La font del Rossinyol

Avui passem per les Serres d'Agudells, d'en Ferrer, del Gatell i d'en Fotjà. Visitem dues fonts que fa temps tenim al cap, la del Rossinyol i la dels caçadors d'Horta, i una altra, la de can Güell, que ja l'havíem visitada la temporada passada.

Comencem a Vista Rica on veiem una clariana on abans hi havia un hort. Anem pel costat de la nova esplanada, cap a la part de la carretera de les aigües inaugurada l'any passat; tot passant per la serra dels Agudells i la carretera de les aigües d'Horta. Passem pel restaurant Casa Juaco, baixem pel bosc fins a arribar a un altre camí, on tombem a l'esquerra, en direcció a Sant Cebrià, fins a arribar a un petit corriol que va cap al turó de l'Ermità.



corriol que ens porta
 cap al turó de l'Ermità

 

Aquest corriol ens porta per dins del bosc, sense desnivells pronunciats, tot i que anem pujant sense adonar-nos. Mentre caminem, podem observar la vegetació, que de tant en tant, a les rieres que travessem, es transforma.



Una de les rieres des del corriol

Mentre seguim el recorregut, podem observar al nostre voltant. No és difícil veure roures i alzines que treuen el cap entre els diferents pins. Als nostres recorreguts habituals de Collserola, els pins són més alts que els roures i les alzines, però per aquesta zona, tant els roures com les alzines arriben a grans alçades. Es tracta d'arbres madurs, encara que de tant en tant se'n pot veure algun de jove.
Però, parlant de vegetals, no només veiem arbres, també es poden observar arbustos (com l'arboç o l'esbarzer), lianes (com l'arítjol) i herbes.


En una de les rieres, en un moment en què n'és paral·lela, hi ha una font una mica amagada, la font del Rossinyol. És molt senzilla, però precisament aquella senzillesa, i sobretot el lloc on es troba, és el que la fan interessant.



Font del Rossinyol

Al costat de la font una alzina, i una mica més avall un roure. Tots dos ens criden l'atenció per la seva alçada, però, el roure és més vistós, sobretot, ara a la tardor.

Continuem pel camí fins un desviament, assenyalat on girem a l'esquerra per trobar-nos amb el vial que va al turó de l'Ermità. Anem en direcció a Can Coll, Passant pel costat de can Güell i seguim fins a arribar al desviament de la font de Can Güell.



El corriol,
 una mica després de la font del Rossinyol

Tot i que ja coneixem la font, fem una paradeta i així comprovem que continua estant accessible encara que també constatem que segueix seca. Seguim una mica riera avall. Al marge esquerre veiem una petita caseta, al costat i a la mateixa riera, la font dels Caçadors d'Horta. La veritat és que tant el lloc: brut, de difícil accés, com la sequedat de la font, però no de la riera, fan que patim un petit desengany.

Reculem una mica en direcció al camí de Can Coll, el travessem i anem per un corriol en direcció al viaducte. Aquest recorregut, que passa per la serra d'en Fotjà, també el vam fer l'any passat. Però la veritat és que, tot i el seu desnivell, val la pena. Des del corriol es pot veure can Valldaura que l'estan restaurant i també es poden veure restes d'antics camins i esplanades, suposem que de can Valldaura.

Ara no tornem per la carretera de les aigües sinó que agafem el camí de carena tot seguint el recorregut de la GR-92. Passem pel mirador dels ocells (turó de la Magarola) des d'on observem Barcelona i els seus voltants. No podem deixar de mirar a l'altre costat, on, sens dubte, si no fos per la boirina, tant el Vallès, com les muntanyes de Montserrat i de Sant Llorenç serien els protagonistes indiscutibles.

Ara variem el camí a Vista Rica, en lloc de dirigir-nos pel camí dels eucaliptus (serra dels Agudells), com a l'anada, caminem per l'antic camí a Cerdanyola. 
 
 

Ens apropem a la zona del Baix Llobregat

Sortim des del funicular de Vallvidrera en direcció al Coll de Can Cuiàs. Travessem la carretera i ens dirigim cap a un corriol que ens porta en direcció al Coll de les Torres.

En arribar al coll, ens apropem al bosc llarg i ens hi endinsem. Passejant-hi, no podem deixar de comparar la nostra visita de la temporada passada amb el que hi anem descobrint.

Tot i que aquest cop no hi ha tanta humitat, encara es veuen els recorreguts de l'aigua, però aquest cop ens és més fàcil descobrir-los per l'erosió que per la humitat de les rieres i torrenteres. Per altra banda, la riquesa i distribució vegetal no només ens confirmen que a la zona hi ha diferents orientacions, sinó també que "té bona salut".

corriol al bosc Llarg

Els nostres records també ens fan adonar de què no hem pogut descobrir cap empremta de porc senglar. Però sí que hi sentim algun ocell, no gaires, penseu que ja som a la tardor. Segurament el trànsit també ajuda a què no se'n sentin més.

