La font del Rossinyol

Avui passem per les Serres d'Agudells, d'en Ferrer, del Gatell i d'en Fotjà. Visitem dues fonts que fa temps tenim al cap, la del Rossinyol i la dels caçadors d'Horta, i una altra, la de can Güell, que ja l'havíem visitada la temporada passada.

Comencem a Vista Rica on veiem una clariana on abans hi havia un hort. Anem pel costat de la nova esplanada, cap a la part de la carretera de les aigües inaugurada l'any passat; tot passant per la serra dels Agudells i la carretera de les aigües d'Horta. Passem pel restaurant Casa Juaco, baixem pel bosc fins a arribar a un altre camí, on tombem a l'esquerra, en direcció a Sant Cebrià, fins a arribar a un petit corriol que va cap al turó de l'Ermità.



corriol que ens porta
 cap al turó de l'Ermità

 

Aquest corriol ens porta per dins del bosc, sense desnivells pronunciats, tot i que anem pujant sense adonar-nos. Mentre caminem, podem observar la vegetació, que de tant en tant, a les rieres que travessem, es transforma.



Una de les rieres des del corriol

Mentre seguim el recorregut, podem observar al nostre voltant. No és difícil veure roures i alzines que treuen el cap entre els diferents pins. Als nostres recorreguts habituals de Collserola, els pins són més alts que els roures i les alzines, però per aquesta zona, tant els roures com les alzines arriben a grans alçades. Es tracta d'arbres madurs, encara que de tant en tant se'n pot veure algun de jove.
Però, parlant de vegetals, no només veiem arbres, també es poden observar arbustos (com l'arboç o l'esbarzer), lianes (com l'arítjol) i herbes.


En una de les rieres, en un moment en què n'és paral·lela, hi ha una font una mica amagada, la font del Rossinyol. És molt senzilla, però precisament aquella senzillesa, i sobretot el lloc on es troba, és el que la fan interessant.



Font del Rossinyol

Al costat de la font una alzina, i una mica més avall un roure. Tots dos ens criden l'atenció per la seva alçada, però, el roure és més vistós, sobretot, ara a la tardor.

Continuem pel camí fins un desviament, assenyalat on girem a l'esquerra per trobar-nos amb el vial que va al turó de l'Ermità. Anem en direcció a Can Coll, Passant pel costat de can Güell i seguim fins a arribar al desviament de la font de Can Güell.



El corriol,
 una mica després de la font del Rossinyol

Tot i que ja coneixem la font, fem una paradeta i així comprovem que continua estant accessible encara que també constatem que segueix seca. Seguim una mica riera avall. Al marge esquerre veiem una petita caseta, al costat i a la mateixa riera, la font dels Caçadors d'Horta. La veritat és que tant el lloc: brut, de difícil accés, com la sequedat de la font, però no de la riera, fan que patim un petit desengany.

Reculem una mica en direcció al camí de Can Coll, el travessem i anem per un corriol en direcció al viaducte. Aquest recorregut, que passa per la serra d'en Fotjà, també el vam fer l'any passat. Però la veritat és que, tot i el seu desnivell, val la pena. Des del corriol es pot veure can Valldaura que l'estan restaurant i també es poden veure restes d'antics camins i esplanades, suposem que de can Valldaura.

Ara no tornem per la carretera de les aigües sinó que agafem el camí de carena tot seguint el recorregut de la GR-92. Passem pel mirador dels ocells (turó de la Magarola) des d'on observem Barcelona i els seus voltants. No podem deixar de mirar a l'altre costat, on, sens dubte, si no fos per la boirina, tant el Vallès, com les muntanyes de Montserrat i de Sant Llorenç serien els protagonistes indiscutibles.

Ara variem el camí a Vista Rica, en lloc de dirigir-nos pel camí dels eucaliptus (serra dels Agudells), com a l'anada, caminem per l'antic camí a Cerdanyola. 
 
 

Ens apropem a la zona del Baix Llobregat

Sortim des del funicular de Vallvidrera en direcció al Coll de Can Cuiàs. Travessem la carretera i ens dirigim cap a un corriol que ens porta en direcció al Coll de les Torres.

En arribar al coll, ens apropem al bosc llarg i ens hi endinsem. Passejant-hi, no podem deixar de comparar la nostra visita de la temporada passada amb el que hi anem descobrint.

