Font de Can Mallol i Rierada

El camí és llarg, així que ens carreguem amb forces per gaudir d'aquesta nova sortida. Volem anar a la rierada tot passant per la font de Can Mallol i baixant per un camí que va a Montserrat.

El camí a la font de Can Mallol, ja l'havíem fet però, a la tardor. Ha passat temps, hem canviat d'estació i, en conseqüència, el paisatge ha canviat. Pugem cap al Coll de Can Pasqual des del de Can Cuiàs. Ja no veiem aquells bolets, ara, la majoria han desaparegut de la nostra vista i el que ens trobem és, una vegetació amb nous brots i algunes flors, la veritat, no gaires, és zona ombrívola i poder no s'ha adonat de què ja tenim la primavera al damunt.

Continuem pel marge de la carretera, en direcció a Molins, per ficar-nos per un camí a la dreta i anar en direcció a la font de Can Mallol. Per aquesta part del recorregut havíem vist una pared tota plena de líquens, només hi queda el record.

Una mica més enllà, seguint un corriol, en la riera que el travessa, es troba la font de Can Mallol. Continua estant tota amagada, però, aquest cop, la trobem. Hi ha més llum i l'aigua delata la seva presència. Ara sí que tenim la impressió de què l'hem vista, no com en l'altra sortida que ens vam anar amb la cua entre les cames.

Font de Can Mallol

Continuem pel corriol, tot pensant que aquestes figueres que ens estan fent la guitza sense deixar-nos passar de manera civilitzada, amb el temps ens faran uns fruits boníssims. Els esbarzers, per la seva part, amb aquelles punxes "tant afilades", també en faran, de fruits, però això serà més tard.

Seguim les marques d'un camí a Montserrat. Tot i que hi ha moments en què dubtem cap a on va, no tenim gaires problemes a seguir-lo. A més tenim la sort de que se'ns avisa de possibles cops al cap. És una sort, perquè no portàvem casc!

En un moment donat, el corriol es trenca i s'arriba a la carretera. Molt a prop, un camp de Vinyes. Can Calopa de Dalt. Ens parem per mirar-les una mica, no és habitual trobar-ne per Collserola!



La Vinya a Can Calopa

Després seguim el nostre recorregut, primer per un corriol fins que arribem a un camí ample que ens porta a la rierada. Un cop allà, anem en direcció contrària al corrent.

Tot pujant la rierada veiem racons, moviments d'aigua, reflexos...És molt agradable passejar per allà, sobretot per aquella part protegida.

Una petita cascada a la Rierada

Però abans d'arribar a aquesta zona passem per unes cases, una d'elles amb animals, i una mica més enllà, en arribar a un corriol i sentir l'aigua decidim desviar-nos del camí.

Fem unes poques passes en direcció a aquell so que ens ha cridat l'atenció. Arribem a un lloc ombrívol, i descobrim una font amb dos brocs, la font de Campreciós. Tot i que al costat hi ha una masia okupada i que està molt a prop del camí, sembla perduda, allà, en mig del bosc.



Font de Campreciós

Tornem enrere per continuar amb el nostre recorregut. La rierada està amb molta aigua i es veuen cascades, algunes de les quals en l'altra ocasió no es veien. Saltem, passem per sobre de troncs o pedres, descobrim plantes (com la cua de cavall), observem i sentim l'aigua...

En fi, tot un espectacle

La primavera al casino

N'hi ha qui creu que el casino està mort! Nosaltres, després d'aquesta sortida hem deduït que té vida, tot i que ha canviat molt en relació a la què tenia fa unes dècades, o millor dit, un segle. Ara té una vida diferent, menys artificial i sobretot menys depenent d'agents externs.

Suposem que en aquells temps, a la primavera començaven a arribar-hi treballadors pel manteniment. S'havien de contractar per posar a punt les diferents àrees, terrasses, camins, zones d'esbarjo, rieres...Com no se n'estaven de res, imaginem que hi havia un exèrcit de treballadors.

Per què tanta gent? Si hi aneu veureu el que han crescut les plantes des de l'estiu passat! La primavera porta flors, però també nous brots i noves plantes. Quan diem que les plantes neixen i creixen, parlem de plantes bones i dolentes. Suposem que els jardiners havien de treure totes les dolentes i deixar, retallar i afavorir les bones.



Corniol en els jardins del Casino

Les diferents zones, també s'havien de mantenir. Pensem no només en plantes, sinó també en moviments de terra, instal·lacions, camins...

