Dels Agudells a la font groga

Comencem a Vista Rica, ens col·loquem d'esquenes a la carretera, i agafem el camí de la dreta, el més proper a la Rabassada. Passem pel costat d'un hort tancat. No gaire lluny, trobem una bifurcació, ens decidim pel camí de més a la dreta, que tot i ser més costerut, també és més tranquil.

Decidim no visitar els diferents turons dels Agudells sinó dirigir-nos directament cap al mirador dels ocells. La seva posició i alçada transformen un simple turó (el turó de la Magarola) en un lloc ideal per observar els voltants i una mica més enllà. Si hi passeu sovint podreu observar Montserrat, sempre es veu diferent. Avui, per exemple, la boirina ens permet veure el paisatge una mica enterbolit. La costa...

Fa temps que no agafem el camí de carena. La vegetació alta i densa impedeix gaudir de vistes en la major part del recorregut. A més està molt erosionat i hi ha trams on es fa una mica difícil caminar-hi, però un dia és un dia. L'altra alternativa tampoc té gaires vistes, exceptuant una zona on es veu el turó de Montcada i el Montseny, tot i que el camí està millor.

Continuem el recorregut fins un camí ample, just anem a parar a una corba molt pronunciada. Només el creuem agafant un desviament que hi ha just al nostre davant. Una mica més tard girem a l'esquerra, anem en direcció a Sant Medir. Comencem amb bosc poc dens d'alzines i pins però de seguida apareix alguna construcció.


Vistes del camí

Al carrer de l'enfiladissa tombem a la dreta i ens trobem una font, la font de la Mina. La veritat és que la font pròpiament dita no es veu ja que es troba a dins d'una caseta. Continuem baixant fins que ens topem amb un altre camí que va des de la vall cap a Vista Rica.

L'agafem cap amunt decidint passar per la riera de la Salamandra. Volem buscar la font dels forestals, una font desapareguda. Bé, ara ja no ho sabem ja que hem trobat un aiguaneix a la riera. Serà la font?

Pugem cap a la font de l'estrangulador. Però abans d'arribar-hi ens adonem de la presència d'una flor gran i groga. Es tracta de la corona de rei. Una mica més amunt de la troballa, el nesprer. Busquem els nespres però, aquest any no n'hi hauran. Hi queden uns pocs, verds, petits... sense futur?

Una mica més amunt, a la riera, a l'esquerra del camí, aquelles palmeres, de les que us hem parlat en d'altres ocasions, ens mostren les seves flors.

Ara sí que arribem a la font de l'estrangulador. Es baixen unes escales fins a la riera. Quan gairebé s'està a baix de tot, es passa entre els dos brocs, un blau i trencat i l'altre gris. Una mica amunt, un pont, un antic camí de passeig? I molt a prop, una mica riera amunt, una roca amb una petita caiguda d'aigua. De vegades la font no té aigua però per la roca sí que hi circula.



Font de l'Estrangulador

Ja només ens queda tornar al camí i seguir cap a Vista Rica, pel recorregut encara trobem corones de rei, però, a mesura que hi pugem, es van espaiant fins que desapareixen.

Font de Can Mallol i Rierada

El camí és llarg, així que ens carreguem amb forces per gaudir d'aquesta nova sortida. Volem anar a la rierada tot passant per la font de Can Mallol i baixant per un camí que va a Montserrat.

El camí a la font de Can Mallol, ja l'havíem fet però, a la tardor. Ha passat temps, hem canviat d'estació i, en conseqüència, el paisatge ha canviat. Pugem cap al Coll de Can Pasqual des del de Can Cuiàs. Ja no veiem aquells bolets, ara, la majoria han desaparegut de la nostra vista i el que ens trobem és, una vegetació amb nous brots i algunes flors, la veritat, no gaires, és zona ombrívola i poder no s'ha adonat de què ja tenim la primavera al damunt.

Continuem pel marge de la carretera, en direcció a Molins, per ficar-nos per un camí a la dreta i anar en direcció a la font de Can Mallol. Per aquesta part del recorregut havíem vist una pared tota plena de líquens, només hi queda el record.