Tot i que aquest cop no hi ha tanta humitat, encara es veuen els recorreguts de l'aigua, però aquest cop ens és més fàcil descobrir-los per l'erosió que per la humitat de les rieres i torrenteres. Per altra banda, la riquesa i distribució vegetal no només ens confirmen que a la zona hi ha diferents orientacions, sinó també que "té bona salut".

corriol al bosc Llarg

Els nostres records també ens fan adonar de què no hem pogut descobrir cap empremta de porc senglar. Però sí que hi sentim algun ocell, no gaires, penseu que ja som a la tardor. Segurament el trànsit també ajuda a què no se'n sentin més.

Els ciclistes deuen fer de les seves i algú altre també; ja que no només es veuen senyals, roderes i l'erosió de les bicicletes sinó que també es poden anar esquivant branques, encara amb fulles verdes, que algú es dedica a trencar i deixar al mig del camí per a què les bicicletes, o millor dit els ciclistes, no agafin massa velocitat.

Ens arriba un trist pensament, la circulació, de vegades incívica, de bicicletes i el trencament de branques poden afavorir que la zona s'empobreixi?

En sortir del bosc llarg, ens trobem a la Socarrada. Caminem pel costat d'una riera, bastant ampla i una mica més baixa que el nostre camí, fins a arribar a un camí ample. Baixant pel camí i una mica abans d'arribar a la casa del Bisbe veiem les runes del convent de Valldonzella. En pocs minuts arribem a la vall on decidim anar en direcció a Santa Creu d'Olorda.

Fins a aquest moment gairebé tot ha estat baixada, però ara ens toca pujar. Passem pel forn de calç, per la font de Can Ferriol, per un petit i estret pont de pedra que sempre ens crida l'atenció i anem pujant fins desviar-nos per unes escales que pugen a l'àrea de Santa Creu per la Riera.



Pont de pedra

Aquest cop, contràriament al que vam fer a la nostra sortida anterior a Santa Creu, no pugem a la Creu sinó que decidim tornar cap al baixador de Vallvidrera. Ho fem dirigint-nos cap a la font de Can Mallol. Sabem que no és el camí més curt, però pensem que val la pena tastar una mica d'aquests boscos. El contrast amb els de l'altra banda és bastant pronunciat, la nova orientació els ajuda a ser més densos i humits.



corriol als voltants de la font de Can Mallol


Tot caminant per un petit corriol, ens trobem la font. Quina sorpresa, algú l'ha netejada una mica i ara es pot veure. Ja no s'ha de saltar per sobre de la taula, ni després ajupir-se tot passant per un petit i estret túnel amenitzat tant amb punxes com amb troncs caiguts, per després adonar-t'hi de què no t'hi veus i que per tant t'has d'imaginar la font.

font de Can Mallol

La contemplem des de lluny, ens hi apropem i tornem a mirar-la quan ens en anem. Encara queda el record d'aquella gran alzina que ja l'any passat estava tota al terra. Es quedarà ara la font tota sola? Les figueres, que han hagut de patir una retallada, quan creixin i facin ombra a l'estiu, podran fer el paper de l'alzina?



vista de la zona de la font de can Mallol des del corriol

Pensem que molts cops, quan es feia una font important, agradava plantar un gran arbre amb ombra: un plataner (font de la Sargantana), una alzina (font de Can Jané), un til·ler (font de la Rabassada)...Per fer l'estada més agradable?

Deixem ja la font i ens dirigim cap als turons de Can Pasqual on fem dues troballes. Primer, tot carenejant, ens trobem una margarida que ens crida l'atenció. Una mica més tard, ja començant la baixada podem fotografiar un bolet. Sí, només és un bolet, però aquest gran paraigua isolat ens recorda que encara n'existeixen, els bolets.

Baixem en direcció al pantà de Vallvidrera. L'aigua, la llum i el paisatge en particular ens criden l'atenció i ens hi conviden a fer fotos. Però se'ns ha fet tard. Tot i que no ens hi parem gaire, no podem evitar observar ànecs i alguna tortuga.


Ara ja només ens queda arribar a l'estació! Baixem per la riera tot passant per la casa del guarda i la mina grott. Després creuem la carretera per arribar al baixador de Vallvidrera.

