Fem fonting!

"Fer fonting", és una expressió que encara no es troba al diccionari. Tot i així la utilitzem ja que el passeig va de font a font...I alguna que ha quedat massa a prop però que per raons de temps s'ha deixat per un altre dia.

La primera font visitada va ser un aiguaneix que hi ha al camí de dalt de la Budellera anomenat a la web de fonts de Collserola font de la falguera. L'aiguaneix hi és, ja que sempre hi ha un riuet al camí, ara bé l'hem intentat localitzar i ens ha estat bastant difícil.

Per la zona hi ha molts arbres singulars, per exemple, al començament del camí dels til·lers podeu veure una alzina surera monumental. Però, nosaltres vam optar per agafar el camí de dalt de la Budellera, on hi ha un roure, que tot i haver-nos cridat l'atenció, no ha estat etiquetat com a arbre singular. De fet, hi ha tants roures i alzines grans per la zona que no poden ser tots arbres destacats!

Després tot seguint el camí, i girant el primer desviament a l'esquerra s'arriba a l'àrea de la font de la Budellera. Una font que ja existia a mitjans del segle XIX. Tot i així, el seu projecte actual, de Forestier, és de començaments del segle XX. Fa uns anys es va remodelar tot seguint el seu disseny.




Escala imperial a la Budellera

És una font força interessant. Penseu que Vallvidrera, va passar de ser un poble de pagès a esdevenir un lloc d'estiueig. Va ser llavors, quan es va decidir invertir per l'entreteniment d'aquests nous visitants temporals que els aportaven nous ingresos. Així és com la font de la Budellera va esdevenir una gran àrea de lleure amb diferents esplanades per fer fontades.

La decoració de la zona s'aconseguia amb el recorregut de l'aigua de la font, que aprofita els diferents desnivells per anar de bassa a bassa abans de perdre's per la riera. I, amb unes escales senyorials que ajuden el visitant a superar els diferents desnivells.

Recorregut de l'aigua per diferents desnivells

Nosaltres però, no vam abandonar la font per baixar a la riera, sinó que ho vam fer pel camí de baix de la budellera. El recorregut és un bosc, poc explotat i madur, amb alzines, roures, pins...En la nevada de fa uns anys van caure exemplars molt grans, però encara en queda algun.

Seguint el camí i a mà dreta, hi ha un corriol, al començament amb escales, record dels camins oberts a l'època de les fontades, que ens va permetre tornar al camí de dalt de la Budellera. Una mica més avall de la intersecció, a mà dreta hi ha una alzina tota torta i recalçada que indiscutiblement ens crida l'atenció. A l'altre costat un roure "singular".

Seguint el corriol que hi ha a la dreta, reforçat amb un mur de pedra a la part baixa, arribem a la font del Canet, una font senzilleta però amb el seu encant. Va ser restaurada no fa gaire i s'hauria de destacar aquella alzina surera que l'acompanya i amb la què comparteix protagonisme.

Imagineu-vos, la surera també s'ha restaurat, part de les seves arrels, que havien patit l'acció de l'erosió perdent la protecció del terre i convertint-se en tota una atracció pels excursionistes, han hagut de ser soterrades per protegir-la.

Ens vam allunyar de la font del Canet per anar cap a la carretera de la Rabassada i poder arribar al camí de les fonts d'en Ribas i de la Rabassada. És un camí ample que surt d'una mica abans del viaducte. Primer està la font d'en Ribas amb les seves decoracions modernistes i una mica més enllà la de la Rabassada amb els seus tres brolls. Les hem visitat totes dues en d'altres ocasions, així que ens vam fixar en detalls que en d'altres visites no havíem mencionat.

Destaquem una surera que hi ha al camí d'accés, no pel fet de ser gran, sinó per ser l'única en tot el camí, i pensem que també a la zona. El fet de que no és un arbre solitari (com la de les fajones o la de la font del canet), sinó que forma part d'un bosc d'obaga és el que ens fa preguntar: Com aconsegueix aquest arbre viure en una zona tant fosca?

Pensem que és un exemplar estrany en aquesta terra d'alzines i roures. No per estar a un bosc, sinó per les característiques d'aquest bosc. Però, si us hi fixeu, veureu que el seu emplaçament, en un revolt del camí on hi ha més amplitud, permet que hi arribi més llum, a més la vegetació de la zona, per la seva part, ajuda a què estigui més protegida i per últim el terreny on es troba és àcid.

Per tant, poder no és tant estrany com semblava a primer cop d'ull. Tot seguint el camí i molt a prop de la font d'en Ribas, ens vam trobar una gran alzina, al marge dret i amagada a la foscor. Després, ja passada la font, un roure ens mostrava les seves noves fulles. Sembla estrany que poguessin passar desapercebudes ja que la seva coloració, diferent al de la resta d'arbres de la zona, destacava.

La tornada va ser per unes escales que estalvien part del camí anterior. Després vam pujar a la carretera per agafar un corriol a la dreta i paral·lel a la Rabassada, que porta al Coll de la Mola. En el recorregut es passa per la font de la Salamandra, visitada no feia gaire. Aquest cop ens vam interessar per les vistes al Vallès, a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Una mica més enllà, gairebé a l'infinit es veien muntanyes nevades.

Després, passant la carretera que va al Tibidabo, i pujant-la una mica, vam anar pel camí de Can Borni. Per aquesta zona es poden veure arbres introduïts com el cedre de l'Himàlaia, el lledoner, el garrofer o el xiprer; o també d'altres de la zona com el roure, l'arboç o l'alzina; tot creant una atmosfera diferent.

Per últim, vam visitar l'última font del recorregut, un lloc ja conegut i visitat en d'altres ocasions, la de Can Borni. Una altra obra modernista amb dissenyador conegut, Rubió i Todorí, el paisatgista que també va dissenyar els jardins de Can Borni on hi ha una bassa per recollir l'aigua de la font i unes canals per on circula l'aigua per gravetat.