Recorregut per Can Castellví i Mas Guimbau

Heu estat mai a cap pedrera? Nosaltres vam anar a una pedrera que hi ha a prop de Can Castellví, i ens va impressionar, aquell forat voltat de pedres! Imagineu-vos l'efecte que deu fer entrar a una pedrera explotada "de debò", i no només per les necessitats de la zona, com aquesta.

A simple vista, és un forat amb roques que no només es veuen a la paret, sinó que també es pot veure alguna pel terra. Caiguda per algun despreniment?

Però si us hi fixeu més detingudament hi podreu veure d'altres coses. La roca, calcària, conté minerals que encara que mai ha estat rendible la seva extracció la fan més interessant.
 
Hi ha moltes preguntes que ens podríem fer. Extreien la roca calcària i la portaven al forn de mas sauró? Tenien un altre forn a Can Castellví? Utilitzaven la pedra per construccions i manteniment? Les hem intentat resoldre buscant informació.

Per exemple, a un llibre de geologia de Collserola. Però és com si no existís. Després ens hem adonat de què ni tant sols la mencionen als mapes. Per un petit article trobat a internet sabem que s'hi va trobar un sepulcre de fossa.

Però, allà "in situ", el que hi veiem a simple vista ens va semblar prou encisador i ens hauríem estat hores mirant-ho. Però com ens proposàvem visitar d'altres llocs...

Ens vam dirigir cap a la font de Can Castellví. La font, ja l'havíem visitada en una altra ocasió, però aquest cop estava sense herbes i vam tenir una vista més general.

En primer terme, font i bassa de Can Castellví

El nostre proper objectiu era una font que surt a la web de fonts de Collserola, la font de l'Adolf. És un aiguaneix, que es troba a la mateixa riera de Can Castellví, però aigües avall. Per sota de la font hi ha una petita bassa, que, de fet, és la que ens va ajudar a trobar l'aiguaneix.

El bosc d'alzines i pins pel que vam voltar per buscar la font tenia una certa categoria. Les alzines, que sortien d'un sol tronc, eren bastant grans (encara que el tronc no sobrepassava els 20Cm de diàmetre) per sobre algun pi treia el cap. Però des d'allà avall, era difícil apreciar-ho, el que es veia era el tronc del pi entre les alzines.

Després d'haver trobat la font, quan ja estàvem prop de l'autopista i anàvem en direcció a Mas Guimbau, vam intuir unes runes en un canyissar, a la riera. Llavors, ens vam adonar del canvi que havia fet la vegetació que no només permetia veure la riera sinó que a més deixava passar més la llum.

El següent pas era buscar la font de Mas Guimbau. En el recorregut, i al marge del camí, hi havia una cabra. Es trobava prop d'una casa, lligada i pastant, com sempre (suposem!).

Vam continuar el camí des del que vam poder observar el que semblava una església (que segurament pertanyia a Mas Guimbau). Una mica més enllà, en una camí sense sortida vam veure, a l'alçada d'una corba per la que travessava la riera, una caseta. Seguint la riera cap amunt, vam trobar la font.

Font de Mas Guimbau

Era una font molt visitada en els seus temps, les seves aigües es deia eren bones pel fetge. Fa un temps l'han restaurada però la veritat és que fins no fa gaire, només es veia un corriol que arribava a la font.

A l'àrea de la font hi ha un plataner i, una mica més enllà, un roure a destacar. Però cap d'ells ha estat escollit com a arbre singular de Collserola!

La tornada podia tenir diferents opcions: o ficar-nos pel bosc per buscar una ruta coneguda, o seguir el camí cap a la carretera de les planes a Vallvidrera. La nostra elecció va ser la primera tot i que realment no coneixíem el camí, la nostra orientació ens va ajudar a trobar-lo tot recorrent un altre bosc d'alzines.