Font Rosita

Hem pujat molts cops pel camí de can Borni, però tot i que sabem el que trobarem, mai ens cansem de fer-ho. Abans d'arribar a la carretera sempre hi ha un premi, la font de can Borni. No es veu fins que no estàs bastant a prop, però llavors, en veure i sentir-la els ànims es rejoveneixen i alegren.

Seguint el camí, no podem estar-nos de mirar un roure catalogat com a arbre singular. Es troba allà, sol, majestuós. Segons aquesta pàgina web es tracta d'una nova espècie de roure. Als seus peus, un banc per seure s'hi i contemplar la metròpoli una estona acompanyats d'aquest arbre que pregona robustesa.

Un cop a la carretera i després de baixar en direcció al coll de la Mola,  agafem un corriol a l'esquerra paral·lel a la Rabassada. El seguim fins arribar al desviament del Coll de la Vinassa.

Però, una mica abans del coll, a mà dreta es troba la font de la Sargantana. Perduda durant molt de temps i retrobada farà uns deu anys. La trobareu una mica per sota d'un plàtan catalogat com a arbre singular. Aquest arbre, no només afegeix ombra a una esplanada propera a la font, suposadament per fer fontades, sinó també ens pot ajudar a localitzar la font.

Un cop arribats al coll de la Vinassa, continuem el camí ample en direcció al coll de Can Gravat. Segons les nostres informacions, hi havia una font a prop de la casa que, la veritat, no hem trobat. Però, el que sí que hem pogut veure és un pou i al costat una petita cavitat.

Pou de Can Gravat

Cavitat al costat del pou

Després ens dirigim, primer per un corriol i després per un camí, tot observant un alzinar amb pins, cap al turó del penitent. Baixem cap a Vil·la Joana on hi trobareu el centre d'informació del parc i on podeu visitar moltes fonts com la font del centre, la font dels plataners, la font nova, la font vella, la font Joana o la font del Bisbe.

Mostra el mapa més gran

Però nosaltres hem optar per veure la font Rosita, una font que segons les nostres informacions s'estava enrunant.

Mina de la font Rosita

Un cop comprovat l'estat de la mina, anem cap a Santa Maria de Vallvidrera. En Passar per la casa del rector, just al costat de la porta, una font. Però, l'església, que es troba una mica més al fons i al davant del cementiri, és la protagonista indiscutible. 

Podríem dir que, en els seus temps, l'església era el centre de Vallvidrera, localitat que primer pertanyia al castell d'Olorda i després va passar a Sarrià com a primer pas per més endavant pertànyer a Barcelona.


L'Antònia? Campana de Santa Maria de Vallvidrera

La curiositat crida a entrar-hi, però no ha estat possible i ens hem acontentat amb veure l'edifici per fora i rondar pels seus voltants. Seguidament, ens anem en direcció al bar restaurant la piña2, per, una mica abans d'arribar-hi, agafar un corriol que puja cap a Vallvidrera.

En tornar cap a Barcelona un cel enteranyinat lluitava contra la torre de telecomunicacions per aconseguir l'atenció del visitant.

Torre de Collserola

La Vall de Sant Medir

És un lloc molt visitat. Nosaltres ja l'havíem visitat en d'altres ocasions (Sant Adjutori, un aqüeducte poc conegut i pantà de Can Borrell). Aquest dia, però vam canviar una mica el recorregut habitual per veure la Font de Can Ribas.

Vam començar a la Carretera de les Aigües d'Horta per agafar el corriol que segueix la GR-6 (d'Horta a les Fonts). No gaire lluny de la carretera, ens vam desviar de la GR continuant recte, enlloc de tombant a l'esquerra. D'aquesta manera s'accedeix a un recorregut, que resulta ser una drecera  per anar a Sant Medir (però, la veritat és que algun dels trams està bastant deteriorat). Ara bé, i aquí ve la part important, el trajecte permet veure la font de Can Ribas.

La font tenia un filet d'aigua. El que l'ha visitada algun cop, sap que això era molt, ja que habitualment, si en surt, és una gota de tant en tant. Però, sabeu què és el que més ens va cridar l'atenció? Hi havia una taula, i per seure-s 'hi, unes caixes a conjunt i uns troncs.

Després, vam continuar la baixada cap a Sant Medir i un cop passada l'ermita, ens vam desviar del camí per observar unes runes del que antigament, pensem, devia de ser un forn. Però, no un forn de calç com el de Can Sauró o el fornot de les torres. Sinó un forn d'una teuleria.

