Font Rosita

Hem pujat molts cops pel camí de can Borni, però tot i que sabem el que trobarem, mai ens cansem de fer-ho. Abans d'arribar a la carretera sempre hi ha un premi, la font de can Borni. No es veu fins que no estàs bastant a prop, però llavors, en veure i sentir-la els ànims es rejoveneixen i alegren.

Seguint el camí, no podem estar-nos de mirar un roure catalogat com a arbre singular. Es troba allà, sol, majestuós. Segons aquesta pàgina web es tracta d'una nova espècie de roure. Als seus peus, un banc per seure s'hi i contemplar la metròpoli una estona acompanyats d'aquest arbre que pregona robustesa.

Un cop a la carretera i després de baixar en direcció al coll de la Mola,  agafem un corriol a l'esquerra paral·lel a la Rabassada. El seguim fins arribar al desviament del Coll de la Vinassa.

Però, una mica abans del coll, a mà dreta es troba la font de la Sargantana. Perduda durant molt de temps i retrobada farà uns deu anys. La trobareu una mica per sota d'un plàtan catalogat com a arbre singular. Aquest arbre, no només afegeix ombra a una esplanada propera a la font, suposadament per fer fontades, sinó també ens pot ajudar a localitzar la font.

Un cop arribats al coll de la Vinassa, continuem el camí ample en direcció al coll de Can Gravat. Segons les nostres informacions, hi havia una font a prop de la casa que, la veritat, no hem trobat. Però, el que sí que hem pogut veure és un pou i al costat una petita cavitat.

Pou de Can Gravat

Cavitat al costat del pou

Després ens dirigim, primer per un corriol i després per un camí, tot observant un alzinar amb pins, cap al turó del penitent. Baixem cap a Vil·la Joana on hi trobareu el centre d'informació del parc i on podeu visitar moltes fonts com la font del centre, la font dels plataners, la font nova, la font vella, la font Joana o la font del Bisbe.

Mostra el mapa més gran

Però nosaltres hem optar per veure la font Rosita, una font que segons les nostres informacions s'estava enrunant.

Mina de la font Rosita

Un cop comprovat l'estat de la mina, anem cap a Santa Maria de Vallvidrera. En Passar per la casa del rector, just al costat de la porta, una font. Però, l'església, que es troba una mica més al fons i al davant del cementiri, és la protagonista indiscutible. 

Podríem dir que, en els seus temps, l'església era el centre de Vallvidrera, localitat que primer pertanyia al castell d'Olorda i després va passar a Sarrià com a primer pas per més endavant pertànyer a Barcelona.


L'Antònia? Campana de Santa Maria de Vallvidrera

La curiositat crida a entrar-hi, però no ha estat possible i ens hem acontentat amb veure l'edifici per fora i rondar pels seus voltants. Seguidament, ens anem en direcció al bar restaurant la piña2, per, una mica abans d'arribar-hi, agafar un corriol que puja cap a Vallvidrera.

En tornar cap a Barcelona un cel enteranyinat lluitava contra la torre de telecomunicacions per aconseguir l'atenció del visitant.

Torre de Collserola

Coll de les Torres

Ja havíem estat al Coll de les Torres. El dia que vam anar a la torre del Bisbe i també quan vam visitar la penya del moro. Aquest dia vam enllaçar part dels dos passejos i vam poder observar la vall de Sant Just des del camí de muntanya. Així, també vam poder veure des de lluny la zona de la font del rector, Sant Pere Màrtir, can vilà, can Merlés...
 
La baixada des del coll de les Torres per la zona Oest, era un camí amb ombra, que feia el seu recorregut per un alzinar amb pins. Després, girant a l'esquerra vam agafar un camí orientat al Nord. Era molt més fosc i amb vegetació més densa. Per sota del camí es trobava el fornot de les torres, ja visitat no feia gaire.

Vam anar a un mirador amb una gran torre elèctrica al mig, des d'on es podia observar la pedra i algun vegetal que hi sortia, però, el més interessant era que  també es podia gaudir de les vistes.

Panoràmica des del mirador de la Torre

Una mica abans, havia canviat l'orientació del camí, ens vam trobar en un lloc amb molta llum i sol. La vegetació era molt diferent als boscos anteriors. Aquí hi havien pocs arbres, algun dels quals era d'antics cultius com ametllers, oliveres i garrofers. Tot i així, vam poder fotografiar un roure.

