Dels Agudells a la font groga

Comencem a Vista Rica, ens col·loquem d'esquenes a la carretera, i agafem el camí de la dreta, el més proper a la Rabassada. Passem pel costat d'un hort tancat. No gaire lluny, trobem una bifurcació, ens decidim pel camí de més a la dreta, que tot i ser més costerut, també és més tranquil.

Decidim no visitar els diferents turons dels Agudells sinó dirigir-nos directament cap al mirador dels ocells. La seva posició i alçada transformen un simple turó (el turó de la Magarola) en un lloc ideal per observar els voltants i una mica més enllà. Si hi passeu sovint podreu observar Montserrat, sempre es veu diferent. Avui, per exemple, la boirina ens permet veure el paisatge una mica enterbolit. La costa...

Fa temps que no agafem el camí de carena. La vegetació alta i densa impedeix gaudir de vistes en la major part del recorregut. A més està molt erosionat i hi ha trams on es fa una mica difícil caminar-hi, però un dia és un dia. L'altra alternativa tampoc té gaires vistes, exceptuant una zona on es veu el turó de Montcada i el Montseny, tot i que el camí està millor.

Continuem el recorregut fins un camí ample, just anem a parar a una corba molt pronunciada. Només el creuem agafant un desviament que hi ha just al nostre davant. Una mica més tard girem a l'esquerra, anem en direcció a Sant Medir. Comencem amb bosc poc dens d'alzines i pins però de seguida apareix alguna construcció.


Vistes del camí

Al carrer de l'enfiladissa tombem a la dreta i ens trobem una font, la font de la Mina. La veritat és que la font pròpiament dita no es veu ja que es troba a dins d'una caseta. Continuem baixant fins que ens topem amb un altre camí que va des de la vall cap a Vista Rica.

L'agafem cap amunt decidint passar per la riera de la Salamandra. Volem buscar la font dels forestals, una font desapareguda. Bé, ara ja no ho sabem ja que hem trobat un aiguaneix a la riera. Serà la font?

Pugem cap a la font de l'estrangulador. Però abans d'arribar-hi ens adonem de la presència d'una flor gran i groga. Es tracta de la corona de rei. Una mica més amunt de la troballa, el nesprer. Busquem els nespres però, aquest any no n'hi hauran. Hi queden uns pocs, verds, petits... sense futur?

Una mica més amunt, a la riera, a l'esquerra del camí, aquelles palmeres, de les que us hem parlat en d'altres ocasions, ens mostren les seves flors.

Ara sí que arribem a la font de l'estrangulador. Es baixen unes escales fins a la riera. Quan gairebé s'està a baix de tot, es passa entre els dos brocs, un blau i trencat i l'altre gris. Una mica amunt, un pont, un antic camí de passeig? I molt a prop, una mica riera amunt, una roca amb una petita caiguda d'aigua. De vegades la font no té aigua però per la roca sí que hi circula.



Font de l'Estrangulador

Ja només ens queda tornar al camí i seguir cap a Vista Rica, pel recorregut encara trobem corones de rei, però, a mesura que hi pugem, es van espaiant fins que desapareixen.

La neu visita Collserola

On diríeu que esteu?

Aquest dia, un 23 de febrer, va ser molt especial. La neu no només va arribar a Collserola sinó que també va quallar.

Es preveien nevades, inclús a nivell de mar. Tot i que no ens ho vam creure, a l'hora de començar el passeig, vam poder comprovar que aquest cop les previsions no havien pecat d'optimisme.

En conseqüència, el passeig es va haver de canviar. No havia de ser gaire llarg i sobretot no ens podíem allunyar. Així que "només" vam anar a la carretera de les aigües. Només? La veritat és que va ser tota una aventura!

Molts no van poder pujar ja que s'impedia l'accés amb vehicle. Bé, més aviat amb vehicle motoritzat i sense cadenes ja que hi havia alguna bicicleta sense cadenes!

Vam pujar pel carrer de Bellesguard. Des de la nova urbanització tot s'havia vestit de blanc i les poques petjades que hi vam trobar ens van encaminar cap al nostre primer destí, la Carretera de les Aigües.

Camí de pujada a la carretera de les aigües

El nostre recorregut per la carretera va ser d'uns dos kilòmetres d'anada i després vam girar cua. Però, la veritat és que tant l'anada com la tornada ens van semblar molt diferents.

Panoràmica amb la serra de Vilana al fons

Havíeu vist mai aquest passeig tant blanc i solitari? Per què s'havia vestit amb les millors gales? On s'havia amagat la gent?



Vistes des de la Carretera de les Aigües

Oblideu-vos de les precioses vistes a Barcelona, del Sagrat Cor presidint el santuari del Tibidabo, de la gegant Torre de Collserola, de l'Ideal Pavillon o de l'Observatori Fabra. Aquest dia estava fet per admirar la neu i la resta quedava amagada per una gran cortina.


Les plantes, com els pins, els lledoners o inclús les figueres de moro, estaven totes vestides de blanc. Això els hi donava un aire diferent, poder una mica festiu.