Tot seguint el passeig, vam tenir una agradable sorpresa. De la Font del Maño sortia molta aigua. El torrent també tenia més aigua que l'habitual i no només es podien veure, sinó també sentir tot un conjunt de petites cascades que ajudaven a transformar el lloc donant-li un ambient molt diferent al d'altres dies.

L'aigua baixant pel torrent

Un cop recuperats de la sorpresa, vam anar en direcció a Can Jané per, una mica abans del mas, pujar per un camí que ascendeix cap al viaducte. Hi havíem passat molts cops, gairebé sempre de baixada, però fins aquell moment no ens havíem adonat de la quantitat de quars que hi ha. També ens van cridar l'atenció els forats, amb els cables de telefònica a la vista de tothom.

Quan ens trobàvem a tocar de la Rabassada vam poder observar les restes del mirador del casino amb el que les envoltava i per altra banda també la muntanya de Montserrat, aquell dia amb un barret que ens impedia de veure la part més alta.

Vistes del casino

No volíem tornar-hi sense haver visitat la font de la Salamandra. També tenia aigua, s'havia canviat el broc no feia gaire. A més, tot i que encara faltaven uns dies, igual que en altres llocs de Collserola, semblava com si hi hagués començat la primavera.

La vegetació de la zona començava a sortir de la letargia hivernal i a revifar-se. Es podien veure, entre altres coses, les pruneres florides o les herbes anuals que començaven a treure el cap.

La Vall de Sant Just

Després de la visita a la font del Rector, i de l'entrevista trobada sobre un passeig que es feia amb les escoles per la vall de Sant Just (SEAS - butlletí 279, 2008) , ens vam interessar per la vall de Sant Just i, en conseqüència, vam decidir visitar-la.

Des del Coll del Portell, vam baixar passant per costat del tennis Diagonal i per la plaça Mireia cap a la font de la Mandra. La zona està una mica canviada ja que han posat un petit bar. Però a la font, vam trobar normalitat absoluta: com sempre, hi havia un home omplint garrafes.

Font de la Mandra

Després, travessant un pinar bastant jove, ens vam dirigir cap a la font de la Beca. No fa gaire hi havia hortets per aquella zona. Tot i que la zona va ser reforestada, encara es poden veure figueres, alguna de molt gran, i una mica més enllà alguna olivera i ametllers. De fet hi ha un passeig que agafa el nom d'aquests arbres, el corriol dels ametllers.

Font de la Beca

Segons el bloc Guia Parc Collserola, hauríem d'haver trobat una colònia de badola. Ens sap greu no haver-la trobat, però es que, segons les nostres investigacions, per trobar-la hauríem d'anar més cap a l'estiu.

Un cop inspeccionada una mica la zona, vam deixar de banda, per una estona, les terres amb records dels antics cultius, i vam anar a la font del Ferro, que es troba en una zona boscosa on els pins, alzines i algun roure són els protagonistes indiscutibles.

Roure de la Font del Ferro
arbre singular de Collserola

A la web de fonts de Collserola ens marquen dues fonts del ferro en aquesta zona, la ú i la dos. Nosaltres només n'hem trobat la primera, la més coneguda ja que té una construcció que la fa més visible.


Àrea de la font del Ferro

La segona és un aiguaneix que surt a la riera. No hi ha cap tipus de construcció la qual cosa dificultava la cerca. Tot i que vam veure, al costat del camí dos punts amb aigües fèrriques emergents: una cova i, una mica més enllà, una roca, cap d'ells coincideix amb les dades de la font del Ferro II.

Cova amb filtracions d'aigua

Roca on es pot veure un filet d'aigua

El següent pas va ser dirigir-nos cap a la font del Rector per, una mica abans de la font, agafar un camí que baixa cap a la vall. Anant per aquest camí i després desviant-nos a la dreta, vam poder veure les dues fonts del caçador (o SEAS). N'estan molt juntes i a la riera, a més penseu que el petit corriol obert entre la vegetació ens indica que no som els únics que les hem visitat.