Roure al marge del camí

Vam passar per un camí que va per sobre de la zona de la font del Broll per agafar un desviament que tornava cap al Coll de les Torres.


Mostra Fonts 12-13 en un mapa més gran

Pel camí, i abans d'una bifurcació des de la que es podia veure entre d'altres coses: Can Vilà, el torrent del Rector i Sant Pere Màrtir. Allà, a mà esquerra, hi havia la pedrera Loli, actualment abandonada i a la que no vam accedir. Però, aquest punt del camí el vam considerar important per què et permetia observar la Vall de Sant Just i els seus voltants.
 
Tot seguint el recorregut, i fins una mica abans de can Cuiàs, amb alguna excepció, hi havia moltes herbes i arbustos. Vam trobar entre altres l'estepa blanca, ginesta, farigola i romaní. Destaquem la farigola, que estava florida i quan la tocaves una mica es delatava i et deixava aquella olor tant característica.
 
El passeig ens va servir per observar les plantes de diferents ambients a començaments de la primavera, per veure alguna papallona en les zones obertes i per situar millor els diferents llocs de la zona, que, com no hi anem gaire sovint, no la coneixem massa.

Recorregut per Can Castellví i Mas Guimbau

Heu estat mai a cap pedrera? Nosaltres vam anar a una pedrera que hi ha a prop de Can Castellví, i ens va impressionar, aquell forat voltat de pedres! Imagineu-vos l'efecte que deu fer entrar a una pedrera explotada "de debò", i no només per les necessitats de la zona, com aquesta.

A simple vista, és un forat amb roques que no només es veuen a la paret, sinó que també es pot veure alguna pel terra. Caiguda per algun despreniment?

Però si us hi fixeu més detingudament hi podreu veure d'altres coses. La roca, calcària, conté minerals que encara que mai ha estat rendible la seva extracció la fan més interessant.
 
Hi ha moltes preguntes que ens podríem fer. Extreien la roca calcària i la portaven al forn de mas sauró? Tenien un altre forn a Can Castellví? Utilitzaven la pedra per construccions i manteniment? Les hem intentat resoldre buscant informació.

Per exemple, a un llibre de geologia de Collserola. Però és com si no existís. Després ens hem adonat de què ni tant sols la mencionen als mapes. Per un petit article trobat a internet sabem que s'hi va trobar un sepulcre de fossa.

Però, allà "in situ", el que hi veiem a simple vista ens va semblar prou encisador i ens hauríem estat hores mirant-ho. Però com ens proposàvem visitar d'altres llocs...

Ens vam dirigir cap a la font de Can Castellví. La font, ja l'havíem visitada en una altra ocasió, però aquest cop estava sense herbes i vam tenir una vista més general.

En primer terme, font i bassa de Can Castellví

El nostre proper objectiu era una font que surt a la web de fonts de Collserola, la font de l'Adolf. És un aiguaneix, que es troba a la mateixa riera de Can Castellví, però aigües avall. Per sota de la font hi ha una petita bassa, que, de fet, és la que ens va ajudar a trobar l'aiguaneix.

El bosc d'alzines i pins pel que vam voltar per buscar la font tenia una certa categoria. Les alzines, que sortien d'un sol tronc, eren bastant grans (encara que el tronc no sobrepassava els 20Cm de diàmetre) per sobre algun pi treia el cap. Però des d'allà avall, era difícil apreciar-ho, el que es veia era el tronc del pi entre les alzines.

Després d'haver trobat la font, quan ja estàvem prop de l'autopista i anàvem en direcció a Mas Guimbau, vam intuir unes runes en un canyissar, a la riera. Llavors, ens vam adonar del canvi que havia fet la vegetació que no només permetia veure la riera sinó que a més deixava passar més la llum.

El següent pas era buscar la font de Mas Guimbau. En el recorregut, i al marge del camí, hi havia una cabra. Es trobava prop d'una casa, lligada i pastant, com sempre (suposem!).

Vam continuar el camí des del que vam poder observar el que semblava una església (que segurament pertanyia a Mas Guimbau). Una mica més enllà, en una camí sense sortida vam veure, a l'alçada d'una corba per la que travessava la riera, una caseta. Seguint la riera cap amunt, vam trobar la font.