 

La Vall de Sant Medir

És un lloc molt visitat. Nosaltres ja l'havíem visitat en d'altres ocasions (Sant Adjutori, un aqüeducte poc conegut i pantà de Can Borrell). Aquest dia, però vam canviar una mica el recorregut habitual per veure la Font de Can Ribas.

Vam començar a la Carretera de les Aigües d'Horta per agafar el corriol que segueix la GR-6 (d'Horta a les Fonts). No gaire lluny de la carretera, ens vam desviar de la GR continuant recte, enlloc de tombant a l'esquerra. D'aquesta manera s'accedeix a un recorregut, que resulta ser una drecera  per anar a Sant Medir (però, la veritat és que algun dels trams està bastant deteriorat). Ara bé, i aquí ve la part important, el trajecte permet veure la font de Can Ribas.

La font tenia un filet d'aigua. El que l'ha visitada algun cop, sap que això era molt, ja que habitualment, si en surt, és una gota de tant en tant. Però, sabeu què és el que més ens va cridar l'atenció? Hi havia una taula, i per seure-s 'hi, unes caixes a conjunt i uns troncs.

Després, vam continuar la baixada cap a Sant Medir i un cop passada l'ermita, ens vam desviar del camí per observar unes runes del que antigament, pensem, devia de ser un forn. Però, no un forn de calç com el de Can Sauró o el fornot de les torres. Sinó un forn d'una teuleria.

Tot seguint el passeig, vam tenir una agradable sorpresa. De la Font del Maño sortia molta aigua. El torrent també tenia més aigua que l'habitual i no només es podien veure, sinó també sentir tot un conjunt de petites cascades que ajudaven a transformar el lloc donant-li un ambient molt diferent al d'altres dies.

L'aigua baixant pel torrent

Un cop recuperats de la sorpresa, vam anar en direcció a Can Jané per, una mica abans del mas, pujar per un camí que ascendeix cap al viaducte. Hi havíem passat molts cops, gairebé sempre de baixada, però fins aquell moment no ens havíem adonat de la quantitat de quars que hi ha. També ens van cridar l'atenció els forats, amb els cables de telefònica a la vista de tothom.

Quan ens trobàvem a tocar de la Rabassada vam poder observar les restes del mirador del casino amb el que les envoltava i per altra banda també la muntanya de Montserrat, aquell dia amb un barret que ens impedia de veure la part més alta.

Vistes del casino

No volíem tornar-hi sense haver visitat la font de la Salamandra. També tenia aigua, s'havia canviat el broc no feia gaire. A més, tot i que encara faltaven uns dies, igual que en altres llocs de Collserola, semblava com si hi hagués començat la primavera.

La vegetació de la zona començava a sortir de la letargia hivernal i a revifar-se. Es podien veure, entre altres coses, les pruneres florides o les herbes anuals que començaven a treure el cap.

La Vall de Sant Just

Després de la visita a la font del Rector, i de l'entrevista trobada sobre un passeig que es feia amb les escoles per la vall de Sant Just (SEAS - butlletí 279, 2008) , ens vam interessar per la vall de Sant Just i, en conseqüència, vam decidir visitar-la.

Des del Coll del Portell, vam baixar passant per costat del tennis Diagonal i per la plaça Mireia cap a la font de la Mandra. La zona està una mica canviada ja que han posat un petit bar. Però a la font, vam trobar normalitat absoluta: com sempre, hi havia un home omplint garrafes.

Font de la Mandra

Després, travessant un pinar bastant jove, ens vam dirigir cap a la font de la Beca. No fa gaire hi havia hortets per aquella zona. Tot i que la zona va ser reforestada, encara es poden veure figueres, alguna de molt gran, i una mica més enllà alguna olivera i ametllers. De fet hi ha un passeig que agafa el nom d'aquests arbres, el corriol dels ametllers.

Font de la Beca

Segons el bloc Guia Parc Collserola, hauríem d'haver trobat una colònia de badola. Ens sap greu no haver-la trobat, però es que, segons les nostres investigacions, per trobar-la hauríem d'anar més cap a l'estiu.

