Tornem a Sant Adjutori

És el tancament de la temporada. Dubtem cap a on anar, però com la calor comença a ser la protagonista, haurà de ser per llocs més aviat ombrívols.

La decisió està presa. Anem a Sant Adjutori. El lloc és el mateix que en la inauguració de temporada, però aquest cop anem per un altre camí, per la carena de la serra de Sant Medir. La tornada la fem en part per la carena de la serra de la Rabassada i en part per camins orientats a la vessant Oest de la carena.

Ens apropem a Vista Rica i un cop allà decidim passar pel camí de la dreta de la font. Quan arribem a un desviament que es dirigeix cap a la Rabassada i que passa pel costat de la gossera, agafem un corriol que ens porta cap al turó de la Magarola. Tot i que hi ha una mica de boira a la costa, les vistes tenen el seu encant. En la direcció contrària, el Vallès.



Turó de la Magarola

Continuem, aquest cop seguint el recorregut de la GR, fins tornar al camí del que veníem, arribem just a una corba molt tancada on agafem el desviament i tot seguit un camí a la dreta, des d'on comencem, o continuem, el camí de carena.

Mentre algun tram està en males condicions, n'hi ha d'altres que estan molt millor. Deixem a un costat el camí que baixa a Sant Medir passant per la font de Can Ribas.

Continuem per la carena, que en aquest tram està millor, i ja al turó de Sant Adjutori ens desviem a l'esquerra. Hi ha una marca de pintura d'algun grup excursionista que ens assenyala el corriol que ens va baixant i apropant a l'edifici circular tot passant per un alzinar amb pins.

Ja estem a prop de l'església antiga, però no podem estar-nos d'observar quant canviada estava una de les corbes del corriol on fa un temps hi havia molts arbres caiguts. Anys enrere van entrar màquines per ajudar a treure la fusta morta.

El que era una bosc, s'ha transformat en herbes i arbustos, és a dir, planta baixa. Ara, si hi aneu, podreu adonar-vos que la zona té molta més llum. A més, si us hi fixeu podreu veure papallones volant d'un lloc a un altre. El "problema", les bardisses que ja estan començant a "descobrir" el terreny i amb el temps ens poden arribar a barrar el pas.

Anar a Sant Adjutori sense passar pel forn és gairebé un pecat. Ara hi ha una tanca que ens indica el final del camí. Així que no podem passar per la riera? Hem de tornar enrere i anar a buscar el camí de Sant Medir a Sant Cugat. Un cop l'agafem, ens desviem pel primer corriol a l'esquerra tot anant carena amunt.

Pel camí de la carena, no trobem gaires ciclistes, segurament ja han començat la seva temporada d'estiu. Com que caminem per zona d'alzinar, gairebé no veiem el sol, la qual cosa no vol dir que no faci calor, però, la veritat és que es fa més tolerable.

Agafem un corriol a la dreta que porta al pantà de Can Borrell i que ens permetrà pujar per un camí poc transitat disminuint el perill de ser aixafats per una bicicleta indomable.

Però, han començat les obres del pantà? Fa un temps vam fer l'acomiadament del pantà tal com estava pensant que la propera vegada que hi anéssim ja estaria restaurat. Però ens vam equivocar.

No hem pogut estar-nos de passar per veure com anaven les obres i quina ha estat la nostra sorpresa quan hem vist que encara no havien començat. Ens hem tornat a acomiadar fins...

Reculem cap al corriol i comencem l'ascens. Els animals del tancat de la vall gairebé no es veuen, però sí que es senten.

Tornem a estar al camí de carena, continuem caminant per aquest fins que trobem un desviament a la dreta que ens portarà a la part baixa del viaducte de can Ribas i a la carretera de la Rabassada.

Agafem la carretera pel voral i en sentit Barcelona fins desviar-nos a la dreta en direcció a la casa de colònies Sant Josep. Ens desviem, però una mica abans d'arribar a la casa de colònies, agafem un camí a l'esquerra, bastant paral·lel a la carretera, per dirigir-nos cap al camí de Can Borni.