Una mica més enllà, seguint un corriol, en la riera que el travessa, es troba la font de Can Mallol. Continua estant tota amagada, però, aquest cop, la trobem. Hi ha més llum i l'aigua delata la seva presència. Ara sí que tenim la impressió de què l'hem vista, no com en l'altra sortida que ens vam anar amb la cua entre les cames.

Font de Can Mallol

Continuem pel corriol, tot pensant que aquestes figueres que ens estan fent la guitza sense deixar-nos passar de manera civilitzada, amb el temps ens faran uns fruits boníssims. Els esbarzers, per la seva part, amb aquelles punxes "tant afilades", també en faran, de fruits, però això serà més tard.

Seguim les marques d'un camí a Montserrat. Tot i que hi ha moments en què dubtem cap a on va, no tenim gaires problemes a seguir-lo. A més tenim la sort de que se'ns avisa de possibles cops al cap. És una sort, perquè no portàvem casc!

En un moment donat, el corriol es trenca i s'arriba a la carretera. Molt a prop, un camp de Vinyes. Can Calopa de Dalt. Ens parem per mirar-les una mica, no és habitual trobar-ne per Collserola!



La Vinya a Can Calopa

Després seguim el nostre recorregut, primer per un corriol fins que arribem a un camí ample que ens porta a la rierada. Un cop allà, anem en direcció contrària al corrent.

Tot pujant la rierada veiem racons, moviments d'aigua, reflexos...És molt agradable passejar per allà, sobretot per aquella part protegida.

Una petita cascada a la Rierada

Però abans d'arribar a aquesta zona passem per unes cases, una d'elles amb animals, i una mica més enllà, en arribar a un corriol i sentir l'aigua decidim desviar-nos del camí.

Fem unes poques passes en direcció a aquell so que ens ha cridat l'atenció. Arribem a un lloc ombrívol, i descobrim una font amb dos brocs, la font de Campreciós. Tot i que al costat hi ha una masia okupada i que està molt a prop del camí, sembla perduda, allà, en mig del bosc.



Font de Campreciós

Tornem enrere per continuar amb el nostre recorregut. La rierada està amb molta aigua i es veuen cascades, algunes de les quals en l'altra ocasió no es veien. Saltem, passem per sobre de troncs o pedres, descobrim plantes (com la cua de cavall), observem i sentim l'aigua...

En fi, tot un espectacle

Font Rosita

Hem pujat molts cops pel camí de can Borni, però tot i que sabem el que trobarem, mai ens cansem de fer-ho. Abans d'arribar a la carretera sempre hi ha un premi, la font de can Borni. No es veu fins que no estàs bastant a prop, però llavors, en veure i sentir-la els ànims es rejoveneixen i alegren.

Seguint el camí, no podem estar-nos de mirar un roure catalogat com a arbre singular. Es troba allà, sol, majestuós. Segons aquesta pàgina web es tracta d'una nova espècie de roure. Als seus peus, un banc per seure s'hi i contemplar la metròpoli una estona acompanyats d'aquest arbre que pregona robustesa.

Un cop a la carretera i després de baixar en direcció al coll de la Mola,  agafem un corriol a l'esquerra paral·lel a la Rabassada. El seguim fins arribar al desviament del Coll de la Vinassa.

Però, una mica abans del coll, a mà dreta es troba la font de la Sargantana. Perduda durant molt de temps i retrobada farà uns deu anys. La trobareu una mica per sota d'un plàtan catalogat com a arbre singular. Aquest arbre, no només afegeix ombra a una esplanada propera a la font, suposadament per fer fontades, sinó també ens pot ajudar a localitzar la font.

Un cop arribats al coll de la Vinassa, continuem el camí ample en direcció al coll de Can Gravat. Segons les nostres informacions, hi havia una font a prop de la casa que, la veritat, no hem trobat. Però, el que sí que hem pogut veure és un pou i al costat una petita cavitat.

Pou de Can Gravat

Cavitat al costat del pou

Després ens dirigim, primer per un corriol i després per un camí, tot observant un alzinar amb pins, cap al turó del penitent. Baixem cap a Vil·la Joana on hi trobareu el centre d'informació del parc i on podeu visitar moltes fonts com la font del centre, la font dels plataners, la font nova, la font vella, la font Joana o la font del Bisbe.