Un cop inspeccionada una mica la zona, vam deixar de banda, per una estona, les terres amb records dels antics cultius, i vam anar a la font del Ferro, que es troba en una zona boscosa on els pins, alzines i algun roure són els protagonistes indiscutibles.

Roure de la Font del Ferro
arbre singular de Collserola

A la web de fonts de Collserola ens marquen dues fonts del ferro en aquesta zona, la ú i la dos. Nosaltres només n'hem trobat la primera, la més coneguda ja que té una construcció que la fa més visible.


Àrea de la font del Ferro

La segona és un aiguaneix que surt a la riera. No hi ha cap tipus de construcció la qual cosa dificultava la cerca. Tot i que vam veure, al costat del camí dos punts amb aigües fèrriques emergents: una cova i, una mica més enllà, una roca, cap d'ells coincideix amb les dades de la font del Ferro II.

Cova amb filtracions d'aigua

Roca on es pot veure un filet d'aigua

El següent pas va ser dirigir-nos cap a la font del Rector per, una mica abans de la font, agafar un camí que baixa cap a la vall. Anant per aquest camí i després desviant-nos a la dreta, vam poder veure les dues fonts del caçador (o SEAS). N'estan molt juntes i a la riera, a més penseu que el petit corriol obert entre la vegetació ens indica que no som els únics que les hem visitat.

En un moment donat, ens vam trobar a Can Fatjó. Aquí no només hi ha records del passat agrícola, sinó que també hi han cultius "més d'acord amb els nous temps" i diferents a figueres, ametllers o oliveres. Ara ja no es pensa en una agricultura per alimentar als de Barcelona o als animals, sinó que més aviat es pensa en ornamentació de jardins i carrers, amb el cultiu de palmeres i, també, en cavalls (si no m'equivoco per concursos).



Detall d'un ametller

Però s'ha de dir que també es podien veure dispersos per les terres de Can Fatjó: ametllers, oliveres i garrofers, que actualment no s'exploten.

Veient la crisi actual, creieu que els nous temps ens tornen a demanar uns cultius enfocats cap a necessitats bàsiques com l'alimentació? Tot i que l'ametlla i l'oliva són cares de recollir i que la garrofa està buscant noves sortides per ser més rendible, s'haurien de tornar a aquests cultius? O més aviat s'haurien de buscar-ne d'altres del primer sector però més productius?





Pensant en tot això i quan ja tocava tornar cap a casa, vam decidir que no ens hi podíem anar sense buscar la font de Can Fatjó. En realitat no queda ni la font ni el pou, sinó que hi ha un safareig, bé, això és el que diuen, nosaltres no el vam trobar!

Pou de mina

El que sí vam veure, és un pou de mina en una àrea de descans i una mica més avall una porta, un control de mina, de la que sortia molta aigua. La mina agafa l'aigua de dues vessants, la de Can Fatjó i la del Ferro i porta l'aigua (que no es perd) cap a Sant Feliu.

En mirar la vall, tot i que ho vam fer molt per sobre, vam poder veure el canvi que havien fet les masies de la zona, masies que no feia gaire es dedicaven a l'agricultura, actualment o semblen abandonades, o han canviat el tipus d'explotació o s'han convertit en un servei com club de Tennis (Can Merlés), o hípica (Can Vilà), o restaurant (Can Carbonell).

Però el passat encara no està esborrat del tot ja que si us fixeu encara en queden vestigis, com basses, fonts, restes de cultius o esplanades.

Bé, un cop vist això, sí que vam decidir tornar-hi. Ens ho teníem merescut!

El Bosc llarg, Valldonzella i el Bosc de les Torres

Heu estat mai al Bosc Llarg?, Nosaltres vam accedir-hi des d'un camí que surt de prop del Coll de les Torres, i el vam recórrer en direcció a la Socarrada per anar cap a la Torre del Bisbe.

El bosc Llarg

El corriol et portava bosc endins entre alzines i pins, i, si et fixaves, et mostrava els seus secrets, secrets que, no us penseu, de vegades eren bastant evidents.