Figuera de Moro al marge de la carretera

Però a més del canvi de color, algunes, que estaven patint el pes de la neu, presentaven branques corbades i capbaixes, donant la impressió que amb el temps es trencarien. Era només una impressió o estaven tristes de debò? Estàvem fent una festa de la neu mentre aquestes plantes la patien i no es podien desprendre d'ella?



Arbre caigut al costat del passeig

Contrastant amb l'anada, fosca i amb poca gent, l'arribada a la font del Mont, va ser sorollosa. Uns nens, i algun de gran també, estaven fent un ninot de neu. Encara li faltaven les mans, el nas, els ulls...I no us penseu, també tenien feina a tirar-se boles de neu...




Vista de part del recorregut de la carretera de les aigües

Després, ja a la tornada, el cel estava una mica més clar i es començava a veure una mica més enllà dels nostres nassos. El terra estava més trepitjat i començava a circular gent que a més d'haver-se despertat, també havia trobat la manera d'arribar-hi.


Mirador de la Carretera de les Aigües (Km 3)

Com la Carretera de les Aigües per aquesta zona no té gaires desnivells. Penseu que va ser feta per poder transportar l'aigua de Barcelona. El fet de que la neu gelés ens va passar desapercebut.

Es comença a intuir l'observatori

Fins que, a la baixada...vam haver de caminar lentament. S'havia de controlar per no relliscar!

En fi, estem convençuts de què el passeig va valer la pena. Vam conèixer la Carretera de les Aigües com pocs l'han vist mai. No, no era Nadal, però per nosaltres, com si ho fos!

Can Borni

De vegades hi ha risc de pluges i no podem caminar tant com voldríem. Aquest dia era un d'aquests, així que vam decidir anar a prop per si de cas.

Vistes de Barcelona des del camí de Can Borni

Vam pujar tot el camí de Can Borni passant per la font i els vivers. I una mica més amunt vam girar a la dreta per un camí que tot i ser curt el trobem molt interessant. Al final hi ha com una espècie de plaçoleta amb una roureda a sota i vistes a la ciutat, que encara que actualment les emmascara la vegetació, es poden veure des d'un punt anterior.

El camí, amb lledoners al seu marge, queda per sobre de la riera i de la font del Bacallà.

Fa molts anys es va cremar però, ara, sembla que s'està refent, podríem dir que progressa adequadament. Pels voltants del camí vas veient alzines; pins; arbustos (arboç, garric, marfull, llentiscle, esbarzer...); herbes (fumaria, arítjol, caps blancs, rementerola...) i alguna que altra planta al·lòctona com les madrastres, el Penniset, el lledoner, el pi canari o el cedre de l'Himàlaia (les dues primeres són invasives, però les altres no presenten gaire problema).

També en aquesta època es poden veure líquens, bolets i indicis de què és una zona visitada pel porc senglar.

Sant Pere Màrtir, font del Rector i Les Fatjones

Els objectius de la sortida eren:

* Veure Sant Pere Màrtir

• Les runes de l'antiga església
• Les estructures dels antiaeris
• Les vistes

* Veure la font del Rector i els seus voltants

Estructura dels antiaeris

El començament va fer-se pel camí de Vallvidrera a Sant Pere Màrtir des del Mirador del turó d'en Cors. Vam fer tota la carena fins arribar a Sant Pere Màrtir on hi havia les restes de l'antiga església amb una petita explicació. Després, a la part SW del turó es trobaven les estructures dels canons dels antiaeris i les trinxeres per anar d'un canó a l'altre (també hi havia una explicació).



Un cop vist això, vam tornar una mica enrere cap al Coll del Portell per baixar una mica el camí que va des del coll i que deixa a una banda el torrent de la font del Ferro i a l'altre el de la font del Rector.

En un punt determinat s'ha de girar a la dreta i anar per un corriol, que sens dubte és molt interessant. Passa per la font del Rector i el pots seguir fins al coll de Can Cuiàs. És un corriol amb moltes corbes i bastant llarg. Però precisament això és el que el fa interessant. A mesura que vas caminant, i va canviant l'orientació, vas veient com es modifica un alzinar.

Es veuen alzines, pins, roures (zona Nord) i alzines sureres (Zona S). També, d'altres arbres, sobretot al final, on trobareu restes de la vegetació dels camps cultivats com ara garrofers, ametllers i oliveres. I, encara que no ho subratllem gaire, hi havia alguna espècie al·lòctona. Però aquest dia no estàvem gaire sensibilitzats i no van ser retratades.

vista del bosc des del camí

Cinc arbres de la zona estan catalogats pel parc de Collserola com a arbres singulars:

• dos roures
• una alzina surera
• dos pins pinyoners.

Per sota del camí es pot observar un pi blanc, catalogat com a arbre singular i també hi ha un altre pi pinyoner (aquest no el vam veure) Per cert, la pàgina dels arbres singulars del parc de Collserola, és bastant incòmode de consultar.

La tornada va ser des del coll de Can Cuiàs en direcció Vallvidrera.