Mostra el mapa més gran

Però nosaltres hem optar per veure la font Rosita, una font que segons les nostres informacions s'estava enrunant.

Mina de la font Rosita

Un cop comprovat l'estat de la mina, anem cap a Santa Maria de Vallvidrera. En Passar per la casa del rector, just al costat de la porta, una font. Però, l'església, que es troba una mica més al fons i al davant del cementiri, és la protagonista indiscutible. 

Podríem dir que, en els seus temps, l'església era el centre de Vallvidrera, localitat que primer pertanyia al castell d'Olorda i després va passar a Sarrià com a primer pas per més endavant pertànyer a Barcelona.


L'Antònia? Campana de Santa Maria de Vallvidrera

La curiositat crida a entrar-hi, però no ha estat possible i ens hem acontentat amb veure l'edifici per fora i rondar pels seus voltants. Seguidament, ens anem en direcció al bar restaurant la piña2, per, una mica abans d'arribar-hi, agafar un corriol que puja cap a Vallvidrera.

En tornar cap a Barcelona un cel enteranyinat lluitava contra la torre de telecomunicacions per aconseguir l'atenció del visitant.

Torre de Collserola

Pantà de Can Borrell

Una notícia del parc on s'explicava la recuperació del pantà de Can Borrell i els seus accessos ens va decidir a fer una sortida pel pantà i els seus voltants.

Vam baixar per la Serra de la Rabassada per, en el coll dels quatre camins, anar en direcció al pantà. No hi ha dubte que antigament era un camí, però actualment la vegetació i una mica l'erosió l'han convertit en corriol. Tot caminant per la ruta vam poder observar que ja s'havia intervingut tallant i retirant arbres caiguts, primer per una nevada i després per una ventada, que fa uns anys impedien el pas.

Des del camí, encara a la serra, es poden veure uns animals tancats que hi ha a la vall, al costat de la riera. Si te n'apropes hi posa zoo cal Castillo. Hi ha cérvols, ponies, ases, porcs, estruços...El lloc està obligat a desaparèixer ja que es troba en una zona forestal.

Cérvols al tancat de la vall

De fet si comparem la zona on es troba el zoo amb el que era fa uns quinze anys ens adonem del gran impacte ambiental del tancat. penseu que la zona, que està al costat de la riera, es veia molt més verda.

Vista general de la zona del tancat

Després vam dirigir-nos cap al pantà. Primer vam anar a la presa i després ens vam dirigir cap a la riba oposada.



Vista del pantà de Can Borrell

El pantà, que no és gaire gran, era utilitzat per magatzemar l'aigua pel reg dels camps de Can Borrell. En els diferents mitjans consultats s'afirma que hi ha una gran quantitat de sediments, presumiblement aportats per la riera que el nodreix, la riera de la Rabassada.

Aquest dia, tot i que en les últimes visites no tenia gaire aigua, estava ple. Ara bé, veient els animalons que estan riera amunt... pensem que l'aigua no debia estar gaire neta!

Pantà de Can Borrell

Petit salt d'aigua

La tornada la vam fer per la vall de Gausac, passant pel costat de Sant Adjutori, i dirigint-nos cap a Vista Rica per la riera de la Sargantana. En aquest recorregut, molt aprop de Sant Adjutori, vam descobrir un petit salt. Tot i les seves modestes dimensions, no té res a envejar als de la rierada, també té el seu encant.

Pi de Can Jané

Una mica més endavant, un arbre senyalitzat a l'alpina: el Pi de can Jané passa desapercebut per la majoria dels que hi passen.


I després, ja pujant cap a Vista Rica, ens vam aturar una mica quan vam descobrir un arbre que no forma part dels arbres autòctons, un nesprer. Sembla mentida, els cops que hi haviem passat per aquest punt i mai l'havíem vist!

El nesprer estava florit. S'haurà gelat amb la nevada? A la primavera ho sabrem!

Un aqüeducte poc conegut

Vam sortir d'hora, de fet vam coincidir amb la sortida de sol quan pujàvem pel camí de Can Borni.

