Pantà de Can Borrell

Una notícia del parc on s'explicava la recuperació del pantà de Can Borrell i els seus accessos ens va decidir a fer una sortida pel pantà i els seus voltants.

Vam baixar per la Serra de la Rabassada per, en el coll dels quatre camins, anar en direcció al pantà. No hi ha dubte que antigament era un camí, però actualment la vegetació i una mica l'erosió l'han convertit en corriol. Tot caminant per la ruta vam poder observar que ja s'havia intervingut tallant i retirant arbres caiguts, primer per una nevada i després per una ventada, que fa uns anys impedien el pas.

Des del camí, encara a la serra, es poden veure uns animals tancats que hi ha a la vall, al costat de la riera. Si te n'apropes hi posa zoo cal Castillo. Hi ha cérvols, ponies, ases, porcs, estruços...El lloc està obligat a desaparèixer ja que es troba en una zona forestal.

Cérvols al tancat de la vall

De fet si comparem la zona on es troba el zoo amb el que era fa uns quinze anys ens adonem del gran impacte ambiental del tancat. penseu que la zona, que està al costat de la riera, es veia molt més verda.

Vista general de la zona del tancat

Després vam dirigir-nos cap al pantà. Primer vam anar a la presa i després ens vam dirigir cap a la riba oposada.



Vista del pantà de Can Borrell

El pantà, que no és gaire gran, era utilitzat per magatzemar l'aigua pel reg dels camps de Can Borrell. En els diferents mitjans consultats s'afirma que hi ha una gran quantitat de sediments, presumiblement aportats per la riera que el nodreix, la riera de la Rabassada.

Aquest dia, tot i que en les últimes visites no tenia gaire aigua, estava ple. Ara bé, veient els animalons que estan riera amunt... pensem que l'aigua no debia estar gaire neta!

Pantà de Can Borrell

Petit salt d'aigua

La tornada la vam fer per la vall de Gausac, passant pel costat de Sant Adjutori, i dirigint-nos cap a Vista Rica per la riera de la Sargantana. En aquest recorregut, molt aprop de Sant Adjutori, vam descobrir un petit salt. Tot i les seves modestes dimensions, no té res a envejar als de la rierada, també té el seu encant.

Pi de Can Jané

Una mica més endavant, un arbre senyalitzat a l'alpina: el Pi de can Jané passa desapercebut per la majoria dels que hi passen.


I després, ja pujant cap a Vista Rica, ens vam aturar una mica quan vam descobrir un arbre que no forma part dels arbres autòctons, un nesprer. Sembla mentida, els cops que hi haviem passat per aquest punt i mai l'havíem vist!

El nesprer estava florit. S'haurà gelat amb la nevada? A la primavera ho sabrem!

Un aqüeducte poc conegut

Vam sortir d'hora, de fet vam coincidir amb la sortida de sol quan pujàvem pel camí de Can Borni.

Funicular del Tibidabo

Un cop a Can Borni, ens vam dirigir cap a la serra de la Rabassada, per després baixar pel costat del viaducte de Can Ribas (o aqüeducte?) cap a la vall.



Viaducte de Can Ribas des del camí

Camí que baixa a la vall

Suposem que el camí, que va pel vessant dret del torrent de la Rabassada, era part de la urbanització de Can Ribas. Tot i que en els seus temps havia estat ample, ara, la vegetació se l'ha menjat una mica.

Si un s'hi fixa se n'adona de què es troba a un alzinar amb pins. Tot i que a l'alçada del recorregut es veu algun roure, si ens apropéssim una mica més a la riera podríem veure'n molts més entre la vegetació. Precissament la vegetació és el que li dóna un cert encant i suposem que és el que va ajudar a que anys enrere es decidís a incorporar-lo en un dels recorreguts del parc.

Quan vam deixar definitivament el torrent de la Rabassada i vam enllaçar amb un camí que també ve del viaducte, vam seguir per una desviació que hi ha una mica després i que apropa a Can Jané.

Aquest tram s'ha de fer amb cura ja que fa uns anys van passar uns cables de telefònica i hi ha llocs on es pot veure el soc sense gaire imaginació. Per aquesta zona, tot i haver canviat l'orientació, continua havent-hi un alzinar amb pins.

Un cop a l'alçada de Can Jané, ens vam dirigir cap a la riera i ens vam topar amb la font de Can Jané, alimentada amb la mina de Sant Medir. La font està en un forat, amb una construcció més treballada que les fonts habituals. Tot i que es veu una data de 1612, sembla de començaments del segle XX.

Segurament, la font antiga va ser restaurada en aquesta època. De fet, es poden veure dues plaques de la font, una mig trencada i l'altra més nova. També es poden veure diferents brolls, els actuals són els més baixos, un és una aixeta, l'altre, que es troba una mica més amunt, de vegades vessa aigua.



Font de Can Jané

Font de Can Jané

Mirant l'ornamentació s'intueix que la font era alguna cosa més que una zona de pas. Si us hi fixeu, les parets, de pedra, presenten uns entrants i sortints, que amb la humitat o poder, en els seus temps, amb el pas de l'aigua, s'omplen de molsa, alguna falguera i alguna planta, donant-li un aspecte molt rústic i romàntic.