Les torrenteres i rieres que amagaven l'aigua sota terra, eren descobertes per l'erosió que havia deixat l'aigua al seu pas. En alguns trams es veia fang o molses, la qual cosa feia suposar que el nivell freàtic estava molt amunt o que l'evaporació no havia estat possible.

La vegetació, per la seva part, ens mostrava moltes més coses de les que vam poder entendre. Però, ens vam fixar en la humitat o sequedat del terra i l'orientació de la zona.

Per altra banda, els animals, que no es deixaven veure, ens van semblar més difícils de desxifrar. Tot i així, tant les petjades de porc senglar en el fang com els sons dels ocells ens deixaven testimoni de la seva presència.

Però... Sí, hi ha peròs. Les torres elèctriques que hi passen pel mig, els ciclistes que es creuen els amos de la muntanya, sobretot a les baixades...




La Socarrada

Deixant-nos portar i sense adonar-nos, ens vam trobar a la Socarrada. Allà, el camí, amb canvi de vegetació, anava directe cap a la vall amb un pendent bastant fort.


Per què es diu Socarrada? Es va cremar en algun moment?







Forn de calç des del seu interior

Un cop vam arribar a la Torre del Bisbe, ens vam dirigir cap a Can Ferriol. Una mica abans de la font es pot veure un forn de calç. Està fet amb maons, i tot i que segueix l'estructura del de Can Sauró, es veu més modern.





Vam girar cua tornant a passar per la torre del Bisbe. Ens vam fixar en un safareig i al seu costat el que semblava una petita mina o més aviat pou, que es trobaven a una zona amb arbres fruiters i horta.

Casa del Bisbe

Però, on és la font del Bisbe? Sabem que està a la riera, més o menys a l'alçada de la casa. Hi haurà un camí sense punxes per accedir-hi? Aquell dia sembla ser que no estàvem prou aventurers i, amb l'excusa de què el temps volava, ho vam deixar per un altre dia.

El que sí vam visitar és la Font de Sta Margarida. Font que formava part d'un antic convent de Valldonzella que va ser construït molt a prop de la casa del Bisbe. Si es miren totes dues, un es pot adonar de què hi ha una certa semblança.

Sembla mentida que estant la Torre del Bisbe i l'antic convent de Valldonzella, tant a prop i sent-ne tant similars, en anar d'un lloc a l'altre s'hagi de canviar de terme municipal. Barcelona està tant a prop de Sant Feliu? Si agafes el tren a Plaça Espanya trigues una mica més en arribar-hi!.

Al davant de la font, hi ha les runes de l'antic convent i uns camps, que semblen treballats, la rodegen. En aquests camps, i una mica allunyats de la construcció, es pot veure una bassa pel reg i al seu costat, un pou.



Camps de Santa Margarida

Als camps, però a l'altre costat del convent, destaquen una alzina i una figuera catalogats com a arbres singulars de Collserola. I, seguint el camí cap a la peça de Can Mallol, en una corba molt tancada, trobem un pi, un altre arbre singular una mica més modest que els anteriors.

Alzina de Sta Margarida

Figuera de Sta Margarida

La Torre del Bisbe devia estar imantada, ja que vam tornar a girar cua per agafar un camí que va pel bosc de les Torres. Aquest cop ja va ser el definitiu, ja ens vam acomiadar de la torre fins... Tot caminant per aquest bosc, orientat al N en aquest tram i una mica amagat en l'ombra, ens vam trobar amb un altre forn de Calç, el Fornot de les Torres, del segle XVIII.

Fornot de les Torres

Aquest forn de calç es troba indicat als mapes i està inclòs en moltes de les rutes de Collserola. Diuen que les comparacions són odioses, però el cert és que si el comparem amb el primer, no només ens adonem de la diferència de mides, sinó que a més veiem que el material de la construcció és diferent, aquest últim estava fet amb pedra.