Per exemple, les atraccions havien d'estar a punt i tant la zona de pas com el seu accés havien d'estar nets. Les muntanyes russes (Scenic railway) feien un recorregut pels jardins passant per camins, rieres... Amb desnivells, corbes...Tota una estructura feta amb metall sobre un pilar de totxos, o els llocs més problemàtics disposaven d'una estructura més resistent i complexa?

Els camins de l'aigua s'havien respectat? S'havien reforçat les zones por on havia de baixar l'aigua amb força per estalviar-se diners en el manteniment? Bé que havien reforçat els camins amb murs de pedra seca. Per què no també les rieres amb diferents esglaons acabats amb pedres?

A l'entrada des de la font de la Rabassada es poden veure un parell de viaductes al camí. Segur que no n'hi han més en tota l'àrea del casino? Una estructura d'aquestes característiques segur que els estalviava manteniment, sobretot a les rieres per on passava molta gent o també si baixava l'aigua amb força!

Tot i que les fonts tenien sistemes per disminuir l'accés i erosió de l'aigua, segur que, en trobar-se al vell mig de la riera, necessitaven alguna neteja de tant en tant. Ah! per cert, aquest dia la font sulfurosa tenia una mica d'humitat a la pica i es veia aigua a la mina. Ha plogut molt aquest any! Però tot i així per nosaltres és una bona notícia. Les fonts no estan totalment seques com pensàvem.

Però, parlem del nostre recorregut. Des que vam arribar a la font d'en Ribas, perdoneu-nos per què encara no pertany al casino pròpiament dit, vam observar els diferents vegetals, els seus brots i les seves flors. A la mateixa font vam veure una noguera. Havia canviat molt des de l'hivern, ara estava vestida, però no només amb brots nous, sinó que si et fixaves també podies veure flors, tant femenines com masculines (les llàgrimes daurades?).

Detall de les fulles de la noguera, també es poden
veure les flors, tant femenines (blanques) com masculines

Vam continuar en direcció al casino i a la font de la Rabassada vam poder gaudir d'una mica de color aportat per herbes florides. Els til·lers tots vestits de verd també tenien les seves flors. Però en ser tant petites era difícil apreciar-les.

Un cop vam entrar al casino, ens va impressionar la quantitat i varietat de flors que hi havien. També vam poder veure algun fruit, bé, millor dit, algun projecte de fruit.

Es curiós com s'han barrejat les plantes dels jardins amb les de la muntanya, tot adquirint un aspecte molt salvatge. Algunes de les espècies de jardineria no només han resistit sinó que s'han fet molt grans i s'han multiplicat, per exemple, mai havíem vist uns pittosporums tant grans!

Hi havia un gran tros de paret, a una terrassa que es troba per sobre del que seria la baixada de les barques (water chute) al llac, on es podia veure tota una decoració floral. Estava dissenyada així, amb aquelles flors blanques tot al llarg del mur, o és una casualitat? De fet, si mirem fotos de l'època, no es veu cap vegetal en aquest mur!

Tot i que els vegetals són més ràpids de veure, també, fixant-nos, vam poder distingir unes formiguetes començant la seva temporada i, a la font de la Rabassada, una papallona donant voltes a prop nostre abans de descansar en una fulla de til·ler.

Papallona llimonera Gonepteryx cleopatra

Encara penseu que el casino està mort?

Pantà de Can Borrell

Una notícia del parc on s'explicava la recuperació del pantà de Can Borrell i els seus accessos ens va decidir a fer una sortida pel pantà i els seus voltants.

Vam baixar per la Serra de la Rabassada per, en el coll dels quatre camins, anar en direcció al pantà. No hi ha dubte que antigament era un camí, però actualment la vegetació i una mica l'erosió l'han convertit en corriol. Tot caminant per la ruta vam poder observar que ja s'havia intervingut tallant i retirant arbres caiguts, primer per una nevada i després per una ventada, que fa uns anys impedien el pas.

Des del camí, encara a la serra, es poden veure uns animals tancats que hi ha a la vall, al costat de la riera. Si te n'apropes hi posa zoo cal Castillo. Hi ha cérvols, ponies, ases, porcs, estruços...El lloc està obligat a desaparèixer ja que es troba en una zona forestal.

Cérvols al tancat de la vall

De fet si comparem la zona on es troba el zoo amb el que era fa uns quinze anys ens adonem del gran impacte ambiental del tancat. penseu que la zona, que està al costat de la riera, es veia molt més verda.