Al costat de la font, no ens podem estar de contemplar una alzina majestuosa que pensem que ben bé podria formar part dels arbres singulars de Collserola i que sens dubte comparteix protagonisme amb la font.

Un cop es surt de la font, hi ha unes escales que porten al corriol, pel que hem arribat i que puja al camí de Can Jané. Però, si l'agafem cap a l'altre costat, anem al que devien ser camps de cultiu, si us hi fixeu es veuen unes esplanades. És per aquest costat per on hem d'anar per veure l'aqüeducte.

Aquest pont, que es suposa era per conduir l'aigua de reg dels camps, creua la riera de Sant Medir. És senzill, de maó, amb tres arcs (estan molt tapats per la vegetació) i de poca alçada. Actualment, no es veu d'on venia l'aigua, ni tampoc per on anava un cop passat l'aqüeducte, tot i així, estem convençuts de què no era merament ornamental sinó que en els seus temps tenia la seva utilitat.

Aqüeducte

Aqüeducte

Per tornar, primer vam passar per Sant Medir, i després, vam decidir anar una mica enrere i pujar per la urbanització Sol i Aigua en direcció a Vista Rica. D'aquesta manera podíem evitar una mica les bicicletes. En la pujada vam trobar una mina que no coneixíem, el que a fonts de Collserola anomenen la font de la mina.

La Rierada

La Rierada és una zona protegida i en conseqüència en alguns trams no es pot circular amb bicicletes. Així que el que vam veure, tot i que semblaven bicicletes, no ho devien ser!

Vam començar a la Floresta, concretament a Can Bosquets i des d'allà, vam començar a caminar seguint la Riera de Vallvidrera i creuant-la de tant en tant.

Per què serà que ens agrada caminar a prop de l'aigua? Serà que l'aigua és un recurs natural molt preuat? Serà que som d'un país càlid?

Tot i que pensem que una de les raons per la que ens agrada és la calor de l'estiu, deuen haver més explicacions ja que per una banda, als països nòrdics trobem jardins amb fonts molt vistoses, i per altra, aquest dia, en ple gener, no feia gaire calor. Més aviat tot el contrari, feia fred! De fet hi havia un toll gelat que no vaig poder estar-me de retratar.


Tot i així, l'aigua de la Rierada no estava gelada i es veia com es movia, en alguns llocs més que en d'altres. Així vam poder fotografiar salts d'aigua, trams on es veia l'aigua corrent o llocs on l'aigua semblava que no es movia.

 

A més, penseu que cada raconet tenia el seu encant. Es veien contrastos de llum... I de vegetals, no en faltaven.

 

 

En passar pel costat d'un pont el passeig es va transformar. Una mica abans d'aquest punt deixa de ser zona protegida, el camí es fa més ample i arriba a una zona urbanitzada. Després, el camí, que continua sent ample va una mica allunyat de la riera. Encara la segueix, però a distància. Si un es fixa, hi ha llocs on es sent l'aigua i només es veu quan et desvies una mica del camí.

Això és el que vam fer un cop passada la zona urbanitzada per veure la font de l'Espinegar. La font es troba a prop d'un plàtan bastant gran i a pocs metres de la riera. Tot i que està molt malmesa, val la pena visitar-la per contemplar la zona.

 

 

Després, un cop al camí, en arribar a uns camps vam poder veure uns arbres plens de caquis, tot i què alguns ja n'havien caigut.

 

 

 Una mica més lluny dels caquiers, agafant un altre desviament estava el "Salt d'Aigua". Des del camí el so de l'aigua ens ho anunciava, però fins que no vam apropar-nos no vam poder gaudir de l'espectacle.

No és un salt natural, ja que es veu la mà de l'home en els murs, els camins d'aigua... Tot i no ser gaire espectacular, podríem estar-hi hores mirant-lo.

Molts cops ens hem preguntat quina era la finalitat d'aquest salt. Ornamentació, suposem. Poder formava part d'un recorregut de passeig?

Un cop vist el salt, vam decidir tornar. Encara van quedar moltes coses sense veure com un molí, un aqüeducte o diferents fonts. Però ho vam deixar per una altra sortida. Així tenim l'excusa per tornar-hi!

Serres d'en Fotjà i del Gatell

La nova ruta començava per un tram similar al d'altres dies. Primerament vam anar pel camí de Can Borni, en direcció a la Serra dels Agudells, passant per Vista Rica. La panoràmica des de la baixada del turó de Sant Genís, amb Montcada i el Montseny al fons no ens va passar desapercebuda.

Quan vas per aquesta zona no pots deixar de passar pel turó de la Magarola. Les vistes des del cim són magnífiques, es veu Barcelona i voltants amb el mar al fons i també el Vallès... amb Montserrat i Sant Llorenç al fons. És per això que el Parc de Collserola l'utilitza per controlar la migració d'ocells rapinyaires i, precisament per això, també se li diu mirador dels ocells. A finals d'estiu i començaments de la tardor hi ha monitors que expliquen a la gent els ocells que hi passen i els seus moviments migratoris. 