Font de Mas Guimbau

Era una font molt visitada en els seus temps, les seves aigües es deia eren bones pel fetge. Fa un temps l'han restaurada però la veritat és que fins no fa gaire, només es veia un corriol que arribava a la font.

A l'àrea de la font hi ha un plataner i, una mica més enllà, un roure a destacar. Però cap d'ells ha estat escollit com a arbre singular de Collserola!

La tornada podia tenir diferents opcions: o ficar-nos pel bosc per buscar una ruta coneguda, o seguir el camí cap a la carretera de les planes a Vallvidrera. La nostra elecció va ser la primera tot i que realment no coneixíem el camí, la nostra orientació ens va ajudar a trobar-lo tot recorrent un altre bosc d'alzines.

 

La Vall de Sant Medir

És un lloc molt visitat. Nosaltres ja l'havíem visitat en d'altres ocasions (Sant Adjutori, un aqüeducte poc conegut i pantà de Can Borrell). Aquest dia, però vam canviar una mica el recorregut habitual per veure la Font de Can Ribas.

Vam començar a la Carretera de les Aigües d'Horta per agafar el corriol que segueix la GR-6 (d'Horta a les Fonts). No gaire lluny de la carretera, ens vam desviar de la GR continuant recte, enlloc de tombant a l'esquerra. D'aquesta manera s'accedeix a un recorregut, que resulta ser una drecera  per anar a Sant Medir (però, la veritat és que algun dels trams està bastant deteriorat). Ara bé, i aquí ve la part important, el trajecte permet veure la font de Can Ribas.

La font tenia un filet d'aigua. El que l'ha visitada algun cop, sap que això era molt, ja que habitualment, si en surt, és una gota de tant en tant. Però, sabeu què és el que més ens va cridar l'atenció? Hi havia una taula, i per seure-s 'hi, unes caixes a conjunt i uns troncs.

Després, vam continuar la baixada cap a Sant Medir i un cop passada l'ermita, ens vam desviar del camí per observar unes runes del que antigament, pensem, devia de ser un forn. Però, no un forn de calç com el de Can Sauró o el fornot de les torres. Sinó un forn d'una teuleria.

Tot seguint el passeig, vam tenir una agradable sorpresa. De la Font del Maño sortia molta aigua. El torrent també tenia més aigua que l'habitual i no només es podien veure, sinó també sentir tot un conjunt de petites cascades que ajudaven a transformar el lloc donant-li un ambient molt diferent al d'altres dies.

L'aigua baixant pel torrent

Un cop recuperats de la sorpresa, vam anar en direcció a Can Jané per, una mica abans del mas, pujar per un camí que ascendeix cap al viaducte. Hi havíem passat molts cops, gairebé sempre de baixada, però fins aquell moment no ens havíem adonat de la quantitat de quars que hi ha. També ens van cridar l'atenció els forats, amb els cables de telefònica a la vista de tothom.

Quan ens trobàvem a tocar de la Rabassada vam poder observar les restes del mirador del casino amb el que les envoltava i per altra banda també la muntanya de Montserrat, aquell dia amb un barret que ens impedia de veure la part més alta.

Vistes del casino

No volíem tornar-hi sense haver visitat la font de la Salamandra. També tenia aigua, s'havia canviat el broc no feia gaire. A més, tot i que encara faltaven uns dies, igual que en altres llocs de Collserola, semblava com si hi hagués començat la primavera.

La vegetació de la zona començava a sortir de la letargia hivernal i a revifar-se. Es podien veure, entre altres coses, les pruneres florides o les herbes anuals que començaven a treure el cap.

La Vall de Sant Just

Després de la visita a la font del Rector, i de l'entrevista trobada sobre un passeig que es feia amb les escoles per la vall de Sant Just (SEAS - butlletí 279, 2008) , ens vam interessar per la vall de Sant Just i, en conseqüència, vam decidir visitar-la.

Des del Coll del Portell, vam baixar passant per costat del tennis Diagonal i per la plaça Mireia cap a la font de la Mandra. La zona està una mica canviada ja que han posat un petit bar. Però a la font, vam trobar normalitat absoluta: com sempre, hi havia un home omplint garrafes.