Funicular del Tibidabo

Un cop a Can Borni, ens vam dirigir cap a la serra de la Rabassada, per després baixar pel costat del viaducte de Can Ribas (o aqüeducte?) cap a la vall.



Viaducte de Can Ribas des del camí

Camí que baixa a la vall

Suposem que el camí, que va pel vessant dret del torrent de la Rabassada, era part de la urbanització de Can Ribas. Tot i que en els seus temps havia estat ample, ara, la vegetació se l'ha menjat una mica.

Si un s'hi fixa se n'adona de què es troba a un alzinar amb pins. Tot i que a l'alçada del recorregut es veu algun roure, si ens apropéssim una mica més a la riera podríem veure'n molts més entre la vegetació. Precissament la vegetació és el que li dóna un cert encant i suposem que és el que va ajudar a que anys enrere es decidís a incorporar-lo en un dels recorreguts del parc.

Quan vam deixar definitivament el torrent de la Rabassada i vam enllaçar amb un camí que també ve del viaducte, vam seguir per una desviació que hi ha una mica després i que apropa a Can Jané.

Aquest tram s'ha de fer amb cura ja que fa uns anys van passar uns cables de telefònica i hi ha llocs on es pot veure el soc sense gaire imaginació. Per aquesta zona, tot i haver canviat l'orientació, continua havent-hi un alzinar amb pins.

Un cop a l'alçada de Can Jané, ens vam dirigir cap a la riera i ens vam topar amb la font de Can Jané, alimentada amb la mina de Sant Medir. La font està en un forat, amb una construcció més treballada que les fonts habituals. Tot i que es veu una data de 1612, sembla de començaments del segle XX.

Segurament, la font antiga va ser restaurada en aquesta època. De fet, es poden veure dues plaques de la font, una mig trencada i l'altra més nova. També es poden veure diferents brolls, els actuals són els més baixos, un és una aixeta, l'altre, que es troba una mica més amunt, de vegades vessa aigua.



Font de Can Jané

Font de Can Jané

Mirant l'ornamentació s'intueix que la font era alguna cosa més que una zona de pas. Si us hi fixeu, les parets, de pedra, presenten uns entrants i sortints, que amb la humitat o poder, en els seus temps, amb el pas de l'aigua, s'omplen de molsa, alguna falguera i alguna planta, donant-li un aspecte molt rústic i romàntic.

Al costat de la font, no ens podem estar de contemplar una alzina majestuosa que pensem que ben bé podria formar part dels arbres singulars de Collserola i que sens dubte comparteix protagonisme amb la font.

Un cop es surt de la font, hi ha unes escales que porten al corriol, pel que hem arribat i que puja al camí de Can Jané. Però, si l'agafem cap a l'altre costat, anem al que devien ser camps de cultiu, si us hi fixeu es veuen unes esplanades. És per aquest costat per on hem d'anar per veure l'aqüeducte.

Aquest pont, que es suposa era per conduir l'aigua de reg dels camps, creua la riera de Sant Medir. És senzill, de maó, amb tres arcs (estan molt tapats per la vegetació) i de poca alçada. Actualment, no es veu d'on venia l'aigua, ni tampoc per on anava un cop passat l'aqüeducte, tot i així, estem convençuts de què no era merament ornamental sinó que en els seus temps tenia la seva utilitat.

Aqüeducte

Aqüeducte

Per tornar, primer vam passar per Sant Medir, i després, vam decidir anar una mica enrere i pujar per la urbanització Sol i Aigua en direcció a Vista Rica. D'aquesta manera podíem evitar una mica les bicicletes. En la pujada vam trobar una mina que no coneixíem, el que a fonts de Collserola anomenen la font de la mina.

La Rierada

La Rierada és una zona protegida i en conseqüència en alguns trams no es pot circular amb bicicletes. Així que el que vam veure, tot i que semblaven bicicletes, no ho devien ser!

Vam començar a la Floresta, concretament a Can Bosquets i des d'allà, vam començar a caminar seguint la Riera de Vallvidrera i creuant-la de tant en tant.

Per què serà que ens agrada caminar a prop de l'aigua? Serà que l'aigua és un recurs natural molt preuat? Serà que som d'un país càlid?

