Serres d'en Fotjà i del Gatell

La nova ruta començava per un tram similar al d'altres dies. Primerament vam anar pel camí de Can Borni, en direcció a la Serra dels Agudells, passant per Vista Rica. La panoràmica des de la baixada del turó de Sant Genís, amb Montcada i el Montseny al fons no ens va passar desapercebuda.

Quan vas per aquesta zona no pots deixar de passar pel turó de la Magarola. Les vistes des del cim són magnífiques, es veu Barcelona i voltants amb el mar al fons i també el Vallès... amb Montserrat i Sant Llorenç al fons. És per això que el Parc de Collserola l'utilitza per controlar la migració d'ocells rapinyaires i, precisament per això, també se li diu mirador dels ocells. A finals d'estiu i començaments de la tardor hi ha monitors que expliquen a la gent els ocells que hi passen i els seus moviments migratoris. 




Vistes del turó de la Magarola cap al Vallès

Després, tot seguint la GR-92, vam passar pel turó de Valldaura, on hi ha unes antenes i una torre de vigilància, per baixar en direcció a la carretera de les aigües d'Horta, i acabar molt aprop de la passarel·la que facilita el creuament de la carretera d'Horta a Cerdanyola.

En arribar-hi, es podien veure un munt de ciclistes a l'altre costat de la passarel·la. Us puc ben assegurar que no n'exagero. fa uns 10 anys en trobaves algun, però no gaires. La raó, creiem, és el nou tram de carretera de les aigües, segur que els ha ajudat a conèixer-ho. No, no em queixo, la muntanya és de tots! O no? Però, civilitzats! Si Us plau!

El nostre camí no tenia en compte el nou tram, que vam decidir fer-lo un altre dia, amb menys ciclistes, a poder ser! Així que la nostra decisió va ser prescindir-ne, del nou tram, i seguir pel camí planejat.



Vistes des del camí

Per tant la nostra opció va ser baixar una carena, amb vistes a Barcelona, fins arribar a un camí que ara surt de la carretera de les aigües. Des d'aquest camí, que passa per la serra d'en Fotjà, vam poder contemplar el bosc d'alzines molt ombrívol a prop nostre i més enllà el Vallès Occidental.





Runes de Can Güell

Després havíem de girar a l'esquerra, tot seguint el camí, al marge dret i bastant avall, hi havia les runes de Can Güell. Us ho podeu imaginar? Es veu que aquest mas va ser cremat per l'exercit de Napoleó. Així doncs, havíem trepitjat i passat per terres que havien estat franceses?

Aquest pensament no ens va impedir continuar pel camí i, en una corba, també al marge dret, estava l'entrada a la font de de Can Güell. Havien condicionat l'entrada a la font, ara ja no s'han de fer equilibris per apropar-se!


Després d'estar-hi una estoneta, vam dirigir-nos cap a la zona de la passarel·la. Per fer-ho, vam agafar un camí que puja per la serra d'el Gatell i que passa per terres de can Valldaura (almenys una part), per sort està poc transitat, però té molt de desnivell. A mesura que vas caminant te n'adones de què no és un simple camí de bosc, sinó que anteriorment devia passar per terres de cultiu ja que entre d'altres coses hi havia murs de contenció i totxos, aquests últims protegint o marcant el que pensem eren tubs de reg.

Un cop arribats a la passarel·la, vam seguir la carretera de les aigües en direcció a Vista Rica. I, un cop a casa, ens vam adonar de què la font de Can Güell no era la font que buscàvem. Volíem veure la font dels Caçadors d'Horta i encara que penséssim que li havien canviat el nom ens equivocàvem.

Ara que ja sabem que hi havia una altra font una mica més avall, la font dels caçadors, hauríem de programar una altra sortida que passi per aquesta font tot i que segons les nostres informacions la zona està bastant bruta.

La font de Sant Tomàs

Ja l'havíem buscada anteriorment, però no l'havíem trobada. Aquest dia vam decidir fer una ruta per buscar-la i passar pel centre d'informació de Vil·la Joana.

Can Llevallol

Un cop a Vallvidrera, passant pel camí de Sant Creu d'Olorda a Vallvidrera, ens vam dirigir al coll d'en Cuiàs per després caminar pel Carrer d'en Llevallol. Al pas per Can Llevallol, es pot observar una nau agrícola en molt mal estat. A continuació i seguint el camí, antigament ens hauríem trobat unes runes, les de Mas Sauró.

La veritat és que no ens ho esperàvem, però on abans hi havien les runes, ara trobem una construcció, diguem-ne moderna, que segons el nostre parer costa d'entendre que hagi passat un estudi d'impacte ambiental.