Un cop arribem a aquest camí, només ens queda baixar en direcció a la ciutat.

Font de Can Mallol i Rierada

El camí és llarg, així que ens carreguem amb forces per gaudir d'aquesta nova sortida. Volem anar a la rierada tot passant per la font de Can Mallol i baixant per un camí que va a Montserrat.

El camí a la font de Can Mallol, ja l'havíem fet però, a la tardor. Ha passat temps, hem canviat d'estació i, en conseqüència, el paisatge ha canviat. Pugem cap al Coll de Can Pasqual des del de Can Cuiàs. Ja no veiem aquells bolets, ara, la majoria han desaparegut de la nostra vista i el que ens trobem és, una vegetació amb nous brots i algunes flors, la veritat, no gaires, és zona ombrívola i poder no s'ha adonat de què ja tenim la primavera al damunt.

Continuem pel marge de la carretera, en direcció a Molins, per ficar-nos per un camí a la dreta i anar en direcció a la font de Can Mallol. Per aquesta part del recorregut havíem vist una pared tota plena de líquens, només hi queda el record.

Una mica més enllà, seguint un corriol, en la riera que el travessa, es troba la font de Can Mallol. Continua estant tota amagada, però, aquest cop, la trobem. Hi ha més llum i l'aigua delata la seva presència. Ara sí que tenim la impressió de què l'hem vista, no com en l'altra sortida que ens vam anar amb la cua entre les cames.

Font de Can Mallol

Continuem pel corriol, tot pensant que aquestes figueres que ens estan fent la guitza sense deixar-nos passar de manera civilitzada, amb el temps ens faran uns fruits boníssims. Els esbarzers, per la seva part, amb aquelles punxes "tant afilades", també en faran, de fruits, però això serà més tard.

Seguim les marques d'un camí a Montserrat. Tot i que hi ha moments en què dubtem cap a on va, no tenim gaires problemes a seguir-lo. A més tenim la sort de que se'ns avisa de possibles cops al cap. És una sort, perquè no portàvem casc!

En un moment donat, el corriol es trenca i s'arriba a la carretera. Molt a prop, un camp de Vinyes. Can Calopa de Dalt. Ens parem per mirar-les una mica, no és habitual trobar-ne per Collserola!



La Vinya a Can Calopa

Després seguim el nostre recorregut, primer per un corriol fins que arribem a un camí ample que ens porta a la rierada. Un cop allà, anem en direcció contrària al corrent.

Tot pujant la rierada veiem racons, moviments d'aigua, reflexos...És molt agradable passejar per allà, sobretot per aquella part protegida.

Una petita cascada a la Rierada

Però abans d'arribar a aquesta zona passem per unes cases, una d'elles amb animals, i una mica més enllà, en arribar a un corriol i sentir l'aigua decidim desviar-nos del camí.

Fem unes poques passes en direcció a aquell so que ens ha cridat l'atenció. Arribem a un lloc ombrívol, i descobrim una font amb dos brocs, la font de Campreciós. Tot i que al costat hi ha una masia okupada i que està molt a prop del camí, sembla perduda, allà, en mig del bosc.



Font de Campreciós

Tornem enrere per continuar amb el nostre recorregut. La rierada està amb molta aigua i es veuen cascades, algunes de les quals en l'altra ocasió no es veien. Saltem, passem per sobre de troncs o pedres, descobrim plantes (com la cua de cavall), observem i sentim l'aigua...

En fi, tot un espectacle

Font de Sant Antoni

Dos matins havíem estat donant voltes per trobar la font sense resultats. Però no vam perdre el temps, més bé tot al contrari, les nostres anades i vingudes ens van permetre descobrir un món desconegut per nosaltres, un munt de camins que anaven recorrent la muntanya.


