Ens apropem a la zona del Baix Llobregat

Sortim des del funicular de Vallvidrera en direcció al Coll de Can Cuiàs. Travessem la carretera i ens dirigim cap a un corriol que ens porta en direcció al Coll de les Torres.

En arribar al coll, ens apropem al bosc llarg i ens hi endinsem. Passejant-hi, no podem deixar de comparar la nostra visita de la temporada passada amb el que hi anem descobrint.

Tot i que aquest cop no hi ha tanta humitat, encara es veuen els recorreguts de l'aigua, però aquest cop ens és més fàcil descobrir-los per l'erosió que per la humitat de les rieres i torrenteres. Per altra banda, la riquesa i distribució vegetal no només ens confirmen que a la zona hi ha diferents orientacions, sinó també que "té bona salut".

corriol al bosc Llarg

Els nostres records també ens fan adonar de què no hem pogut descobrir cap empremta de porc senglar. Però sí que hi sentim algun ocell, no gaires, penseu que ja som a la tardor. Segurament el trànsit també ajuda a què no se'n sentin més.

Els ciclistes deuen fer de les seves i algú altre també; ja que no només es veuen senyals, roderes i l'erosió de les bicicletes sinó que també es poden anar esquivant branques, encara amb fulles verdes, que algú es dedica a trencar i deixar al mig del camí per a què les bicicletes, o millor dit els ciclistes, no agafin massa velocitat.

Ens arriba un trist pensament, la circulació, de vegades incívica, de bicicletes i el trencament de branques poden afavorir que la zona s'empobreixi?

En sortir del bosc llarg, ens trobem a la Socarrada. Caminem pel costat d'una riera, bastant ampla i una mica més baixa que el nostre camí, fins a arribar a un camí ample. Baixant pel camí i una mica abans d'arribar a la casa del Bisbe veiem les runes del convent de Valldonzella. En pocs minuts arribem a la vall on decidim anar en direcció a Santa Creu d'Olorda.

Fins a aquest moment gairebé tot ha estat baixada, però ara ens toca pujar. Passem pel forn de calç, per la font de Can Ferriol, per un petit i estret pont de pedra que sempre ens crida l'atenció i anem pujant fins desviar-nos per unes escales que pugen a l'àrea de Santa Creu per la Riera.



Pont de pedra

Aquest cop, contràriament al que vam fer a la nostra sortida anterior a Santa Creu, no pugem a la Creu sinó que decidim tornar cap al baixador de Vallvidrera. Ho fem dirigint-nos cap a la font de Can Mallol. Sabem que no és el camí més curt, però pensem que val la pena tastar una mica d'aquests boscos. El contrast amb els de l'altra banda és bastant pronunciat, la nova orientació els ajuda a ser més densos i humits.



corriol als voltants de la font de Can Mallol


Tot caminant per un petit corriol, ens trobem la font. Quina sorpresa, algú l'ha netejada una mica i ara es pot veure. Ja no s'ha de saltar per sobre de la taula, ni després ajupir-se tot passant per un petit i estret túnel amenitzat tant amb punxes com amb troncs caiguts, per després adonar-t'hi de què no t'hi veus i que per tant t'has d'imaginar la font.

font de Can Mallol

La contemplem des de lluny, ens hi apropem i tornem a mirar-la quan ens en anem. Encara queda el record d'aquella gran alzina que ja l'any passat estava tota al terra. Es quedarà ara la font tota sola? Les figueres, que han hagut de patir una retallada, quan creixin i facin ombra a l'estiu, podran fer el paper de l'alzina?



vista de la zona de la font de can Mallol des del corriol

Pensem que molts cops, quan es feia una font important, agradava plantar un gran arbre amb ombra: un plataner (font de la Sargantana), una alzina (font de Can Jané), un til·ler (font de la Rabassada)...Per fer l'estada més agradable?

