Tornem a Sant Adjutori

És el tancament de la temporada. Dubtem cap a on anar, però com la calor comença a ser la protagonista, haurà de ser per llocs més aviat ombrívols.

La decisió està presa. Anem a Sant Adjutori. El lloc és el mateix que en la inauguració de temporada, però aquest cop anem per un altre camí, per la carena de la serra de Sant Medir. La tornada la fem en part per la carena de la serra de la Rabassada i en part per camins orientats a la vessant Oest de la carena.

Ens apropem a Vista Rica i un cop allà decidim passar pel camí de la dreta de la font. Quan arribem a un desviament que es dirigeix cap a la Rabassada i que passa pel costat de la gossera, agafem un corriol que ens porta cap al turó de la Magarola. Tot i que hi ha una mica de boira a la costa, les vistes tenen el seu encant. En la direcció contrària, el Vallès.



Turó de la Magarola

Continuem, aquest cop seguint el recorregut de la GR, fins tornar al camí del que veníem, arribem just a una corba molt tancada on agafem el desviament i tot seguit un camí a la dreta, des d'on comencem, o continuem, el camí de carena.

Mentre algun tram està en males condicions, n'hi ha d'altres que estan molt millor. Deixem a un costat el camí que baixa a Sant Medir passant per la font de Can Ribas.

Continuem per la carena, que en aquest tram està millor, i ja al turó de Sant Adjutori ens desviem a l'esquerra. Hi ha una marca de pintura d'algun grup excursionista que ens assenyala el corriol que ens va baixant i apropant a l'edifici circular tot passant per un alzinar amb pins.

Ja estem a prop de l'església antiga, però no podem estar-nos d'observar quant canviada estava una de les corbes del corriol on fa un temps hi havia molts arbres caiguts. Anys enrere van entrar màquines per ajudar a treure la fusta morta.

El que era una bosc, s'ha transformat en herbes i arbustos, és a dir, planta baixa. Ara, si hi aneu, podreu adonar-vos que la zona té molta més llum. A més, si us hi fixeu podreu veure papallones volant d'un lloc a un altre. El "problema", les bardisses que ja estan començant a "descobrir" el terreny i amb el temps ens poden arribar a barrar el pas.

Anar a Sant Adjutori sense passar pel forn és gairebé un pecat. Ara hi ha una tanca que ens indica el final del camí. Així que no podem passar per la riera? Hem de tornar enrere i anar a buscar el camí de Sant Medir a Sant Cugat. Un cop l'agafem, ens desviem pel primer corriol a l'esquerra tot anant carena amunt.

Pel camí de la carena, no trobem gaires ciclistes, segurament ja han començat la seva temporada d'estiu. Com que caminem per zona d'alzinar, gairebé no veiem el sol, la qual cosa no vol dir que no faci calor, però, la veritat és que es fa més tolerable.

Agafem un corriol a la dreta que porta al pantà de Can Borrell i que ens permetrà pujar per un camí poc transitat disminuint el perill de ser aixafats per una bicicleta indomable.

Però, han començat les obres del pantà? Fa un temps vam fer l'acomiadament del pantà tal com estava pensant que la propera vegada que hi anéssim ja estaria restaurat. Però ens vam equivocar.

No hem pogut estar-nos de passar per veure com anaven les obres i quina ha estat la nostra sorpresa quan hem vist que encara no havien començat. Ens hem tornat a acomiadar fins...

Reculem cap al corriol i comencem l'ascens. Els animals del tancat de la vall gairebé no es veuen, però sí que es senten.

Tornem a estar al camí de carena, continuem caminant per aquest fins que trobem un desviament a la dreta que ens portarà a la part baixa del viaducte de can Ribas i a la carretera de la Rabassada.

Agafem la carretera pel voral i en sentit Barcelona fins desviar-nos a la dreta en direcció a la casa de colònies Sant Josep. Ens desviem, però una mica abans d'arribar a la casa de colònies, agafem un camí a l'esquerra, bastant paral·lel a la carretera, per dirigir-nos cap al camí de Can Borni.