Tant per la banda del casino, com per la banda de Can Ribas hi havia uns camins que, tot i estar el torrent de la Rabassada al mig, es comunicaven entre ells. Eren camins amples, amb murs de pedra seca protegint-los de possibles esllavissades i on les "nostres amigues",  ja no eren "enemigues" intentant atacar-nos en qualsevol moment. Podríem dir que eren plantes amb defensa incorporada, i només atacaven quan te n'apropaves massa. Ara, ja no les veiem com "enemigues", a força del contacte les hi estem començant a agafar "carinyo". Qui sap si aquesta amistat es convertirà en alguna cosa més important...

Anant per aquells camins trobaves arbres caiguts, bardisses, arítjols...També hi havia arbres i arbustos drets, sobretot alzines, algun pi i roures, però aquests no molestaven, més bé tot al contrari acompanyaven el nostre pas. És curiós, per què hi havia zones relativament netes i d'altres, habitualment a les torrenteres, que semblaven impenetrables. Així el camí o bé podia ser una selva o bé podia no tenir cap destorb encara que també hi havia zones amb una mica de tot.

Voltant sense rumb per aquells camins, vam poder descobrir molt a prop del torrent un pou sense protegir. A sota, a la torrentera una petita edificació que no consta enlloc.

Per altra banda, més amunt, hi havia una pedrera d'on creiem havien tret la pedra per fer els petits murs que es veien al marge del camí. De fet els camins que en sortien eren més amples que els que estàvem acostumats a veure per la zona, suposem que per poder passar i maniobrar amb els carros.



Pedrera trobada a la zona



"Font d'en Jordi"

Bastant lluny del pou i la pedrera, vam trobar el que a la web de les fonts de Collserola anomenen font d'en Jordi. Si era una font, el que veiem és la mina i és curiós, per què cap font de la zona té aigua i aquesta mina està inundada.

Seguint riera amunt, també molt aprop del torrent, hem trobat un pou, la boca del qual es veu molt petita. S'ha d'anar en compte ja que no està protegit i es veu bastant profund.

Per últim i bastant a prop del camí de can Ribas, quan la nostra única preocupació era sortir a un lloc conegut, vam trobar una font amb la seva mina, la font del pescador. Molt aprop de la font, que està just a un camí, hi ha una esplanada, suposem que era el pla per fer la fontada.

Cap d'aquestes troballes està documentada, només hem trobat alguna explicació a la pàgina de les fonts de Collserola. Però el que realment buscàvem, tot i haver passat pel seu costat els dos dies, no ho trobàvem.

Parlem de la font de Sant Antoni. A quin Sant Antoni estava dedicada? A Sant Antoni Abat? Si era a aquest, el millor hauria estat preguntar als porcs senglars. Ens sembla que no estaven gaire lluny! Vam veure els seus excrements! O a Sant Antoni de Pàdua? Per què si es tractava d'aquest últim, podríem haver-li demanat on era la font. No ajuda a trobar les coses perdudes?

Havent-nos assabentat de què la font de Sant Antoni estava molt aprop de la galeria inundada (font d'en Jordi) trobada recentment,vam apropar-nos-en intentant seguir el torrent cap a amunt, pel costat dret i amb cura ja què la zona, que té grans desnivells, és perillosa.

Per fi! Sant Antoni ens devia haver sentit i la seva font es va deixar veure! Era amagada, però tot i així allà estava, avall al torrent, en un lloc ombrívol, sense gaire llum i entre fulles i branques.


 

 

Vam baixar, però amb cura, fins a la font de Sant Antoni on, per cert, no hi havia cap imatge del Sant, així que encara no sabem a qui hem de donar les gràcies per la nostra descoberta!

Un cop vista l'àrea de la font i els seus voltants, vam decidir tornar pel costat del casino, per situar-nos una mica. És curiós però en els diferents intents de trobar-la sempre havíem deixat la cerca molt aprop de la font!

Però ara, per fi la tenim situada, i...per cert es troba molt aprop de la font sulfurosa i del llac del casino.

Els jardins del Casino

En un post anterior, hem parlat de la cerca de la font sulfurosa, una font monumental als jardins del casino. Però aquesta no era la única, n'hi havien més. Si agafeu escrits de l'època veureu que es parla de tres fonts, la "fuente sulfurosa", la "fuente de los robles" i la "fuente de San Antonio".