Vista general de la zona del tancat

Després vam dirigir-nos cap al pantà. Primer vam anar a la presa i després ens vam dirigir cap a la riba oposada.



Vista del pantà de Can Borrell

El pantà, que no és gaire gran, era utilitzat per magatzemar l'aigua pel reg dels camps de Can Borrell. En els diferents mitjans consultats s'afirma que hi ha una gran quantitat de sediments, presumiblement aportats per la riera que el nodreix, la riera de la Rabassada.

Aquest dia, tot i que en les últimes visites no tenia gaire aigua, estava ple. Ara bé, veient els animalons que estan riera amunt... pensem que l'aigua no debia estar gaire neta!

Pantà de Can Borrell

Petit salt d'aigua

La tornada la vam fer per la vall de Gausac, passant pel costat de Sant Adjutori, i dirigint-nos cap a Vista Rica per la riera de la Sargantana. En aquest recorregut, molt aprop de Sant Adjutori, vam descobrir un petit salt. Tot i les seves modestes dimensions, no té res a envejar als de la rierada, també té el seu encant.

Pi de Can Jané

Una mica més endavant, un arbre senyalitzat a l'alpina: el Pi de can Jané passa desapercebut per la majoria dels que hi passen.


I després, ja pujant cap a Vista Rica, ens vam aturar una mica quan vam descobrir un arbre que no forma part dels arbres autòctons, un nesprer. Sembla mentida, els cops que hi haviem passat per aquest punt i mai l'havíem vist!

El nesprer estava florit. S'haurà gelat amb la nevada? A la primavera ho sabrem!

La Rierada

La Rierada és una zona protegida i en conseqüència en alguns trams no es pot circular amb bicicletes. Així que el que vam veure, tot i que semblaven bicicletes, no ho devien ser!

Vam començar a la Floresta, concretament a Can Bosquets i des d'allà, vam començar a caminar seguint la Riera de Vallvidrera i creuant-la de tant en tant.

Per què serà que ens agrada caminar a prop de l'aigua? Serà que l'aigua és un recurs natural molt preuat? Serà que som d'un país càlid?

Tot i que pensem que una de les raons per la que ens agrada és la calor de l'estiu, deuen haver més explicacions ja que per una banda, als països nòrdics trobem jardins amb fonts molt vistoses, i per altra, aquest dia, en ple gener, no feia gaire calor. Més aviat tot el contrari, feia fred! De fet hi havia un toll gelat que no vaig poder estar-me de retratar.


Tot i així, l'aigua de la Rierada no estava gelada i es veia com es movia, en alguns llocs més que en d'altres. Així vam poder fotografiar salts d'aigua, trams on es veia l'aigua corrent o llocs on l'aigua semblava que no es movia.

 

A més, penseu que cada raconet tenia el seu encant. Es veien contrastos de llum... I de vegetals, no en faltaven.

 

 

En passar pel costat d'un pont el passeig es va transformar. Una mica abans d'aquest punt deixa de ser zona protegida, el camí es fa més ample i arriba a una zona urbanitzada. Després, el camí, que continua sent ample va una mica allunyat de la riera. Encara la segueix, però a distància. Si un es fixa, hi ha llocs on es sent l'aigua i només es veu quan et desvies una mica del camí.

Això és el que vam fer un cop passada la zona urbanitzada per veure la font de l'Espinegar. La font es troba a prop d'un plàtan bastant gran i a pocs metres de la riera. Tot i que està molt malmesa, val la pena visitar-la per contemplar la zona.

 

 

Després, un cop al camí, en arribar a uns camps vam poder veure uns arbres plens de caquis, tot i què alguns ja n'havien caigut.

 

 

 Una mica més lluny dels caquiers, agafant un altre desviament estava el "Salt d'Aigua". Des del camí el so de l'aigua ens ho anunciava, però fins que no vam apropar-nos no vam poder gaudir de l'espectacle.

No és un salt natural, ja que es veu la mà de l'home en els murs, els camins d'aigua... Tot i no ser gaire espectacular, podríem estar-hi hores mirant-lo.

Molts cops ens hem preguntat quina era la finalitat d'aquest salt. Ornamentació, suposem. Poder formava part d'un recorregut de passeig?

Un cop vist el salt, vam decidir tornar. Encara van quedar moltes coses sense veure com un molí, un aqüeducte o diferents fonts. Però ho vam deixar per una altra sortida. Així tenim l'excusa per tornar-hi!