Un cop arribem a aquest camí, només ens queda baixar en direcció a la ciutat.

La primavera al casino

N'hi ha qui creu que el casino està mort! Nosaltres, després d'aquesta sortida hem deduït que té vida, tot i que ha canviat molt en relació a la què tenia fa unes dècades, o millor dit, un segle. Ara té una vida diferent, menys artificial i sobretot menys depenent d'agents externs.

Suposem que en aquells temps, a la primavera començaven a arribar-hi treballadors pel manteniment. S'havien de contractar per posar a punt les diferents àrees, terrasses, camins, zones d'esbarjo, rieres...Com no se n'estaven de res, imaginem que hi havia un exèrcit de treballadors.

Per què tanta gent? Si hi aneu veureu el que han crescut les plantes des de l'estiu passat! La primavera porta flors, però també nous brots i noves plantes. Quan diem que les plantes neixen i creixen, parlem de plantes bones i dolentes. Suposem que els jardiners havien de treure totes les dolentes i deixar, retallar i afavorir les bones.



Corniol en els jardins del Casino

Les diferents zones, també s'havien de mantenir. Pensem no només en plantes, sinó també en moviments de terra, instal·lacions, camins...

Per exemple, les atraccions havien d'estar a punt i tant la zona de pas com el seu accés havien d'estar nets. Les muntanyes russes (Scenic railway) feien un recorregut pels jardins passant per camins, rieres... Amb desnivells, corbes...Tota una estructura feta amb metall sobre un pilar de totxos, o els llocs més problemàtics disposaven d'una estructura més resistent i complexa?

Els camins de l'aigua s'havien respectat? S'havien reforçat les zones por on havia de baixar l'aigua amb força per estalviar-se diners en el manteniment? Bé que havien reforçat els camins amb murs de pedra seca. Per què no també les rieres amb diferents esglaons acabats amb pedres?

A l'entrada des de la font de la Rabassada es poden veure un parell de viaductes al camí. Segur que no n'hi han més en tota l'àrea del casino? Una estructura d'aquestes característiques segur que els estalviava manteniment, sobretot a les rieres per on passava molta gent o també si baixava l'aigua amb força!

Tot i que les fonts tenien sistemes per disminuir l'accés i erosió de l'aigua, segur que, en trobar-se al vell mig de la riera, necessitaven alguna neteja de tant en tant. Ah! per cert, aquest dia la font sulfurosa tenia una mica d'humitat a la pica i es veia aigua a la mina. Ha plogut molt aquest any! Però tot i així per nosaltres és una bona notícia. Les fonts no estan totalment seques com pensàvem.

Però, parlem del nostre recorregut. Des que vam arribar a la font d'en Ribas, perdoneu-nos per què encara no pertany al casino pròpiament dit, vam observar els diferents vegetals, els seus brots i les seves flors. A la mateixa font vam veure una noguera. Havia canviat molt des de l'hivern, ara estava vestida, però no només amb brots nous, sinó que si et fixaves també podies veure flors, tant femenines com masculines (les llàgrimes daurades?).

Detall de les fulles de la noguera, també es poden
veure les flors, tant femenines (blanques) com masculines

Vam continuar en direcció al casino i a la font de la Rabassada vam poder gaudir d'una mica de color aportat per herbes florides. Els til·lers tots vestits de verd també tenien les seves flors. Però en ser tant petites era difícil apreciar-les.

Un cop vam entrar al casino, ens va impressionar la quantitat i varietat de flors que hi havien. També vam poder veure algun fruit, bé, millor dit, algun projecte de fruit.

Es curiós com s'han barrejat les plantes dels jardins amb les de la muntanya, tot adquirint un aspecte molt salvatge. Algunes de les espècies de jardineria no només han resistit sinó que s'han fet molt grans i s'han multiplicat, per exemple, mai havíem vist uns pittosporums tant grans!

Hi havia un gran tros de paret, a una terrassa que es troba per sobre del que seria la baixada de les barques (water chute) al llac, on es podia veure tota una decoració floral. Estava dissenyada així, amb aquelles flors blanques tot al llarg del mur, o és una casualitat? De fet, si mirem fotos de l'època, no es veu cap vegetal en aquest mur!