Mirant la web de les fonts de Collserola i el wikiloc, hem trobat una font que estava al final de la riera del casino, la font del torrent del casino. Ens donaven unes pistes: les coordenades (tot i que vam anar sense GPS), la seva situació, a una esplanada, de difícil accés, que es troba a la riera del casino i, per últim, una petita descripció de la font.

Amb això ens vam armar de valor per cercar-la. Vam voltar pels jardins del casino intentant anar en direcció a la font. Hi havia un munt de camins interconnectats, alguns amb una petita paret de contenció de pedra seca al marge. Però, vam escollir la millor opció? No us penseu, de vegades pensem que poder hauria estat més pràctic anar pel mig del bosc.

De ben segur que tot estava en contra nostra. Els camins estaven molt malament, penseu que no només hi havia punxes sinó que a més també troncs caiguts, i encara que molts només dificultaven el pas, d'altres el blocaven.

Però, us penseu que això era tot? No, hi havia una cosa pitjor. En determinats llocs, que segons el nostre parer era bastant sovint, els troncs caiguts i, en ocasions, algun vegetal, sobretot arbust, viu, s'aliaven amb les punxes i si no t'impedien el pas, que de vegades passava, sí que te'l complicaven.

Però tot i les anomenades traves, al final vam arribar al fons del torrent. Els arbres de la zona eren diferents als de la resta del bosc. Si pels voltants hi havia alzines, roures i pins, al fons del torrent, una noguera i molts castanyers, algun gran i d'altres de petits.

En arribar-hi, vam trigar a adonar-nos de que estàvem a l'àrea de la font ja que, encara que el torrent era una mica més ample, la font no era gens monumental i estava una mica amagada. De fet, uns segons abans estàvem parlant de si ens havíem passat la font i que potser hi era més amunt. Clar que llavors allò de la font del fons del torrent...



La tornada va ser molt més fàcil, els nostres enemics van fer una retirada estratègica? Vam escollir millor el camí?

Construcció de pedra de Can Ribas

Un cop fora de la zona del casino, vam anar a una zona sense punxes, a can Ribas. Vam trobar-hi runes presumiblement de dues èpoques diferents, més avall hi havia una construcció mig derruïda de pedra. Semblava més antiga que la de dalt del turó, que devia ser l'hotel de començaments del segle XX que no va arribar a acabar-se.

Sant Adjutori

Amb aquesta sortida, realitzada l'onze de setembre del 2012, inaugurem la temporada i la pàgina web. La caminada, una mica llarga però molt interessant, la vam considerar una bona opció per la inauguració.

Els objectius de la sortida eren veure:

• ermita de sant Adjutori
• el forn
• el pi de Can Jané (senyalitzat al mapa de l'editorial alpina, actualització 2012/2013)

El recorregut era:




Mostra Sant Adjutori en un mapa més gran

Vam començar anant direcció Can Borni. Després, cap al coll de la Mola i vam seguir un camí paral·lel a la carretera de la Rabassada amb bones vistes i des del qual es pot veure un plàtan, considerat arbre singular pel parc de Collserola, al costat d'on es troba la font de la Salamandra.

Viaducte de Can Ribes

La ruta passava per sobre del viaducte de Can Ribes, i baixava per la cara Est de la serra de la Rabassada fins a arribar a la vall de Gausac on es troba l'ermita de San Adjutori i el forn de terrissa.

Detall de Sant Adjutori

L'ermita de Sant Adjutori va ser restaurada, estava en runes. Es va descobrir una edificació al costat que han deixat descoberta. Seguint una mica la riera avall, hi ha el forn de terrissa, en molt males condicions. Tot i així, es troba cobert per protegir-lo.

Després, seguint un camí paral·lel al torrent, vam veure l'ermita de San Medir.

La pujada va ser pel torrent de la Salamandra, on per cert hi ha unes palmeres a prop de la font de l'Estrangulador, en direcció cap a Vista Rica, Coll de l'Erola. Per últim la baixada cap a Barcelona es va fer passant un altre cop per la font de Can Borni.