Els ciclistes deuen fer de les seves i algú altre també; ja que no només es veuen senyals, roderes i l'erosió de les bicicletes sinó que també es poden anar esquivant branques, encara amb fulles verdes, que algú es dedica a trencar i deixar al mig del camí per a què les bicicletes, o millor dit els ciclistes, no agafin massa velocitat.

Ens arriba un trist pensament, la circulació, de vegades incívica, de bicicletes i el trencament de branques poden afavorir que la zona s'empobreixi?

En sortir del bosc llarg, ens trobem a la Socarrada. Caminem pel costat d'una riera, bastant ampla i una mica més baixa que el nostre camí, fins a arribar a un camí ample. Baixant pel camí i una mica abans d'arribar a la casa del Bisbe veiem les runes del convent de Valldonzella. En pocs minuts arribem a la vall on decidim anar en direcció a Santa Creu d'Olorda.

Fins a aquest moment gairebé tot ha estat baixada, però ara ens toca pujar. Passem pel forn de calç, per la font de Can Ferriol, per un petit i estret pont de pedra que sempre ens crida l'atenció i anem pujant fins desviar-nos per unes escales que pugen a l'àrea de Santa Creu per la Riera.



Pont de pedra

Aquest cop, contràriament al que vam fer a la nostra sortida anterior a Santa Creu, no pugem a la Creu sinó que decidim tornar cap al baixador de Vallvidrera. Ho fem dirigint-nos cap a la font de Can Mallol. Sabem que no és el camí més curt, però pensem que val la pena tastar una mica d'aquests boscos. El contrast amb els de l'altra banda és bastant pronunciat, la nova orientació els ajuda a ser més densos i humits.



corriol als voltants de la font de Can Mallol


Tot caminant per un petit corriol, ens trobem la font. Quina sorpresa, algú l'ha netejada una mica i ara es pot veure. Ja no s'ha de saltar per sobre de la taula, ni després ajupir-se tot passant per un petit i estret túnel amenitzat tant amb punxes com amb troncs caiguts, per després adonar-t'hi de què no t'hi veus i que per tant t'has d'imaginar la font.

font de Can Mallol

La contemplem des de lluny, ens hi apropem i tornem a mirar-la quan ens en anem. Encara queda el record d'aquella gran alzina que ja l'any passat estava tota al terra. Es quedarà ara la font tota sola? Les figueres, que han hagut de patir una retallada, quan creixin i facin ombra a l'estiu, podran fer el paper de l'alzina?



vista de la zona de la font de can Mallol des del corriol

Pensem que molts cops, quan es feia una font important, agradava plantar un gran arbre amb ombra: un plataner (font de la Sargantana), una alzina (font de Can Jané), un til·ler (font de la Rabassada)...Per fer l'estada més agradable?

Deixem ja la font i ens dirigim cap als turons de Can Pasqual on fem dues troballes. Primer, tot carenejant, ens trobem una margarida que ens crida l'atenció. Una mica més tard, ja començant la baixada podem fotografiar un bolet. Sí, només és un bolet, però aquest gran paraigua isolat ens recorda que encara n'existeixen, els bolets.

Baixem en direcció al pantà de Vallvidrera. L'aigua, la llum i el paisatge en particular ens criden l'atenció i ens hi conviden a fer fotos. Però se'ns ha fet tard. Tot i que no ens hi parem gaire, no podem evitar observar ànecs i alguna tortuga.


Ara ja només ens queda arribar a l'estació! Baixem per la riera tot passant per la casa del guarda i la mina grott. Després creuem la carretera per arribar al baixador de Vallvidrera.

Tornem a Sant Adjutori

És el tancament de la temporada. Dubtem cap a on anar, però com la calor comença a ser la protagonista, haurà de ser per llocs més aviat ombrívols.

La decisió està presa. Anem a Sant Adjutori. El lloc és el mateix que en la inauguració de temporada, però aquest cop anem per un altre camí, per la carena de la serra de Sant Medir. La tornada la fem en part per la carena de la serra de la Rabassada i en part per camins orientats a la vessant Oest de la carena.

Ens apropem a Vista Rica i un cop allà decidim passar pel camí de la dreta de la font. Quan arribem a un desviament que es dirigeix cap a la Rabassada i que passa pel costat de la gossera, agafem un corriol que ens porta cap al turó de la Magarola. Tot i que hi ha una mica de boira a la costa, les vistes tenen el seu encant. En la direcció contrària, el Vallès.



Turó de la Magarola

Continuem, aquest cop seguint el recorregut de la GR, fins tornar al camí del que veníem, arribem just a una corba molt tancada on agafem el desviament i tot seguit un camí a la dreta, des d'on comencem, o continuem, el camí de carena.

Mentre algun tram està en males condicions, n'hi ha d'altres que estan molt millor. Deixem a un costat el camí que baixa a Sant Medir passant per la font de Can Ribas.

Continuem per la carena, que en aquest tram està millor, i ja al turó de Sant Adjutori ens desviem a l'esquerra. Hi ha una marca de pintura d'algun grup excursionista que ens assenyala el corriol que ens va baixant i apropant a l'edifici circular tot passant per un alzinar amb pins.