Tot i que els vegetals són més ràpids de veure, també, fixant-nos, vam poder distingir unes formiguetes començant la seva temporada i, a la font de la Rabassada, una papallona donant voltes a prop nostre abans de descansar en una fulla de til·ler.

Papallona llimonera Gonepteryx cleopatra

Encara penseu que el casino està mort?

Fem fonting!

"Fer fonting", és una expressió que encara no es troba al diccionari. Tot i així la utilitzem ja que el passeig va de font a font...I alguna que ha quedat massa a prop però que per raons de temps s'ha deixat per un altre dia.

La primera font visitada va ser un aiguaneix que hi ha al camí de dalt de la Budellera anomenat a la web de fonts de Collserola font de la falguera. L'aiguaneix hi és, ja que sempre hi ha un riuet al camí, ara bé l'hem intentat localitzar i ens ha estat bastant difícil.

Per la zona hi ha molts arbres singulars, per exemple, al començament del camí dels til·lers podeu veure una alzina surera monumental. Però, nosaltres vam optar per agafar el camí de dalt de la Budellera, on hi ha un roure, que tot i haver-nos cridat l'atenció, no ha estat etiquetat com a arbre singular. De fet, hi ha tants roures i alzines grans per la zona que no poden ser tots arbres destacats!

Després tot seguint el camí, i girant el primer desviament a l'esquerra s'arriba a l'àrea de la font de la Budellera. Una font que ja existia a mitjans del segle XIX. Tot i així, el seu projecte actual, de Forestier, és de començaments del segle XX. Fa uns anys es va remodelar tot seguint el seu disseny.




Escala imperial a la Budellera

És una font força interessant. Penseu que Vallvidrera, va passar de ser un poble de pagès a esdevenir un lloc d'estiueig. Va ser llavors, quan es va decidir invertir per l'entreteniment d'aquests nous visitants temporals que els aportaven nous ingresos. Així és com la font de la Budellera va esdevenir una gran àrea de lleure amb diferents esplanades per fer fontades.

La decoració de la zona s'aconseguia amb el recorregut de l'aigua de la font, que aprofita els diferents desnivells per anar de bassa a bassa abans de perdre's per la riera. I, amb unes escales senyorials que ajuden el visitant a superar els diferents desnivells.

Recorregut de l'aigua per diferents desnivells

Nosaltres però, no vam abandonar la font per baixar a la riera, sinó que ho vam fer pel camí de baix de la budellera. El recorregut és un bosc, poc explotat i madur, amb alzines, roures, pins...En la nevada de fa uns anys van caure exemplars molt grans, però encara en queda algun.

Seguint el camí i a mà dreta, hi ha un corriol, al començament amb escales, record dels camins oberts a l'època de les fontades, que ens va permetre tornar al camí de dalt de la Budellera. Una mica més avall de la intersecció, a mà dreta hi ha una alzina tota torta i recalçada que indiscutiblement ens crida l'atenció. A l'altre costat un roure "singular".

Seguint el corriol que hi ha a la dreta, reforçat amb un mur de pedra a la part baixa, arribem a la font del Canet, una font senzilleta però amb el seu encant. Va ser restaurada no fa gaire i s'hauria de destacar aquella alzina surera que l'acompanya i amb la què comparteix protagonisme.

Imagineu-vos, la surera també s'ha restaurat, part de les seves arrels, que havien patit l'acció de l'erosió perdent la protecció del terre i convertint-se en tota una atracció pels excursionistes, han hagut de ser soterrades per protegir-la.

Ens vam allunyar de la font del Canet per anar cap a la carretera de la Rabassada i poder arribar al camí de les fonts d'en Ribas i de la Rabassada. És un camí ample que surt d'una mica abans del viaducte. Primer està la font d'en Ribas amb les seves decoracions modernistes i una mica més enllà la de la Rabassada amb els seus tres brolls. Les hem visitat totes dues en d'altres ocasions, així que ens vam fixar en detalls que en d'altres visites no havíem mencionat.