Deixem ja la font i ens dirigim cap als turons de Can Pasqual on fem dues troballes. Primer, tot carenejant, ens trobem una margarida que ens crida l'atenció. Una mica més tard, ja començant la baixada podem fotografiar un bolet. Sí, només és un bolet, però aquest gran paraigua isolat ens recorda que encara n'existeixen, els bolets.

Baixem en direcció al pantà de Vallvidrera. L'aigua, la llum i el paisatge en particular ens criden l'atenció i ens hi conviden a fer fotos. Però se'ns ha fet tard. Tot i que no ens hi parem gaire, no podem evitar observar ànecs i alguna tortuga.


Ara ja només ens queda arribar a l'estació! Baixem per la riera tot passant per la casa del guarda i la mina grott. Després creuem la carretera per arribar al baixador de Vallvidrera.

Can Ferriol

Si sortim de Can Cuiàs en direcció al Coll de les Torres, Passem per un corriol amb unes vistes espectaculars sobre la vall de Sant Just i des d'on hem pogut veure papallones dansant al nostre voltant.

Després, baixem pel bosc de les Torres. El camí, que ja l'havíem fet en d'altres ocasions (bosc llarg o coll de les Torres), és agradable per passejar-s'hi. El bosc és d'alzines i pins i gairebé a la vall, en l'última corba, hi ha un pi singular.

Ja a la vall, on el bosc s'obre, trobem l'antic monestir de Valldonzella amb la font a l'altre costat del camí. El fet de què la font es troba dins d'una cova artificial, li dóna un toc especial. L'antic monestir encara té camps de cultiu amb gramínies, que, actualment, volen ser una font d'aliment pels animals salvatges. Al fons, una alzina i una figuera intentant guanyar-se les nostres mirades.

Passem pel costat de la Torre del Bisbe i ens anem cap a Can Ferriol. Un cop passada la torre ens tornem a endinsar en un bosc d'alzines i pins. Passem pel davant del forn de calç i continuem el camí. En un punt, molt proper a un creuament ens trobem una roca que ens crida l'atenció.

Roca al marge del camí

Ens desviem per veure la font de Can Ferriol. Al davant de la font un safareig. Una mica per sota un hortet...

Tornem al camí i ens dirigim cap a la socarrada però aquest cop no anem pel bosc llarg sinó que continuem el camí i sortim per la Sargantana. El camí té més pendent i és més obert, però precisament per això és interessant ja que permet anar veient el paisatge a mesura que es camina.

Així, per exemple, anem veient el mas de Can Ferriol, cada cop més lluny; o Santa Creu d'Olorda cada cop més a la nostra alçada; o la pedrera dels ocells... O l'enorme forat de la cimentera...

Vistes de la Vall amb Sant Feliu al fons

Un cop arribem a la Sargantana, hem de tornar a Can Cuiàs. Ho fem dirigint-nos cap als Turons de Can Pasqual i baixant al Coll per un corriol que hi passa per un alzinar amb pins que ja coneixíem. L'havíem visitat en d'altres ocasions (sortides a la font de Can Castellví i a la font de Can Mallol).

El Bosc llarg, Valldonzella i el Bosc de les Torres

Heu estat mai al Bosc Llarg?, Nosaltres vam accedir-hi des d'un camí que surt de prop del Coll de les Torres, i el vam recórrer en direcció a la Socarrada per anar cap a la Torre del Bisbe.

El bosc Llarg

El corriol et portava bosc endins entre alzines i pins, i, si et fixaves, et mostrava els seus secrets, secrets que, no us penseu, de vegades eren bastant evidents.

Les torrenteres i rieres que amagaven l'aigua sota terra, eren descobertes per l'erosió que havia deixat l'aigua al seu pas. En alguns trams es veia fang o molses, la qual cosa feia suposar que el nivell freàtic estava molt amunt o que l'evaporació no havia estat possible.

La vegetació, per la seva part, ens mostrava moltes més coses de les que vam poder entendre. Però, ens vam fixar en la humitat o sequedat del terra i l'orientació de la zona.