Vistes del turó de la Magarola cap al Vallès

Després, tot seguint la GR-92, vam passar pel turó de Valldaura, on hi ha unes antenes i una torre de vigilància, per baixar en direcció a la carretera de les aigües d'Horta, i acabar molt aprop de la passarel·la que facilita el creuament de la carretera d'Horta a Cerdanyola.

En arribar-hi, es podien veure un munt de ciclistes a l'altre costat de la passarel·la. Us puc ben assegurar que no n'exagero. fa uns 10 anys en trobaves algun, però no gaires. La raó, creiem, és el nou tram de carretera de les aigües, segur que els ha ajudat a conèixer-ho. No, no em queixo, la muntanya és de tots! O no? Però, civilitzats! Si Us plau!

El nostre camí no tenia en compte el nou tram, que vam decidir fer-lo un altre dia, amb menys ciclistes, a poder ser! Així que la nostra decisió va ser prescindir-ne, del nou tram, i seguir pel camí planejat.



Vistes des del camí

Per tant la nostra opció va ser baixar una carena, amb vistes a Barcelona, fins arribar a un camí que ara surt de la carretera de les aigües. Des d'aquest camí, que passa per la serra d'en Fotjà, vam poder contemplar el bosc d'alzines molt ombrívol a prop nostre i més enllà el Vallès Occidental.





Runes de Can Güell

Després havíem de girar a l'esquerra, tot seguint el camí, al marge dret i bastant avall, hi havia les runes de Can Güell. Us ho podeu imaginar? Es veu que aquest mas va ser cremat per l'exercit de Napoleó. Així doncs, havíem trepitjat i passat per terres que havien estat franceses?

Aquest pensament no ens va impedir continuar pel camí i, en una corba, també al marge dret, estava l'entrada a la font de de Can Güell. Havien condicionat l'entrada a la font, ara ja no s'han de fer equilibris per apropar-se!


Després d'estar-hi una estoneta, vam dirigir-nos cap a la zona de la passarel·la. Per fer-ho, vam agafar un camí que puja per la serra d'el Gatell i que passa per terres de can Valldaura (almenys una part), per sort està poc transitat, però té molt de desnivell. A mesura que vas caminant te n'adones de què no és un simple camí de bosc, sinó que anteriorment devia passar per terres de cultiu ja que entre d'altres coses hi havia murs de contenció i totxos, aquests últims protegint o marcant el que pensem eren tubs de reg.

Un cop arribats a la passarel·la, vam seguir la carretera de les aigües en direcció a Vista Rica. I, un cop a casa, ens vam adonar de què la font de Can Güell no era la font que buscàvem. Volíem veure la font dels Caçadors d'Horta i encara que penséssim que li havien canviat el nom ens equivocàvem.

Ara que ja sabem que hi havia una altra font una mica més avall, la font dels caçadors, hauríem de programar una altra sortida que passi per aquesta font tot i que segons les nostres informacions la zona està bastant bruta.

La font de Sant Tomàs

Ja l'havíem buscada anteriorment, però no l'havíem trobada. Aquest dia vam decidir fer una ruta per buscar-la i passar pel centre d'informació de Vil·la Joana.

Can Llevallol

Un cop a Vallvidrera, passant pel camí de Sant Creu d'Olorda a Vallvidrera, ens vam dirigir al coll d'en Cuiàs per després caminar pel Carrer d'en Llevallol. Al pas per Can Llevallol, es pot observar una nau agrícola en molt mal estat. A continuació i seguint el camí, antigament ens hauríem trobat unes runes, les de Mas Sauró.

La veritat és que no ens ho esperàvem, però on abans hi havien les runes, ara trobem una construcció, diguem-ne moderna, que segons el nostre parer costa d'entendre que hagi passat un estudi d'impacte ambiental.

Una mica capbaixos, vam continuar pel carrer pebràs fins a la riera, on segons les nostres investigacions, estava la font. Sortosament, no tot estava en contra nostra, el marge del camí i per tant l'entrada a la font estaven desbrossats. Aquest cop no ens punxaríem!

En veure un camí que baixava cap a un dau de formigó, que per cert sortia a tots els llocs on es parlava de la font, vam decidir agafar-lo per investigar una mica. Però Quina va ser la nostra decepció quan vam veure aquell dau de prop. Aquella cosa que trobàvem tant lletja, era la font de Sant Tomàs, amb data de l'any 1955.
Una mica més amunt, es troba la mina que ve de l'altre costat del camí, per sota d'aquest (veure post).



Orifici i pica de la font de Sant Tomàs

Actualment quan pensem en una font ho fem veient un lloc per fer trobades, o per descansar una mica quan caminem per la muntanya... Però antigament la funció de les fonts no era altra que la de proveir d'aigua o bé la casa, o bé els cultius propers o totes dues coses. Per tant, la font no havia de ser maca, sinó, funcional. Tot i així, actualment està molt deixada i poca gent la visita, presumiblement pel seu aspecte.

Després i un cop superat el segon trauma, ens vam dirigir cap a Vil·la Joana, on vam estar mirant algunes de les publicacions del parc.