Destaquem una surera que hi ha al camí d'accés, no pel fet de ser gran, sinó per ser l'única en tot el camí, i pensem que també a la zona. El fet de que no és un arbre solitari (com la de les fajones o la de la font del canet), sinó que forma part d'un bosc d'obaga és el que ens fa preguntar: Com aconsegueix aquest arbre viure en una zona tant fosca?

Pensem que és un exemplar estrany en aquesta terra d'alzines i roures. No per estar a un bosc, sinó per les característiques d'aquest bosc. Però, si us hi fixeu, veureu que el seu emplaçament, en un revolt del camí on hi ha més amplitud, permet que hi arribi més llum, a més la vegetació de la zona, per la seva part, ajuda a què estigui més protegida i per últim el terreny on es troba és àcid.

Per tant, poder no és tant estrany com semblava a primer cop d'ull. Tot seguint el camí i molt a prop de la font d'en Ribas, ens vam trobar una gran alzina, al marge dret i amagada a la foscor. Després, ja passada la font, un roure ens mostrava les seves noves fulles. Sembla estrany que poguessin passar desapercebudes ja que la seva coloració, diferent al de la resta d'arbres de la zona, destacava.

La tornada va ser per unes escales que estalvien part del camí anterior. Després vam pujar a la carretera per agafar un corriol a la dreta i paral·lel a la Rabassada, que porta al Coll de la Mola. En el recorregut es passa per la font de la Salamandra, visitada no feia gaire. Aquest cop ens vam interessar per les vistes al Vallès, a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Una mica més enllà, gairebé a l'infinit es veien muntanyes nevades.

Després, passant la carretera que va al Tibidabo, i pujant-la una mica, vam anar pel camí de Can Borni. Per aquesta zona es poden veure arbres introduïts com el cedre de l'Himàlaia, el lledoner, el garrofer o el xiprer; o també d'altres de la zona com el roure, l'arboç o l'alzina; tot creant una atmosfera diferent.

Per últim, vam visitar l'última font del recorregut, un lloc ja conegut i visitat en d'altres ocasions, la de Can Borni. Una altra obra modernista amb dissenyador conegut, Rubió i Todorí, el paisatgista que també va dissenyar els jardins de Can Borni on hi ha una bassa per recollir l'aigua de la font i unes canals per on circula l'aigua per gravetat.

Un aqüeducte poc conegut

Vam sortir d'hora, de fet vam coincidir amb la sortida de sol quan pujàvem pel camí de Can Borni.

Funicular del Tibidabo

Un cop a Can Borni, ens vam dirigir cap a la serra de la Rabassada, per després baixar pel costat del viaducte de Can Ribas (o aqüeducte?) cap a la vall.



Viaducte de Can Ribas des del camí

Camí que baixa a la vall

Suposem que el camí, que va pel vessant dret del torrent de la Rabassada, era part de la urbanització de Can Ribas. Tot i que en els seus temps havia estat ample, ara, la vegetació se l'ha menjat una mica.

Si un s'hi fixa se n'adona de què es troba a un alzinar amb pins. Tot i que a l'alçada del recorregut es veu algun roure, si ens apropéssim una mica més a la riera podríem veure'n molts més entre la vegetació. Precissament la vegetació és el que li dóna un cert encant i suposem que és el que va ajudar a que anys enrere es decidís a incorporar-lo en un dels recorreguts del parc.

Quan vam deixar definitivament el torrent de la Rabassada i vam enllaçar amb un camí que també ve del viaducte, vam seguir per una desviació que hi ha una mica després i que apropa a Can Jané.

Aquest tram s'ha de fer amb cura ja que fa uns anys van passar uns cables de telefònica i hi ha llocs on es pot veure el soc sense gaire imaginació. Per aquesta zona, tot i haver canviat l'orientació, continua havent-hi un alzinar amb pins.

Un cop a l'alçada de Can Jané, ens vam dirigir cap a la riera i ens vam topar amb la font de Can Jané, alimentada amb la mina de Sant Medir. La font està en un forat, amb una construcció més treballada que les fonts habituals. Tot i que es veu una data de 1612, sembla de començaments del segle XX.