Tot i que pensem que una de les raons per la que ens agrada és la calor de l'estiu, deuen haver més explicacions ja que per una banda, als països nòrdics trobem jardins amb fonts molt vistoses, i per altra, aquest dia, en ple gener, no feia gaire calor. Més aviat tot el contrari, feia fred! De fet hi havia un toll gelat que no vaig poder estar-me de retratar.


Tot i així, l'aigua de la Rierada no estava gelada i es veia com es movia, en alguns llocs més que en d'altres. Així vam poder fotografiar salts d'aigua, trams on es veia l'aigua corrent o llocs on l'aigua semblava que no es movia.

 

A més, penseu que cada raconet tenia el seu encant. Es veien contrastos de llum... I de vegetals, no en faltaven.

 

 

En passar pel costat d'un pont el passeig es va transformar. Una mica abans d'aquest punt deixa de ser zona protegida, el camí es fa més ample i arriba a una zona urbanitzada. Després, el camí, que continua sent ample va una mica allunyat de la riera. Encara la segueix, però a distància. Si un es fixa, hi ha llocs on es sent l'aigua i només es veu quan et desvies una mica del camí.

Això és el que vam fer un cop passada la zona urbanitzada per veure la font de l'Espinegar. La font es troba a prop d'un plàtan bastant gran i a pocs metres de la riera. Tot i que està molt malmesa, val la pena visitar-la per contemplar la zona.

 

 

Després, un cop al camí, en arribar a uns camps vam poder veure uns arbres plens de caquis, tot i què alguns ja n'havien caigut.

 

 

 Una mica més lluny dels caquiers, agafant un altre desviament estava el "Salt d'Aigua". Des del camí el so de l'aigua ens ho anunciava, però fins que no vam apropar-nos no vam poder gaudir de l'espectacle.

No és un salt natural, ja que es veu la mà de l'home en els murs, els camins d'aigua... Tot i no ser gaire espectacular, podríem estar-hi hores mirant-lo.

Molts cops ens hem preguntat quina era la finalitat d'aquest salt. Ornamentació, suposem. Poder formava part d'un recorregut de passeig?

Un cop vist el salt, vam decidir tornar. Encara van quedar moltes coses sense veure com un molí, un aqüeducte o diferents fonts. Però ho vam deixar per una altra sortida. Així tenim l'excusa per tornar-hi!

Tornem al casino

L'u de novembre, festiu, vam decidir sortir a fer un petit tomb. No volíem que fos gaire llarg així que vam dirigir-nos cap al casino, entrant directament per la font de la Rabassada.

La nostra mirada es va dirigir cap al til·ler catalogat com a arbre singular de Collserola i l'àrea de la font. Diuen que l'aigua d'aquesta font era la que s'utilitzava a l'hotel, la pujaven amb una bomba.

La font consta de dos brocs d'aigua al mateix nivell que es troben en una pared modernista, que fa de talús i que recorda la muntanya de Montserrat, amb uns bancs molt grans al llarg de tota la pared.

Una mica més Avall podem veure un altre broc perpendicular als anteriors. El fet d'haver-hi quatre brocs fa suposar que abans sortia molta més aigua que ara.

Broc baix de la font de la Rabassada

La sortida d'aigua més baixa diuen que era per aprofitar les aigües que es perdien. No sabem en quina època es va fer, però si us fixeu veureu elements del casino. Fixeu-vos en els esglaons i el terra, estan fets amb petites pedres i formigó.

Després vam entrar a la zona del casino. Allà hi eren les escales fetes amb grava i formigó semblants a les de la font abans comentada i que portaven a l'edifici.

A mitja escala hi havia una zona que s'havia netejat recentment. No vam poder estar-nos de fer-hi una ullada i en fer-ho vam descobrir dos elements dels que mai havíem sentit a parlar, un quiosc bar i un magatzem.

El quiosc estava molt ornamentat. Sembla ser que la zona era una terrassa on la gent podia seure's i prendre alguna cosa mentre miraven el paisatge o les atraccions. Pensem que des d'allà es veien Scenic Raiway i Water Chute. A la terrassa vam veure dues figueres molt grans, no sabem si hi havia més ja que semblava impossible fer tot el recorregut des de les escales fins a l'antiga esplanada de les atraccions.

