Ens apropem a la zona del Baix Llobregat

Sortim des del funicular de Vallvidrera en direcció al Coll de Can Cuiàs. Travessem la carretera i ens dirigim cap a un corriol que ens porta en direcció al Coll de les Torres.

En arribar al coll, ens apropem al bosc llarg i ens hi endinsem. Passejant-hi, no podem deixar de comparar la nostra visita de la temporada passada amb el que hi anem descobrint.

Tot i que aquest cop no hi ha tanta humitat, encara es veuen els recorreguts de l'aigua, però aquest cop ens és més fàcil descobrir-los per l'erosió que per la humitat de les rieres i torrenteres. Per altra banda, la riquesa i distribució vegetal no només ens confirmen que a la zona hi ha diferents orientacions, sinó també que "té bona salut".

corriol al bosc Llarg

Els nostres records també ens fan adonar de què no hem pogut descobrir cap empremta de porc senglar. Però sí que hi sentim algun ocell, no gaires, penseu que ja som a la tardor. Segurament el trànsit també ajuda a què no se'n sentin més.

Els ciclistes deuen fer de les seves i algú altre també; ja que no només es veuen senyals, roderes i l'erosió de les bicicletes sinó que també es poden anar esquivant branques, encara amb fulles verdes, que algú es dedica a trencar i deixar al mig del camí per a què les bicicletes, o millor dit els ciclistes, no agafin massa velocitat.

Ens arriba un trist pensament, la circulació, de vegades incívica, de bicicletes i el trencament de branques poden afavorir que la zona s'empobreixi?

En sortir del bosc llarg, ens trobem a la Socarrada. Caminem pel costat d'una riera, bastant ampla i una mica més baixa que el nostre camí, fins a arribar a un camí ample. Baixant pel camí i una mica abans d'arribar a la casa del Bisbe veiem les runes del convent de Valldonzella. En pocs minuts arribem a la vall on decidim anar en direcció a Santa Creu d'Olorda.

Fins a aquest moment gairebé tot ha estat baixada, però ara ens toca pujar. Passem pel forn de calç, per la font de Can Ferriol, per un petit i estret pont de pedra que sempre ens crida l'atenció i anem pujant fins desviar-nos per unes escales que pugen a l'àrea de Santa Creu per la Riera.



Pont de pedra

Aquest cop, contràriament al que vam fer a la nostra sortida anterior a Santa Creu, no pugem a la Creu sinó que decidim tornar cap al baixador de Vallvidrera. Ho fem dirigint-nos cap a la font de Can Mallol. Sabem que no és el camí més curt, però pensem que val la pena tastar una mica d'aquests boscos. El contrast amb els de l'altra banda és bastant pronunciat, la nova orientació els ajuda a ser més densos i humits.



corriol als voltants de la font de Can Mallol


Tot caminant per un petit corriol, ens trobem la font. Quina sorpresa, algú l'ha netejada una mica i ara es pot veure. Ja no s'ha de saltar per sobre de la taula, ni després ajupir-se tot passant per un petit i estret túnel amenitzat tant amb punxes com amb troncs caiguts, per després adonar-t'hi de què no t'hi veus i que per tant t'has d'imaginar la font.

font de Can Mallol

La contemplem des de lluny, ens hi apropem i tornem a mirar-la quan ens en anem. Encara queda el record d'aquella gran alzina que ja l'any passat estava tota al terra. Es quedarà ara la font tota sola? Les figueres, que han hagut de patir una retallada, quan creixin i facin ombra a l'estiu, podran fer el paper de l'alzina?



vista de la zona de la font de can Mallol des del corriol

Pensem que molts cops, quan es feia una font important, agradava plantar un gran arbre amb ombra: un plataner (font de la Sargantana), una alzina (font de Can Jané), un til·ler (font de la Rabassada)...Per fer l'estada més agradable?

