. I, seguint el camí cap a la peça de Can Mallol, en una corba molt tancada, trobem un pi, un altre arbre singular una mica més modest que els anteriors.

Alzina de Sta Margarida

Figuera de Sta Margarida

La Torre del Bisbe devia estar imantada, ja que vam tornar a girar cua per agafar un camí que va pel bosc de les Torres. Aquest cop ja va ser el definitiu, ja ens vam acomiadar de la torre fins... Tot caminant per aquest bosc, orientat al N en aquest tram i una mica amagat en l'ombra, ens vam trobar amb un altre forn de Calç, el Fornot de les Torres, del segle XVIII.

Fornot de les Torres

Aquest forn de calç es troba indicat als mapes i està inclòs en moltes de les rutes de Collserola. Diuen que les comparacions són odioses, però el cert és que si el comparem amb el primer, no només ens adonem de la diferència de mides, sinó que a més veiem que el material de la construcció és diferent, aquest últim estava fet amb pedra.

Després ja vam anar de retirada, recorrent el bosc en direcció al Coll de les torres. Al començament el corriol era estret, però després vam agafar un camí més ample, amb un canvi d'orientació i en conseqüència de vegetació.

L'orientació a l'Oest afegia una mica de lluminositat, ja que els pins, adquirint més protagonisme, oferien més forats per on podia passar la llum, encara i així, les alzines, tot i que en menor número, continuaven presents.

Sant Adjutori

Amb aquesta sortida, realitzada l'onze de setembre del 2012, inaugurem la temporada i la pàgina web. La caminada, una mica llarga però molt interessant, la vam considerar una bona opció per la inauguració.

Els objectius de la sortida eren veure:

• ermita de sant Adjutori
• el forn
• el pi de Can Jané (senyalitzat al mapa de l'editorial alpina, actualització 2012/2013)

El recorregut era:




Mostra Sant Adjutori en un mapa més gran

Vam començar anant direcció Can Borni. Després, cap al coll de la Mola i vam seguir un camí paral·lel a la carretera de la Rabassada amb bones vistes i des del qual es pot veure un plàtan, considerat arbre singular pel parc de Collserola, al costat d'on es troba la font de la Salamandra.

Viaducte de Can Ribes

La ruta passava per sobre del viaducte de Can Ribes, i baixava per la cara Est de la serra de la Rabassada fins a arribar a la vall de Gausac on es troba l'ermita de San Adjutori i el forn de terrissa.

Detall de Sant Adjutori

L'ermita de Sant Adjutori va ser restaurada, estava en runes. Es va descobrir una edificació al costat que han deixat descoberta. Seguint una mica la riera avall, hi ha el forn de terrissa, en molt males condicions. Tot i així, es troba cobert per protegir-lo.

Després, seguint un camí paral·lel al torrent, vam veure l'ermita de San Medir.

La pujada va ser pel torrent de la Salamandra, on per cert hi ha unes palmeres a prop de la font de l'Estrangulador, en direcció cap a Vista Rica, Coll de l'Erola. Per últim la baixada cap a Barcelona es va fer passant un altre cop per la font de Can Borni.