En un moment donat, ens vam trobar a Can Fatjó. Aquí no només hi ha records del passat agrícola, sinó que també hi han cultius "més d'acord amb els nous temps" i diferents a figueres, ametllers o oliveres. Ara ja no es pensa en una agricultura per alimentar als de Barcelona o als animals, sinó que més aviat es pensa en ornamentació de jardins i carrers, amb el cultiu de palmeres i, també, en cavalls (si no m'equivoco per concursos).



Detall d'un ametller

Però s'ha de dir que també es podien veure dispersos per les terres de Can Fatjó: ametllers, oliveres i garrofers, que actualment no s'exploten.

Veient la crisi actual, creieu que els nous temps ens tornen a demanar uns cultius enfocats cap a necessitats bàsiques com l'alimentació? Tot i que l'ametlla i l'oliva són cares de recollir i que la garrofa està buscant noves sortides per ser més rendible, s'haurien de tornar a aquests cultius? O més aviat s'haurien de buscar-ne d'altres del primer sector però més productius?





Pensant en tot això i quan ja tocava tornar cap a casa, vam decidir que no ens hi podíem anar sense buscar la font de Can Fatjó. En realitat no queda ni la font ni el pou, sinó que hi ha un safareig, bé, això és el que diuen, nosaltres no el vam trobar!

Pou de mina

El que sí vam veure, és un pou de mina en una àrea de descans i una mica més avall una porta, un control de mina, de la que sortia molta aigua. La mina agafa l'aigua de dues vessants, la de Can Fatjó i la del Ferro i porta l'aigua (que no es perd) cap a Sant Feliu.

En mirar la vall, tot i que ho vam fer molt per sobre, vam poder veure el canvi que havien fet les masies de la zona, masies que no feia gaire es dedicaven a l'agricultura, actualment o semblen abandonades, o han canviat el tipus d'explotació o s'han convertit en un servei com club de Tennis (Can Merlés), o hípica (Can Vilà), o restaurant (Can Carbonell).

Però el passat encara no està esborrat del tot ja que si us fixeu encara en queden vestigis, com basses, fonts, restes de cultius o esplanades.

Bé, un cop vist això, sí que vam decidir tornar-hi. Ens ho teníem merescut!

Un aqüeducte poc conegut

Vam sortir d'hora, de fet vam coincidir amb la sortida de sol quan pujàvem pel camí de Can Borni.

Funicular del Tibidabo

Un cop a Can Borni, ens vam dirigir cap a la serra de la Rabassada, per després baixar pel costat del viaducte de Can Ribas (o aqüeducte?) cap a la vall.



Viaducte de Can Ribas des del camí

Camí que baixa a la vall

Suposem que el camí, que va pel vessant dret del torrent de la Rabassada, era part de la urbanització de Can Ribas. Tot i que en els seus temps havia estat ample, ara, la vegetació se l'ha menjat una mica.

Si un s'hi fixa se n'adona de què es troba a un alzinar amb pins. Tot i que a l'alçada del recorregut es veu algun roure, si ens apropéssim una mica més a la riera podríem veure'n molts més entre la vegetació. Precissament la vegetació és el que li dóna un cert encant i suposem que és el que va ajudar a que anys enrere es decidís a incorporar-lo en un dels recorreguts del parc.

Quan vam deixar definitivament el torrent de la Rabassada i vam enllaçar amb un camí que també ve del viaducte, vam seguir per una desviació que hi ha una mica després i que apropa a Can Jané.

Aquest tram s'ha de fer amb cura ja que fa uns anys van passar uns cables de telefònica i hi ha llocs on es pot veure el soc sense gaire imaginació. Per aquesta zona, tot i haver canviat l'orientació, continua havent-hi un alzinar amb pins.

Un cop a l'alçada de Can Jané, ens vam dirigir cap a la riera i ens vam topar amb la font de Can Jané, alimentada amb la mina de Sant Medir. La font està en un forat, amb una construcció més treballada que les fonts habituals. Tot i que es veu una data de 1612, sembla de començaments del segle XX.

Segurament, la font antiga va ser restaurada en aquesta època. De fet, es poden veure dues plaques de la font, una mig trencada i l'altra més nova. També es poden veure diferents brolls, els actuals són els més baixos, un és una aixeta, l'altre, que es troba una mica més amunt, de vegades vessa aigua.