Deixem ja la font i ens dirigim cap als turons de Can Pasqual on fem dues troballes. Primer, tot carenejant, ens trobem una margarida que ens crida l'atenció. Una mica més tard, ja començant la baixada podem fotografiar un bolet. Sí, només és un bolet, però aquest gran paraigua isolat ens recorda que encara n'existeixen, els bolets.

Baixem en direcció al pantà de Vallvidrera. L'aigua, la llum i el paisatge en particular ens criden l'atenció i ens hi conviden a fer fotos. Però se'ns ha fet tard. Tot i que no ens hi parem gaire, no podem evitar observar ànecs i alguna tortuga.


Ara ja només ens queda arribar a l'estació! Baixem per la riera tot passant per la casa del guarda i la mina grott. Després creuem la carretera per arribar al baixador de Vallvidrera.

Font de Can Mallol i Rierada

El camí és llarg, així que ens carreguem amb forces per gaudir d'aquesta nova sortida. Volem anar a la rierada tot passant per la font de Can Mallol i baixant per un camí que va a Montserrat.

El camí a la font de Can Mallol, ja l'havíem fet però, a la tardor. Ha passat temps, hem canviat d'estació i, en conseqüència, el paisatge ha canviat. Pugem cap al Coll de Can Pasqual des del de Can Cuiàs. Ja no veiem aquells bolets, ara, la majoria han desaparegut de la nostra vista i el que ens trobem és, una vegetació amb nous brots i algunes flors, la veritat, no gaires, és zona ombrívola i poder no s'ha adonat de què ja tenim la primavera al damunt.

Continuem pel marge de la carretera, en direcció a Molins, per ficar-nos per un camí a la dreta i anar en direcció a la font de Can Mallol. Per aquesta part del recorregut havíem vist una pared tota plena de líquens, només hi queda el record.

Una mica més enllà, seguint un corriol, en la riera que el travessa, es troba la font de Can Mallol. Continua estant tota amagada, però, aquest cop, la trobem. Hi ha més llum i l'aigua delata la seva presència. Ara sí que tenim la impressió de què l'hem vista, no com en l'altra sortida que ens vam anar amb la cua entre les cames.

Font de Can Mallol

Continuem pel corriol, tot pensant que aquestes figueres que ens estan fent la guitza sense deixar-nos passar de manera civilitzada, amb el temps ens faran uns fruits boníssims. Els esbarzers, per la seva part, amb aquelles punxes "tant afilades", també en faran, de fruits, però això serà més tard.

Seguim les marques d'un camí a Montserrat. Tot i que hi ha moments en què dubtem cap a on va, no tenim gaires problemes a seguir-lo. A més tenim la sort de que se'ns avisa de possibles cops al cap. És una sort, perquè no portàvem casc!

En un moment donat, el corriol es trenca i s'arriba a la carretera. Molt a prop, un camp de Vinyes. Can Calopa de Dalt. Ens parem per mirar-les una mica, no és habitual trobar-ne per Collserola!



La Vinya a Can Calopa

Després seguim el nostre recorregut, primer per un corriol fins que arribem a un camí ample que ens porta a la rierada. Un cop allà, anem en direcció contrària al corrent.

Tot pujant la rierada veiem racons, moviments d'aigua, reflexos...És molt agradable passejar per allà, sobretot per aquella part protegida.

Una petita cascada a la Rierada

Però abans d'arribar a aquesta zona passem per unes cases, una d'elles amb animals, i una mica més enllà, en arribar a un corriol i sentir l'aigua decidim desviar-nos del camí.

Fem unes poques passes en direcció a aquell so que ens ha cridat l'atenció. Arribem a un lloc ombrívol, i descobrim una font amb dos brocs, la font de Campreciós. Tot i que al costat hi ha una masia okupada i que està molt a prop del camí, sembla perduda, allà, en mig del bosc.



Font de Campreciós

Tornem enrere per continuar amb el nostre recorregut. La rierada està amb molta aigua i es veuen cascades, algunes de les quals en l'altra ocasió no es veien. Saltem, passem per sobre de troncs o pedres, descobrim plantes (com la cua de cavall), observem i sentim l'aigua...

En fi, tot un espectacle