Un altre cop a l'escala, vam continuar pujant-la fins al final. En un racó hi havia un altre quiosc. Semblava una taquilla, al menys tenia una petita finestra a la part frontal i l'estil era semblant al del quiosc. A un costat hi havia una petita font ornamental.

 

 



Com veieu encara queden coses per veure! Això no s'acaba mai! Hem de tornar un altre dia per buscar la font del fons del torrent (que era el nostre objectiu fins que hem trobat una zona neta sense explorar), la de Sant Antoni i... a veure que ens trobem de nou!

Can Borni

De vegades hi ha risc de pluges i no podem caminar tant com voldríem. Aquest dia era un d'aquests, així que vam decidir anar a prop per si de cas.

Vistes de Barcelona des del camí de Can Borni

Vam pujar tot el camí de Can Borni passant per la font i els vivers. I una mica més amunt vam girar a la dreta per un camí que tot i ser curt el trobem molt interessant. Al final hi ha com una espècie de plaçoleta amb una roureda a sota i vistes a la ciutat, que encara que actualment les emmascara la vegetació, es poden veure des d'un punt anterior.

El camí, amb lledoners al seu marge, queda per sobre de la riera i de la font del Bacallà.

Fa molts anys es va cremar però, ara, sembla que s'està refent, podríem dir que progressa adequadament. Pels voltants del camí vas veient alzines; pins; arbustos (arboç, garric, marfull, llentiscle, esbarzer...); herbes (fumaria, arítjol, caps blancs, rementerola...) i alguna que altra planta al·lòctona com les madrastres, el Penniset, el lledoner, el pi canari o el cedre de l'Himàlaia (les dues primeres són invasives, però les altres no presenten gaire problema).

També en aquesta època es poden veure líquens, bolets i indicis de què és una zona visitada pel porc senglar.

Les Escletxes

Aquesta sortida ja l'havíem preparat uns dies abans. Havíem buscat el camí des de l'estació de La Floresta fins al collet de Batllivell.

Des de l'estació de La Floresta vam agafar l'avinguda Verge de Montserrat  en direcció al ja anomenat collet de Batllivell. Un cop en aquest punt ens vam dirigir, per la carena, en direcció al Papiol, seguint les serres de Can Julià, on es troben les runes de la masia que dóna el nom a la serra, i d'en Rabassa.

Les serres aquell dia tenien una boira que no ens deixava veure gairebé res. Els boscos eren un alzinar en el què es podien veure entre d'altres arbres pins i roures.

Vista del Puig de Santa Creu d'Olorda emboirat

L'entrada a Les Escletxes va ser per un camí proper a la font de les escletxes i passant per una bòbila.

Les escletxes són tota una lliçó de geologia. Al camí d'accès, una pista procedent del Puig Madrona, hi havia un tall a la paret on es podia observar perfectament l'estratificació del sòl. Els diferents estrats d'argiles, no estaven horitzontals, sinó que s'observaven uns plecs.




Diferents estrats del sòl argilós

Després, un cop endinsats en la zona de les Escletxes, ens van sorprendre aquelles grans obertures i els seus voltants.


Escletxes

Per últim no podíem anar-nos sense entrar dins d'una escletxa. Allà, entre d'altres coses, hi trobareu diferents vies d'escalada, alguna falguera i al final de tot d'una d'elles una figuera. Però no us ho perdeu, hi ha coses que s'han de veure!

 

Aquí podeu veure un parell de vídeos que vam gravar a les escletxes

La tornada va ser pel mateix camí d'anada amb alguna petita variació.

Can Mallol

Aquesta tardor no ens podem queixar, està plovent bastant. O al menys és el que ens sembla ja que molts dels dies que decidim sortir hi ha risc de pluges. Aquest dia va ser una excepció, i tot i el pronòstic de pluges vam poder anar cap a Can Mallol.

Els objectius de la sortida eren veure la font i la masia de Can Mallol.

La sortida va fer-se direcció Vallvidrera i després pel camí que passa pel turó de l'Espinagosa i el del Llevallol, per on vam veure un munt de bolets. No entenem gaire de bolets però en vista del què vam veure a la tornada podríem dir que n'hi havia algun de comestible i d'altres que no ho eren.