Font de la Mandra

Després, travessant un pinar bastant jove, ens vam dirigir cap a la font de la Beca. No fa gaire hi havia hortets per aquella zona. Tot i que la zona va ser reforestada, encara es poden veure figueres, alguna de molt gran, i una mica més enllà alguna olivera i ametllers. De fet hi ha un passeig que agafa el nom d'aquests arbres, el corriol dels ametllers.

Font de la Beca

Segons el bloc Guia Parc Collserola, hauríem d'haver trobat una colònia de badola. Ens sap greu no haver-la trobat, però es que, segons les nostres investigacions, per trobar-la hauríem d'anar més cap a l'estiu.

Un cop inspeccionada una mica la zona, vam deixar de banda, per una estona, les terres amb records dels antics cultius, i vam anar a la font del Ferro, que es troba en una zona boscosa on els pins, alzines i algun roure són els protagonistes indiscutibles.

Roure de la Font del Ferro
arbre singular de Collserola

A la web de fonts de Collserola ens marquen dues fonts del ferro en aquesta zona, la ú i la dos. Nosaltres només n'hem trobat la primera, la més coneguda ja que té una construcció que la fa més visible.


Àrea de la font del Ferro

La segona és un aiguaneix que surt a la riera. No hi ha cap tipus de construcció la qual cosa dificultava la cerca. Tot i que vam veure, al costat del camí dos punts amb aigües fèrriques emergents: una cova i, una mica més enllà, una roca, cap d'ells coincideix amb les dades de la font del Ferro II.

Cova amb filtracions d'aigua

Roca on es pot veure un filet d'aigua

El següent pas va ser dirigir-nos cap a la font del Rector per, una mica abans de la font, agafar un camí que baixa cap a la vall. Anant per aquest camí i després desviant-nos a la dreta, vam poder veure les dues fonts del caçador (o SEAS). N'estan molt juntes i a la riera, a més penseu que el petit corriol obert entre la vegetació ens indica que no som els únics que les hem visitat.

En un moment donat, ens vam trobar a Can Fatjó. Aquí no només hi ha records del passat agrícola, sinó que també hi han cultius "més d'acord amb els nous temps" i diferents a figueres, ametllers o oliveres. Ara ja no es pensa en una agricultura per alimentar als de Barcelona o als animals, sinó que més aviat es pensa en ornamentació de jardins i carrers, amb el cultiu de palmeres i, també, en cavalls (si no m'equivoco per concursos).



Detall d'un ametller

Però s'ha de dir que també es podien veure dispersos per les terres de Can Fatjó: ametllers, oliveres i garrofers, que actualment no s'exploten.

Veient la crisi actual, creieu que els nous temps ens tornen a demanar uns cultius enfocats cap a necessitats bàsiques com l'alimentació? Tot i que l'ametlla i l'oliva són cares de recollir i que la garrofa està buscant noves sortides per ser més rendible, s'haurien de tornar a aquests cultius? O més aviat s'haurien de buscar-ne d'altres del primer sector però més productius?





Pensant en tot això i quan ja tocava tornar cap a casa, vam decidir que no ens hi podíem anar sense buscar la font de Can Fatjó. En realitat no queda ni la font ni el pou, sinó que hi ha un safareig, bé, això és el que diuen, nosaltres no el vam trobar!

Pou de mina

El que sí vam veure, és un pou de mina en una àrea de descans i una mica més avall una porta, un control de mina, de la que sortia molta aigua. La mina agafa l'aigua de dues vessants, la de Can Fatjó i la del Ferro i porta l'aigua (que no es perd) cap a Sant Feliu.

En mirar la vall, tot i que ho vam fer molt per sobre, vam poder veure el canvi que havien fet les masies de la zona, masies que no feia gaire es dedicaven a l'agricultura, actualment o semblen abandonades, o han canviat el tipus d'explotació o s'han convertit en un servei com club de Tennis (Can Merlés), o hípica (Can Vilà), o restaurant (Can Carbonell).

Però el passat encara no està esborrat del tot ja que si us fixeu encara en queden vestigis, com basses, fonts, restes de cultius o esplanades.

Bé, un cop vist això, sí que vam decidir tornar-hi. Ens ho teníem merescut!