Una mica capbaixos, vam continuar pel carrer pebràs fins a la riera, on segons les nostres investigacions, estava la font. Sortosament, no tot estava en contra nostra, el marge del camí i per tant l'entrada a la font estaven desbrossats. Aquest cop no ens punxaríem!

En veure un camí que baixava cap a un dau de formigó, que per cert sortia a tots els llocs on es parlava de la font, vam decidir agafar-lo per investigar una mica. Però Quina va ser la nostra decepció quan vam veure aquell dau de prop. Aquella cosa que trobàvem tant lletja, era la font de Sant Tomàs, amb data de l'any 1955.
Una mica més amunt, es troba la mina que ve de l'altre costat del camí, per sota d'aquest (veure post).



Orifici i pica de la font de Sant Tomàs

Actualment quan pensem en una font ho fem veient un lloc per fer trobades, o per descansar una mica quan caminem per la muntanya... Però antigament la funció de les fonts no era altra que la de proveir d'aigua o bé la casa, o bé els cultius propers o totes dues coses. Per tant, la font no havia de ser maca, sinó, funcional. Tot i així, actualment està molt deixada i poca gent la visita, presumiblement pel seu aspecte.

Després i un cop superat el segon trauma, ens vam dirigir cap a Vil·la Joana, on vam estar mirant algunes de les publicacions del parc.

Font de Sant Antoni

Dos matins havíem estat donant voltes per trobar la font sense resultats. Però no vam perdre el temps, més bé tot al contrari, les nostres anades i vingudes ens van permetre descobrir un món desconegut per nosaltres, un munt de camins que anaven recorrent la muntanya.


Tant per la banda del casino, com per la banda de Can Ribas hi havia uns camins que, tot i estar el torrent de la Rabassada al mig, es comunicaven entre ells. Eren camins amples, amb murs de pedra seca protegint-los de possibles esllavissades i on les "nostres amigues",  ja no eren "enemigues" intentant atacar-nos en qualsevol moment. Podríem dir que eren plantes amb defensa incorporada, i només atacaven quan te n'apropaves massa. Ara, ja no les veiem com "enemigues", a força del contacte les hi estem començant a agafar "carinyo". Qui sap si aquesta amistat es convertirà en alguna cosa més important...

Anant per aquells camins trobaves arbres caiguts, bardisses, arítjols...També hi havia arbres i arbustos drets, sobretot alzines, algun pi i roures, però aquests no molestaven, més bé tot al contrari acompanyaven el nostre pas. És curiós, per què hi havia zones relativament netes i d'altres, habitualment a les torrenteres, que semblaven impenetrables. Així el camí o bé podia ser una selva o bé podia no tenir cap destorb encara que també hi havia zones amb una mica de tot.

Voltant sense rumb per aquells camins, vam poder descobrir molt a prop del torrent un pou sense protegir. A sota, a la torrentera una petita edificació que no consta enlloc.

Per altra banda, més amunt, hi havia una pedrera d'on creiem havien tret la pedra per fer els petits murs que es veien al marge del camí. De fet els camins que en sortien eren més amples que els que estàvem acostumats a veure per la zona, suposem que per poder passar i maniobrar amb els carros.



Pedrera trobada a la zona



"Font d'en Jordi"

Bastant lluny del pou i la pedrera, vam trobar el que a la web de les fonts de Collserola anomenen font d'en Jordi. Si era una font, el que veiem és la mina i és curiós, per què cap font de la zona té aigua i aquesta mina està inundada.

Seguint riera amunt, també molt aprop del torrent, hem trobat un pou, la boca del qual es veu molt petita. S'ha d'anar en compte ja que no està protegit i es veu bastant profund.

Per últim i bastant a prop del camí de can Ribas, quan la nostra única preocupació era sortir a un lloc conegut, vam trobar una font amb la seva mina, la font del pescador. Molt aprop de la font, que està just a un camí, hi ha una esplanada, suposem que era el pla per fer la fontada.

Cap d'aquestes troballes està documentada, només hem trobat alguna explicació a la pàgina de les fonts de Collserola. Però el que realment buscàvem, tot i haver passat pel seu costat els dos dies, no ho trobàvem.

Parlem de la font de Sant Antoni. A quin Sant Antoni estava dedicada? A Sant Antoni Abat? Si era a aquest, el millor hauria estat preguntar als porcs senglars. Ens sembla que no estaven gaire lluny! Vam veure els seus excrements! O a Sant Antoni de Pàdua? Per què si es tractava d'aquest últim, podríem haver-li demanat on era la font. No ajuda a trobar les coses perdudes?

Havent-nos assabentat de què la font de Sant Antoni estava molt aprop de la galeria inundada (font d'en Jordi) trobada recentment,vam apropar-nos-en intentant seguir el torrent cap a amunt, pel costat dret i amb cura ja què la zona, que té grans desnivells, és perillosa.