Font de Can Jané

Font de Can Jané

Mirant l'ornamentació s'intueix que la font era alguna cosa més que una zona de pas. Si us hi fixeu, les parets, de pedra, presenten uns entrants i sortints, que amb la humitat o poder, en els seus temps, amb el pas de l'aigua, s'omplen de molsa, alguna falguera i alguna planta, donant-li un aspecte molt rústic i romàntic.

Al costat de la font, no ens podem estar de contemplar una alzina majestuosa que pensem que ben bé podria formar part dels arbres singulars de Collserola i que sens dubte comparteix protagonisme amb la font.

Un cop es surt de la font, hi ha unes escales que porten al corriol, pel que hem arribat i que puja al camí de Can Jané. Però, si l'agafem cap a l'altre costat, anem al que devien ser camps de cultiu, si us hi fixeu es veuen unes esplanades. És per aquest costat per on hem d'anar per veure l'aqüeducte.

Aquest pont, que es suposa era per conduir l'aigua de reg dels camps, creua la riera de Sant Medir. És senzill, de maó, amb tres arcs (estan molt tapats per la vegetació) i de poca alçada. Actualment, no es veu d'on venia l'aigua, ni tampoc per on anava un cop passat l'aqüeducte, tot i així, estem convençuts de què no era merament ornamental sinó que en els seus temps tenia la seva utilitat.

Aqüeducte

Aqüeducte

Per tornar, primer vam passar per Sant Medir, i després, vam decidir anar una mica enrere i pujar per la urbanització Sol i Aigua en direcció a Vista Rica. D'aquesta manera podíem evitar una mica les bicicletes. En la pujada vam trobar una mina que no coneixíem, el que a fonts de Collserola anomenen la font de la mina.

La Rierada

La Rierada és una zona protegida i en conseqüència en alguns trams no es pot circular amb bicicletes. Així que el que vam veure, tot i que semblaven bicicletes, no ho devien ser!

Vam començar a la Floresta, concretament a Can Bosquets i des d'allà, vam començar a caminar seguint la Riera de Vallvidrera i creuant-la de tant en tant.

Per què serà que ens agrada caminar a prop de l'aigua? Serà que l'aigua és un recurs natural molt preuat? Serà que som d'un país càlid?

Tot i que pensem que una de les raons per la que ens agrada és la calor de l'estiu, deuen haver més explicacions ja que per una banda, als països nòrdics trobem jardins amb fonts molt vistoses, i per altra, aquest dia, en ple gener, no feia gaire calor. Més aviat tot el contrari, feia fred! De fet hi havia un toll gelat que no vaig poder estar-me de retratar.


Tot i així, l'aigua de la Rierada no estava gelada i es veia com es movia, en alguns llocs més que en d'altres. Així vam poder fotografiar salts d'aigua, trams on es veia l'aigua corrent o llocs on l'aigua semblava que no es movia.

 

A més, penseu que cada raconet tenia el seu encant. Es veien contrastos de llum... I de vegetals, no en faltaven.

 

 

En passar pel costat d'un pont el passeig es va transformar. Una mica abans d'aquest punt deixa de ser zona protegida, el camí es fa més ample i arriba a una zona urbanitzada. Després, el camí, que continua sent ample va una mica allunyat de la riera. Encara la segueix, però a distància. Si un es fixa, hi ha llocs on es sent l'aigua i només es veu quan et desvies una mica del camí.

Això és el que vam fer un cop passada la zona urbanitzada per veure la font de l'Espinegar. La font es troba a prop d'un plàtan bastant gran i a pocs metres de la riera. Tot i que està molt malmesa, val la pena visitar-la per contemplar la zona.

 

 

Després, un cop al camí, en arribar a uns camps vam poder veure uns arbres plens de caquis, tot i què alguns ja n'havien caigut.

 

 

 Una mica més lluny dels caquiers, agafant un altre desviament estava el "Salt d'Aigua". Des del camí el so de l'aigua ens ho anunciava, però fins que no vam apropar-nos no vam poder gaudir de l'espectacle.

No és un salt natural, ja que es veu la mà de l'home en els murs, els camins d'aigua... Tot i no ser gaire espectacular, podríem estar-hi hores mirant-lo.

Molts cops ens hem preguntat quina era la finalitat d'aquest salt. Ornamentació, suposem. Poder formava part d'un recorregut de passeig?