Segurament, la font antiga va ser restaurada en aquesta època. De fet, es poden veure dues plaques de la font, una mig trencada i l'altra més nova. També es poden veure diferents brolls, els actuals són els més baixos, un és una aixeta, l'altre, que es troba una mica més amunt, de vegades vessa aigua.



Font de Can Jané

Font de Can Jané

Mirant l'ornamentació s'intueix que la font era alguna cosa més que una zona de pas. Si us hi fixeu, les parets, de pedra, presenten uns entrants i sortints, que amb la humitat o poder, en els seus temps, amb el pas de l'aigua, s'omplen de molsa, alguna falguera i alguna planta, donant-li un aspecte molt rústic i romàntic.

Al costat de la font, no ens podem estar de contemplar una alzina majestuosa que pensem que ben bé podria formar part dels arbres singulars de Collserola i que sens dubte comparteix protagonisme amb la font.

Un cop es surt de la font, hi ha unes escales que porten al corriol, pel que hem arribat i que puja al camí de Can Jané. Però, si l'agafem cap a l'altre costat, anem al que devien ser camps de cultiu, si us hi fixeu es veuen unes esplanades. És per aquest costat per on hem d'anar per veure l'aqüeducte.

Aquest pont, que es suposa era per conduir l'aigua de reg dels camps, creua la riera de Sant Medir. És senzill, de maó, amb tres arcs (estan molt tapats per la vegetació) i de poca alçada. Actualment, no es veu d'on venia l'aigua, ni tampoc per on anava un cop passat l'aqüeducte, tot i així, estem convençuts de què no era merament ornamental sinó que en els seus temps tenia la seva utilitat.

Aqüeducte

Aqüeducte

Per tornar, primer vam passar per Sant Medir, i després, vam decidir anar una mica enrere i pujar per la urbanització Sol i Aigua en direcció a Vista Rica. D'aquesta manera podíem evitar una mica les bicicletes. En la pujada vam trobar una mina que no coneixíem, el que a fonts de Collserola anomenen la font de la mina.

Font de Sant Antoni

Dos matins havíem estat donant voltes per trobar la font sense resultats. Però no vam perdre el temps, més bé tot al contrari, les nostres anades i vingudes ens van permetre descobrir un món desconegut per nosaltres, un munt de camins que anaven recorrent la muntanya.


Tant per la banda del casino, com per la banda de Can Ribas hi havia uns camins que, tot i estar el torrent de la Rabassada al mig, es comunicaven entre ells. Eren camins amples, amb murs de pedra seca protegint-los de possibles esllavissades i on les "nostres amigues",  ja no eren "enemigues" intentant atacar-nos en qualsevol moment. Podríem dir que eren plantes amb defensa incorporada, i només atacaven quan te n'apropaves massa. Ara, ja no les veiem com "enemigues", a força del contacte les hi estem començant a agafar "carinyo". Qui sap si aquesta amistat es convertirà en alguna cosa més important...

Anant per aquells camins trobaves arbres caiguts, bardisses, arítjols...També hi havia arbres i arbustos drets, sobretot alzines, algun pi i roures, però aquests no molestaven, més bé tot al contrari acompanyaven el nostre pas. És curiós, per què hi havia zones relativament netes i d'altres, habitualment a les torrenteres, que semblaven impenetrables. Així el camí o bé podia ser una selva o bé podia no tenir cap destorb encara que també hi havia zones amb una mica de tot.

Voltant sense rumb per aquells camins, vam poder descobrir molt a prop del torrent un pou sense protegir. A sota, a la torrentera una petita edificació que no consta enlloc.

Per altra banda, més amunt, hi havia una pedrera d'on creiem havien tret la pedra per fer els petits murs que es veien al marge del camí. De fet els camins que en sortien eren més amples que els que estàvem acostumats a veure per la zona, suposem que per poder passar i maniobrar amb els carros.