Per fi! Sant Antoni ens devia haver sentit i la seva font es va deixar veure! Era amagada, però tot i així allà estava, avall al torrent, en un lloc ombrívol, sense gaire llum i entre fulles i branques.


 

 

Vam baixar, però amb cura, fins a la font de Sant Antoni on, per cert, no hi havia cap imatge del Sant, així que encara no sabem a qui hem de donar les gràcies per la nostra descoberta!

Un cop vista l'àrea de la font i els seus voltants, vam decidir tornar pel costat del casino, per situar-nos una mica. És curiós però en els diferents intents de trobar-la sempre havíem deixat la cerca molt aprop de la font!

Però ara, per fi la tenim situada, i...per cert es troba molt aprop de la font sulfurosa i del llac del casino.

Font de Castellví i forn de calç

La sortida tenia dos objectius, la font de Can Castellví i el forn de calç que hi ha a prop del que era mas Sauró.

Vam dirigir-nos a Vallvidrera, en concret al coll de Can Cuiàs, per pujar pels turons de Can Pasqual i agafar el camí que va per sobre de la casa okupada en direcció a Can Castellví.

Hi havia un dipòsit d'aigua soterrat, al costat, i al marge del camí, un cedre que ens va cridar l'atenció, primer perquè és al·lòcton i molt diferent a les plantes dels voltants, però a més per les seves dimensions.

Parlant d'arbres singulars, a can Castellví n'hi ha un altre, un Lledoner, la vida del qual ha hagut de ser molt dura, esperem sortir millor parats de la crisi!

Seguint el camí de Can Castellví, al costat esquerre, i molt a prop de la casa, es troba l'àrea de la font. El que més ens va cridar l'atenció, sens dubte, va ser un pou amb una sínia. Tot i que la font està a prop del camí, no la vam arribar a veure des del mateix, les diferents terrasses que formen l'àrea i la poca alçada de la font impedeixen que es pugui veure des del camí. Al costat de la font, i una mica per sota, un safareig que rep les aigües de la font.

Un cop vista la font i seguint el camí vam arribar al carrer del pi forcat on encara es pot veure el pi que dóna nom al carrer. Tot i que és una zona on hi ha més pins, no és difícil distingir-ho.

Després ens vam anar cap al forn de calç. Molts han passat per allà sense ni tan sols adonar-se del que hi havia. D'altres ho han fet sense poder esbrinar què era. Però nosaltres teníem una explicació des d'abans de començar el recorregut.

Hem fet trampa? No, estar informat pot ser bo. Tot i així, de vegades descobreixes que aquella informació que semblava tant real, no és més que pura invenció.

Després ens vam dirigir cap a Vil·la Joana seguint la GR-92.

Passeig per la font del rector i les fatjones

Vista de la zona del recorregut des de la carena

El recorregut va començar anant cap a Vallvidrera i dirigint-nos cap al turó d'en Cors. Després, passant per la carena vam baixar pel camí que surt des del Coll del Portell en direcció W. El vam fer fins a un corriol que hi ha bastant avall i a mà dreta i que porta a la font del rector.

Antiga font del Rector

Aquest corriol ja l'havíem agafat no feia gaire i ens havia deixat una molt bona impressió. Tot i així, el motiu de la visita era un altre. En la sortida anterior havíem vist les runes d'una petita construcció a prop de la font, que segons les nostres investigacions és el que queda de l'antiga font del rector, i les volíem tornar a veure.

Després vam continuar pel corriol, aquest cop vam agafar un desviament diferent al de l'altra vegada.

Mina de Can Fatjó

Vam passar per una zona de bosc que gairebé arribava a la vall. però no us penseu, la zona era molt semblant a la de l'altre dia tot i que poder hi havia més roures que a la part alta i cap alzina surera. En el recorregut i en la part baixa vam trobar el que pensàvem que era una caseta d'eines pel camp, però en realitat és una mina. Com us podeu imaginar les diferents esplanades que vam trobar estaven totes plenes d'herbes o alguna inclús amb un bosc d'alzines i roures. Però no n'hi vam passar per cap de cultivada.

Antic pla de cultiu

La pujada final, en direcció al coll de Can Cuiàs, va ser una mica dura. Tot i així, ens vam poder distreure una mica mirant tant els diferents arbres que trobàvem, alguns, testimonis del passat agrícola de la zona, com les roques, i alguna al·loctona perduda, concretament figuera de moro... 



Aquest recorregut de la font del rector i les fatjones pertanyia a un antic recorregut realitzat per la SEAS pels escolars de Sant Just. En el butlletí 279 (nov-des 2008) ens expliquen les raons que van tenir per fer-ho i el que és més interessant, també podem veure com ha canviat, des del punt de vista d'en Jordi Farràs.