Després ens vam dirigir cap al coll de Can Pasqual passant per un corriol que puja pels turons de can Pasqual.

S'havia de caminar una mica per la carretera seguint la GR, i deixar-la agafant un camí a la dreta que passava per un alzinar amb pins.

La pedra que quedava al costat del camí, llicorella, tenia un munt de líquens. El mateix passava pel corriol que pujava pels turons de can Pasqual, on de fet, també vam trobar molts fongs. Després hi ha un desviament senyalitzat cap a la font de Can Mallol.
 
En arribar a la font ens vam sorprendre, la font havia desaparegut. Segurament no s'ha anat a cap altra lloc, simplement ha quedat amagada per la vegetació.

Vistes de la zona de la font amb la taula mig amagada per la vegetació

Un cop trobada la font, havíem de seguir el corriol pel què havíem arribat, però en direcció cap a Molins, fins a arribar a la carretera. Vam sortir al coll de Can Mallol on hi havia unes runes (restes de la masia de Can Mallol?). Seguint una mica la carretera estava can Mallol, on no vam poder entrar ja que hi havia algú vivint.

La tornada també va ser pels turons de Can Pasqual, d'en Llevallol i de l'Espinagosa. Quan vam tornar a passar per aquest últim camí vam veure que algú havia recollit els bolets "bons" i n'havia tallat els "dolents". Això ens va fer pensar:

• Hi ha bolets "bons" i bolets "dolents"?
• És necessari tallar els bolets "dolents"?
• La funció dels bolets al bosc és la de ser trobats pels caçadors de bolets?

En fi, la vida continua. Sí, la dels bolets també ja que la seva part no reproductiva continua allà, amagada, al sòl. El problema és que sense bolet (òrgan de la reproducció sexual) no es reprodueix com ho faria i la seva funció al bosc de transformació de la matèria orgànica queda reduïda.

Sant Pere Màrtir, font del Rector i Les Fatjones

Els objectius de la sortida eren:

* Veure Sant Pere Màrtir

• Les runes de l'antiga església
• Les estructures dels antiaeris
• Les vistes

* Veure la font del Rector i els seus voltants

Estructura dels antiaeris

El començament va fer-se pel camí de Vallvidrera a Sant Pere Màrtir des del Mirador del turó d'en Cors. Vam fer tota la carena fins arribar a Sant Pere Màrtir on hi havia les restes de l'antiga església amb una petita explicació. Després, a la part SW del turó es trobaven les estructures dels canons dels antiaeris i les trinxeres per anar d'un canó a l'altre (també hi havia una explicació).



Un cop vist això, vam tornar una mica enrere cap al Coll del Portell per baixar una mica el camí que va des del coll i que deixa a una banda el torrent de la font del Ferro i a l'altre el de la font del Rector.

En un punt determinat s'ha de girar a la dreta i anar per un corriol, que sens dubte és molt interessant. Passa per la font del Rector i el pots seguir fins al coll de Can Cuiàs. És un corriol amb moltes corbes i bastant llarg. Però precisament això és el que el fa interessant. A mesura que vas caminant, i va canviant l'orientació, vas veient com es modifica un alzinar.

Es veuen alzines, pins, roures (zona Nord) i alzines sureres (Zona S). També, d'altres arbres, sobretot al final, on trobareu restes de la vegetació dels camps cultivats com ara garrofers, ametllers i oliveres. I, encara que no ho subratllem gaire, hi havia alguna espècie al·lòctona. Però aquest dia no estàvem gaire sensibilitzats i no van ser retratades.

vista del bosc des del camí

Cinc arbres de la zona estan catalogats pel parc de Collserola com a arbres singulars:

• dos roures
• una alzina surera
• dos pins pinyoners.

Per sota del camí es pot observar un pi blanc, catalogat com a arbre singular i també hi ha un altre pi pinyoner (aquest no el vam veure) Per cert, la pàgina dels arbres singulars del parc de Collserola, és bastant incòmode de consultar.

La tornada va ser des del coll de Can Cuiàs en direcció Vallvidrera.