Can Ferriol

Si sortim de Can Cuiàs en direcció al Coll de les Torres, Passem per un corriol amb unes vistes espectaculars sobre la vall de Sant Just i des d'on hem pogut veure papallones dansant al nostre voltant.

Després, baixem pel bosc de les Torres. El camí, que ja l'havíem fet en d'altres ocasions (bosc llarg o coll de les Torres), és agradable per passejar-s'hi. El bosc és d'alzines i pins i gairebé a la vall, en l'última corba, hi ha un pi singular.

Ja a la vall, on el bosc s'obre, trobem l'antic monestir de Valldonzella amb la font a l'altre costat del camí. El fet de què la font es troba dins d'una cova artificial, li dóna un toc especial. L'antic monestir encara té camps de cultiu amb gramínies, que, actualment, volen ser una font d'aliment pels animals salvatges. Al fons, una alzina i una figuera intentant guanyar-se les nostres mirades.

Passem pel costat de la Torre del Bisbe i ens anem cap a Can Ferriol. Un cop passada la torre ens tornem a endinsar en un bosc d'alzines i pins. Passem pel davant del forn de calç i continuem el camí. En un punt, molt proper a un creuament ens trobem una roca que ens crida l'atenció.

Roca al marge del camí

Ens desviem per veure la font de Can Ferriol. Al davant de la font un safareig. Una mica per sota un hortet...

Tornem al camí i ens dirigim cap a la socarrada però aquest cop no anem pel bosc llarg sinó que continuem el camí i sortim per la Sargantana. El camí té més pendent i és més obert, però precisament per això és interessant ja que permet anar veient el paisatge a mesura que es camina.

Així, per exemple, anem veient el mas de Can Ferriol, cada cop més lluny; o Santa Creu d'Olorda cada cop més a la nostra alçada; o la pedrera dels ocells... O l'enorme forat de la cimentera...

Vistes de la Vall amb Sant Feliu al fons

Un cop arribem a la Sargantana, hem de tornar a Can Cuiàs. Ho fem dirigint-nos cap als Turons de Can Pasqual i baixant al Coll per un corriol que hi passa per un alzinar amb pins que ja coneixíem. L'havíem visitat en d'altres ocasions (sortides a la font de Can Castellví i a la font de Can Mallol).

Font Rosita

Hem pujat molts cops pel camí de can Borni, però tot i que sabem el que trobarem, mai ens cansem de fer-ho. Abans d'arribar a la carretera sempre hi ha un premi, la font de can Borni. No es veu fins que no estàs bastant a prop, però llavors, en veure i sentir-la els ànims es rejoveneixen i alegren.

Seguint el camí, no podem estar-nos de mirar un roure catalogat com a arbre singular. Es troba allà, sol, majestuós. Segons aquesta pàgina web es tracta d'una nova espècie de roure. Als seus peus, un banc per seure s'hi i contemplar la metròpoli una estona acompanyats d'aquest arbre que pregona robustesa.

Un cop a la carretera i després de baixar en direcció al coll de la Mola,  agafem un corriol a l'esquerra paral·lel a la Rabassada. El seguim fins arribar al desviament del Coll de la Vinassa.

Però, una mica abans del coll, a mà dreta es troba la font de la Sargantana. Perduda durant molt de temps i retrobada farà uns deu anys. La trobareu una mica per sota d'un plàtan catalogat com a arbre singular. Aquest arbre, no només afegeix ombra a una esplanada propera a la font, suposadament per fer fontades, sinó també ens pot ajudar a localitzar la font.

Un cop arribats al coll de la Vinassa, continuem el camí ample en direcció al coll de Can Gravat. Segons les nostres informacions, hi havia una font a prop de la casa que, la veritat, no hem trobat. Però, el que sí que hem pogut veure és un pou i al costat una petita cavitat.

Pou de Can Gravat

Cavitat al costat del pou

Després ens dirigim, primer per un corriol i després per un camí, tot observant un alzinar amb pins, cap al turó del penitent. Baixem cap a Vil·la Joana on hi trobareu el centre d'informació del parc i on podeu visitar moltes fonts com la font del centre, la font dels plataners, la font nova, la font vella, la font Joana o la font del Bisbe.