Després ja vam anar de retirada, recorrent el bosc en direcció al Coll de les torres. Al començament el corriol era estret, però després vam agafar un camí més ample, amb un canvi d'orientació i en conseqüència de vegetació.

L'orientació a l'Oest afegia una mica de lluminositat, ja que els pins, adquirint més protagonisme, oferien més forats per on podia passar la llum, encara i així, les alzines, tot i que en menor número, continuaven presents.

La neu visita Collserola

On diríeu que esteu?

Aquest dia, un 23 de febrer, va ser molt especial. La neu no només va arribar a Collserola sinó que també va quallar.

Es preveien nevades, inclús a nivell de mar. Tot i que no ens ho vam creure, a l'hora de començar el passeig, vam poder comprovar que aquest cop les previsions no havien pecat d'optimisme.

En conseqüència, el passeig es va haver de canviar. No havia de ser gaire llarg i sobretot no ens podíem allunyar. Així que "només" vam anar a la carretera de les aigües. Només? La veritat és que va ser tota una aventura!

Molts no van poder pujar ja que s'impedia l'accés amb vehicle. Bé, més aviat amb vehicle motoritzat i sense cadenes ja que hi havia alguna bicicleta sense cadenes!

Vam pujar pel carrer de Bellesguard. Des de la nova urbanització tot s'havia vestit de blanc i les poques petjades que hi vam trobar ens van encaminar cap al nostre primer destí, la Carretera de les Aigües.

Camí de pujada a la carretera de les aigües

El nostre recorregut per la carretera va ser d'uns dos kilòmetres d'anada i després vam girar cua. Però, la veritat és que tant l'anada com la tornada ens van semblar molt diferents.

Panoràmica amb la serra de Vilana al fons

Havíeu vist mai aquest passeig tant blanc i solitari? Per què s'havia vestit amb les millors gales? On s'havia amagat la gent?



Vistes des de la Carretera de les Aigües

Oblideu-vos de les precioses vistes a Barcelona, del Sagrat Cor presidint el santuari del Tibidabo, de la gegant Torre de Collserola, de l'Ideal Pavillon o de l'Observatori Fabra. Aquest dia estava fet per admirar la neu i la resta quedava amagada per una gran cortina.


Les plantes, com els pins, els lledoners o inclús les figueres de moro, estaven totes vestides de blanc. Això els hi donava un aire diferent, poder una mica festiu.



Figuera de Moro al marge de la carretera

Però a més del canvi de color, algunes, que estaven patint el pes de la neu, presentaven branques corbades i capbaixes, donant la impressió que amb el temps es trencarien. Era només una impressió o estaven tristes de debò? Estàvem fent una festa de la neu mentre aquestes plantes la patien i no es podien desprendre d'ella?



Arbre caigut al costat del passeig

Contrastant amb l'anada, fosca i amb poca gent, l'arribada a la font del Mont, va ser sorollosa. Uns nens, i algun de gran també, estaven fent un ninot de neu. Encara li faltaven les mans, el nas, els ulls...I no us penseu, també tenien feina a tirar-se boles de neu...




Vista de part del recorregut de la carretera de les aigües

Després, ja a la tornada, el cel estava una mica més clar i es començava a veure una mica més enllà dels nostres nassos. El terra estava més trepitjat i començava a circular gent que a més d'haver-se despertat, també havia trobat la manera d'arribar-hi.


Mirador de la Carretera de les Aigües (Km 3)

Com la Carretera de les Aigües per aquesta zona no té gaires desnivells. Penseu que va ser feta per poder transportar l'aigua de Barcelona. El fet de que la neu gelés ens va passar desapercebut.

Es comença a intuir l'observatori

Fins que, a la baixada...vam haver de caminar lentament. S'havia de controlar per no relliscar!

En fi, estem convençuts de què el passeig va valer la pena. Vam conèixer la Carretera de les Aigües com pocs l'han vist mai. No, no era Nadal, però per nosaltres, com si ho fos!