Pedrera trobada a la zona



"Font d'en Jordi"

Bastant lluny del pou i la pedrera, vam trobar el que a la web de les fonts de Collserola anomenen font d'en Jordi. Si era una font, el que veiem és la mina i és curiós, per què cap font de la zona té aigua i aquesta mina està inundada.

Seguint riera amunt, també molt aprop del torrent, hem trobat un pou, la boca del qual es veu molt petita. S'ha d'anar en compte ja que no està protegit i es veu bastant profund.

Per últim i bastant a prop del camí de can Ribas, quan la nostra única preocupació era sortir a un lloc conegut, vam trobar una font amb la seva mina, la font del pescador. Molt aprop de la font, que està just a un camí, hi ha una esplanada, suposem que era el pla per fer la fontada.

Cap d'aquestes troballes està documentada, només hem trobat alguna explicació a la pàgina de les fonts de Collserola. Però el que realment buscàvem, tot i haver passat pel seu costat els dos dies, no ho trobàvem.

Parlem de la font de Sant Antoni. A quin Sant Antoni estava dedicada? A Sant Antoni Abat? Si era a aquest, el millor hauria estat preguntar als porcs senglars. Ens sembla que no estaven gaire lluny! Vam veure els seus excrements! O a Sant Antoni de Pàdua? Per què si es tractava d'aquest últim, podríem haver-li demanat on era la font. No ajuda a trobar les coses perdudes?

Havent-nos assabentat de què la font de Sant Antoni estava molt aprop de la galeria inundada (font d'en Jordi) trobada recentment,vam apropar-nos-en intentant seguir el torrent cap a amunt, pel costat dret i amb cura ja què la zona, que té grans desnivells, és perillosa.

Per fi! Sant Antoni ens devia haver sentit i la seva font es va deixar veure! Era amagada, però tot i així allà estava, avall al torrent, en un lloc ombrívol, sense gaire llum i entre fulles i branques.


 

 

Vam baixar, però amb cura, fins a la font de Sant Antoni on, per cert, no hi havia cap imatge del Sant, així que encara no sabem a qui hem de donar les gràcies per la nostra descoberta!

Un cop vista l'àrea de la font i els seus voltants, vam decidir tornar pel costat del casino, per situar-nos una mica. És curiós però en els diferents intents de trobar-la sempre havíem deixat la cerca molt aprop de la font!

Però ara, per fi la tenim situada, i...per cert es troba molt aprop de la font sulfurosa i del llac del casino.

Sant Adjutori

Amb aquesta sortida, realitzada l'onze de setembre del 2012, inaugurem la temporada i la pàgina web. La caminada, una mica llarga però molt interessant, la vam considerar una bona opció per la inauguració.

Els objectius de la sortida eren veure:

• ermita de sant Adjutori
• el forn
• el pi de Can Jané (senyalitzat al mapa de l'editorial alpina, actualització 2012/2013)

El recorregut era:




Mostra Sant Adjutori en un mapa més gran

Vam començar anant direcció Can Borni. Després, cap al coll de la Mola i vam seguir un camí paral·lel a la carretera de la Rabassada amb bones vistes i des del qual es pot veure un plàtan, considerat arbre singular pel parc de Collserola, al costat d'on es troba la font de la Salamandra.

Viaducte de Can Ribes

La ruta passava per sobre del viaducte de Can Ribes, i baixava per la cara Est de la serra de la Rabassada fins a arribar a la vall de Gausac on es troba l'ermita de San Adjutori i el forn de terrissa.

Detall de Sant Adjutori

L'ermita de Sant Adjutori va ser restaurada, estava en runes. Es va descobrir una edificació al costat que han deixat descoberta. Seguint una mica la riera avall, hi ha el forn de terrissa, en molt males condicions. Tot i així, es troba cobert per protegir-lo.

Després, seguint un camí paral·lel al torrent, vam veure l'ermita de San Medir.

La pujada va ser pel torrent de la Salamandra, on per cert hi ha unes palmeres a prop de la font de l'Estrangulador, en direcció cap a Vista Rica, Coll de l'Erola. Per últim la baixada cap a Barcelona es va fer passant un altre cop per la font de Can Borni.