Un cop vist el salt, vam decidir tornar. Encara van quedar moltes coses sense veure com un molí, un aqüeducte o diferents fonts. Però ho vam deixar per una altra sortida. Així tenim l'excusa per tornar-hi!

Tornem al casino

L'u de novembre, festiu, vam decidir sortir a fer un petit tomb. No volíem que fos gaire llarg així que vam dirigir-nos cap al casino, entrant directament per la font de la Rabassada.

La nostra mirada es va dirigir cap al til·ler catalogat com a arbre singular de Collserola i l'àrea de la font. Diuen que l'aigua d'aquesta font era la que s'utilitzava a l'hotel, la pujaven amb una bomba.

La font consta de dos brocs d'aigua al mateix nivell que es troben en una pared modernista, que fa de talús i que recorda la muntanya de Montserrat, amb uns bancs molt grans al llarg de tota la pared.

Una mica més Avall podem veure un altre broc perpendicular als anteriors. El fet d'haver-hi quatre brocs fa suposar que abans sortia molta més aigua que ara.

Broc baix de la font de la Rabassada

La sortida d'aigua més baixa diuen que era per aprofitar les aigües que es perdien. No sabem en quina època es va fer, però si us fixeu veureu elements del casino. Fixeu-vos en els esglaons i el terra, estan fets amb petites pedres i formigó.

Després vam entrar a la zona del casino. Allà hi eren les escales fetes amb grava i formigó semblants a les de la font abans comentada i que portaven a l'edifici.

A mitja escala hi havia una zona que s'havia netejat recentment. No vam poder estar-nos de fer-hi una ullada i en fer-ho vam descobrir dos elements dels que mai havíem sentit a parlar, un quiosc bar i un magatzem.

El quiosc estava molt ornamentat. Sembla ser que la zona era una terrassa on la gent podia seure's i prendre alguna cosa mentre miraven el paisatge o les atraccions. Pensem que des d'allà es veien Scenic Raiway i Water Chute. A la terrassa vam veure dues figueres molt grans, no sabem si hi havia més ja que semblava impossible fer tot el recorregut des de les escales fins a l'antiga esplanada de les atraccions.

Un altre cop a l'escala, vam continuar pujant-la fins al final. En un racó hi havia un altre quiosc. Semblava una taquilla, al menys tenia una petita finestra a la part frontal i l'estil era semblant al del quiosc. A un costat hi havia una petita font ornamental.

 

 



Com veieu encara queden coses per veure! Això no s'acaba mai! Hem de tornar un altre dia per buscar la font del fons del torrent (que era el nostre objectiu fins que hem trobat una zona neta sense explorar), la de Sant Antoni i... a veure que ens trobem de nou!

Les Escletxes

Aquesta sortida ja l'havíem preparat uns dies abans. Havíem buscat el camí des de l'estació de La Floresta fins al collet de Batllivell.

Des de l'estació de La Floresta vam agafar l'avinguda Verge de Montserrat  en direcció al ja anomenat collet de Batllivell. Un cop en aquest punt ens vam dirigir, per la carena, en direcció al Papiol, seguint les serres de Can Julià, on es troben les runes de la masia que dóna el nom a la serra, i d'en Rabassa.

Les serres aquell dia tenien una boira que no ens deixava veure gairebé res. Els boscos eren un alzinar en el què es podien veure entre d'altres arbres pins i roures.

Vista del Puig de Santa Creu d'Olorda emboirat

L'entrada a Les Escletxes va ser per un camí proper a la font de les escletxes i passant per una bòbila.

Les escletxes són tota una lliçó de geologia. Al camí d'accès, una pista procedent del Puig Madrona, hi havia un tall a la paret on es podia observar perfectament l'estratificació del sòl. Els diferents estrats d'argiles, no estaven horitzontals, sinó que s'observaven uns plecs.




Diferents estrats del sòl argilós

Després, un cop endinsats en la zona de les Escletxes, ens van sorprendre aquelles grans obertures i els seus voltants.


Escletxes

Per últim no podíem anar-nos sense entrar dins d'una escletxa. Allà, entre d'altres coses, hi trobareu diferents vies d'escalada, alguna falguera i al final de tot d'una d'elles una figuera. Però no us ho perdeu, hi ha coses que s'han de veure!

 

Aquí podeu veure un parell de vídeos que vam gravar a les escletxes

La tornada va ser pel mateix camí d'anada amb alguna petita variació.