Per altra banda, els animals, que no es deixaven veure, ens van semblar més difícils de desxifrar. Tot i així, tant les petjades de porc senglar en el fang com els sons dels ocells ens deixaven testimoni de la seva presència.

Però... Sí, hi ha peròs. Les torres elèctriques que hi passen pel mig, els ciclistes que es creuen els amos de la muntanya, sobretot a les baixades...




La Socarrada

Deixant-nos portar i sense adonar-nos, ens vam trobar a la Socarrada. Allà, el camí, amb canvi de vegetació, anava directe cap a la vall amb un pendent bastant fort.


Per què es diu Socarrada? Es va cremar en algun moment?







Forn de calç des del seu interior

Un cop vam arribar a la Torre del Bisbe, ens vam dirigir cap a Can Ferriol. Una mica abans de la font es pot veure un forn de calç. Està fet amb maons, i tot i que segueix l'estructura del de Can Sauró, es veu més modern.





Vam girar cua tornant a passar per la torre del Bisbe. Ens vam fixar en un safareig i al seu costat el que semblava una petita mina o més aviat pou, que es trobaven a una zona amb arbres fruiters i horta.

Casa del Bisbe

Però, on és la font del Bisbe? Sabem que està a la riera, més o menys a l'alçada de la casa. Hi haurà un camí sense punxes per accedir-hi? Aquell dia sembla ser que no estàvem prou aventurers i, amb l'excusa de què el temps volava, ho vam deixar per un altre dia.

El que sí vam visitar és la Font de Sta Margarida. Font que formava part d'un antic convent de Valldonzella que va ser construït molt a prop de la casa del Bisbe. Si es miren totes dues, un es pot adonar de què hi ha una certa semblança.

Sembla mentida que estant la Torre del Bisbe i l'antic convent de Valldonzella, tant a prop i sent-ne tant similars, en anar d'un lloc a l'altre s'hagi de canviar de terme municipal. Barcelona està tant a prop de Sant Feliu? Si agafes el tren a Plaça Espanya trigues una mica més en arribar-hi!.

Al davant de la font, hi ha les runes de l'antic convent i uns camps, que semblen treballats, la rodegen. En aquests camps, i una mica allunyats de la construcció, es pot veure una bassa pel reg i al seu costat, un pou.



Camps de Santa Margarida

Als camps, però a l'altre costat del convent, destaquen una alzina i una figuera catalogats com a arbres singulars de Collserola. I, seguint el camí cap a la peça de Can Mallol, en una corba molt tancada, trobem un pi, un altre arbre singular una mica més modest que els anteriors.

Alzina de Sta Margarida

Figuera de Sta Margarida

La Torre del Bisbe devia estar imantada, ja que vam tornar a girar cua per agafar un camí que va pel bosc de les Torres. Aquest cop ja va ser el definitiu, ja ens vam acomiadar de la torre fins... Tot caminant per aquest bosc, orientat al N en aquest tram i una mica amagat en l'ombra, ens vam trobar amb un altre forn de Calç, el Fornot de les Torres, del segle XVIII.

Fornot de les Torres

Aquest forn de calç es troba indicat als mapes i està inclòs en moltes de les rutes de Collserola. Diuen que les comparacions són odioses, però el cert és que si el comparem amb el primer, no només ens adonem de la diferència de mides, sinó que a més veiem que el material de la construcció és diferent, aquest últim estava fet amb pedra.

Després ja vam anar de retirada, recorrent el bosc en direcció al Coll de les torres. Al començament el corriol era estret, però després vam agafar un camí més ample, amb un canvi d'orientació i en conseqüència de vegetació.

L'orientació a l'Oest afegia una mica de lluminositat, ja que els pins, adquirint més protagonisme, oferien més forats per on podia passar la llum, encara i així, les alzines, tot i que en menor número, continuaven presents.