Mostra el mapa més gran

Però nosaltres hem optar per veure la font Rosita, una font que segons les nostres informacions s'estava enrunant.

Mina de la font Rosita

Un cop comprovat l'estat de la mina, anem cap a Santa Maria de Vallvidrera. En Passar per la casa del rector, just al costat de la porta, una font. Però, l'església, que es troba una mica més al fons i al davant del cementiri, és la protagonista indiscutible. 

Podríem dir que, en els seus temps, l'església era el centre de Vallvidrera, localitat que primer pertanyia al castell d'Olorda i després va passar a Sarrià com a primer pas per més endavant pertànyer a Barcelona.


L'Antònia? Campana de Santa Maria de Vallvidrera

La curiositat crida a entrar-hi, però no ha estat possible i ens hem acontentat amb veure l'edifici per fora i rondar pels seus voltants. Seguidament, ens anem en direcció al bar restaurant la piña2, per, una mica abans d'arribar-hi, agafar un corriol que puja cap a Vallvidrera.

En tornar cap a Barcelona un cel enteranyinat lluitava contra la torre de telecomunicacions per aconseguir l'atenció del visitant.

Torre de Collserola

Pantà de Can Borrell

Una notícia del parc on s'explicava la recuperació del pantà de Can Borrell i els seus accessos ens va decidir a fer una sortida pel pantà i els seus voltants.

Vam baixar per la Serra de la Rabassada per, en el coll dels quatre camins, anar en direcció al pantà. No hi ha dubte que antigament era un camí, però actualment la vegetació i una mica l'erosió l'han convertit en corriol. Tot caminant per la ruta vam poder observar que ja s'havia intervingut tallant i retirant arbres caiguts, primer per una nevada i després per una ventada, que fa uns anys impedien el pas.

Des del camí, encara a la serra, es poden veure uns animals tancats que hi ha a la vall, al costat de la riera. Si te n'apropes hi posa zoo cal Castillo. Hi ha cérvols, ponies, ases, porcs, estruços...El lloc està obligat a desaparèixer ja que es troba en una zona forestal.

Cérvols al tancat de la vall

De fet si comparem la zona on es troba el zoo amb el que era fa uns quinze anys ens adonem del gran impacte ambiental del tancat. penseu que la zona, que està al costat de la riera, es veia molt més verda.

Vista general de la zona del tancat

Després vam dirigir-nos cap al pantà. Primer vam anar a la presa i després ens vam dirigir cap a la riba oposada.



Vista del pantà de Can Borrell

El pantà, que no és gaire gran, era utilitzat per magatzemar l'aigua pel reg dels camps de Can Borrell. En els diferents mitjans consultats s'afirma que hi ha una gran quantitat de sediments, presumiblement aportats per la riera que el nodreix, la riera de la Rabassada.

Aquest dia, tot i que en les últimes visites no tenia gaire aigua, estava ple. Ara bé, veient els animalons que estan riera amunt... pensem que l'aigua no debia estar gaire neta!

Pantà de Can Borrell

Petit salt d'aigua

La tornada la vam fer per la vall de Gausac, passant pel costat de Sant Adjutori, i dirigint-nos cap a Vista Rica per la riera de la Sargantana. En aquest recorregut, molt aprop de Sant Adjutori, vam descobrir un petit salt. Tot i les seves modestes dimensions, no té res a envejar als de la rierada, també té el seu encant.

Pi de Can Jané

Una mica més endavant, un arbre senyalitzat a l'alpina: el Pi de can Jané passa desapercebut per la majoria dels que hi passen.


I després, ja pujant cap a Vista Rica, ens vam aturar una mica quan vam descobrir un arbre que no forma part dels arbres autòctons, un nesprer. Sembla mentida, els cops que hi haviem passat per aquest punt i mai l'havíem vist!

El nesprer estava florit. S'haurà gelat amb la nevada? A la primavera ho sabrem!