Ja estem a prop de l'església antiga, però no podem estar-nos d'observar quant canviada estava una de les corbes del corriol on fa un temps hi havia molts arbres caiguts. Anys enrere van entrar màquines per ajudar a treure la fusta morta.

El que era una bosc, s'ha transformat en herbes i arbustos, és a dir, planta baixa. Ara, si hi aneu, podreu adonar-vos que la zona té molta més llum. A més, si us hi fixeu podreu veure papallones volant d'un lloc a un altre. El "problema", les bardisses que ja estan començant a "descobrir" el terreny i amb el temps ens poden arribar a barrar el pas.

Anar a Sant Adjutori sense passar pel forn és gairebé un pecat. Ara hi ha una tanca que ens indica el final del camí. Així que no podem passar per la riera? Hem de tornar enrere i anar a buscar el camí de Sant Medir a Sant Cugat. Un cop l'agafem, ens desviem pel primer corriol a l'esquerra tot anant carena amunt.

Pel camí de la carena, no trobem gaires ciclistes, segurament ja han començat la seva temporada d'estiu. Com que caminem per zona d'alzinar, gairebé no veiem el sol, la qual cosa no vol dir que no faci calor, però, la veritat és que es fa més tolerable.

Agafem un corriol a la dreta que porta al pantà de Can Borrell i que ens permetrà pujar per un camí poc transitat disminuint el perill de ser aixafats per una bicicleta indomable.

Però, han començat les obres del pantà? Fa un temps vam fer l'acomiadament del pantà tal com estava pensant que la propera vegada que hi anéssim ja estaria restaurat. Però ens vam equivocar.

No hem pogut estar-nos de passar per veure com anaven les obres i quina ha estat la nostra sorpresa quan hem vist que encara no havien començat. Ens hem tornat a acomiadar fins...

Reculem cap al corriol i comencem l'ascens. Els animals del tancat de la vall gairebé no es veuen, però sí que es senten.

Tornem a estar al camí de carena, continuem caminant per aquest fins que trobem un desviament a la dreta que ens portarà a la part baixa del viaducte de can Ribas i a la carretera de la Rabassada.

Agafem la carretera pel voral i en sentit Barcelona fins desviar-nos a la dreta en direcció a la casa de colònies Sant Josep. Ens desviem, però una mica abans d'arribar a la casa de colònies, agafem un camí a l'esquerra, bastant paral·lel a la carretera, per dirigir-nos cap al camí de Can Borni.

Un cop arribem a aquest camí, només ens queda baixar en direcció a la ciutat.

Anant a Santa Creu d'Olorda

És una caminada llarga, volem anar baixant a la vall de Valldonzella i després tornar per la carena desviant-nos per anar cap a Can Cuiàs.

Des del coll de can Cuiàs, creuem la carretera per anar en direcció al Coll de les Torres. Ens dirigim cap a la vall de Valldonzella, primer passant per un corriol i després per un camí ample on, un cop arribats a la vall, trobem unes runes, les de l'antic convent, i la font de Santa Margarida.

Ja a la font, dins d'aquella cova d'un arc, podem contemplar les runes i part dels cultius de l'antic convent. A més, tot i que no surt aigua de l'aixeta, el fet de trobar un toll a un costat de la font, ens fa sospitar que sí que hi ha aigua a la mina però que ha trobat una altra sortida.

Després passem pel costat de la Torre del Bisbe, una masia construïda probablement al segle XII on abans hi havia una torre de defensa y que després, al segle XIII, va ser habitada pel Bisbe de Barcelona. 

Ens dirigim cap a la font de Can Ferriol. En entrar a l'àrea, el primer que ens trobem és un safareig i després, amagada, a un costat veiem la font amb un filet d'aigua. Des del corriol que entra a la font, mirant muntanya amunt, veiem roca calcària, la que extreien pel forn de calç que hi ha una mica abans?

Pont construït a la riera

Tornem al camí i pugem en direcció a Santa Creu d'Olorda pel camí de més a l'esquerra. Ens trobem caminant per la dreta del torrent de can Serra. Passem pel costat d'un estret pont de pedra que es troba sobre el torrent i que gairebé no es veu, ja que està mig amagat entre les herbes. Una mica més amunt, enllaça un camí que va cap a Can Serra.

Continuem pujant cap a Santa Creu, el camí és ample i té una bona pendent. Tot seguint el camí, s'arriba a un antic camí amb esglaons i que va directe a Santa Creu d'Olorda, concretament a la zona dels bars i del pícnic. Arribem a l'àrea de lleure, i observem les antigues construccions, entre elles l'església de Santa Creu d'Olorda.

Creu del puig d'Olorda

Hi ha moltes maneres de veure el lloc. Podem mirar i imaginar l'esplanada en l'edat mitjana amb els vells edificis, els carros i els habitants de l'època. O també, podem contemplar-la com el que és en l'actualitat, part d'una carena amb una zona de pícnic i jocs i una zona de bars. Un lloc on molts se n'apropen per passar unes hores.

Ens queda pendent la creu que està una mica més amunt. És una creu de 7m, situada al puig d'Olorda (424m). Des d'allà es pot contemplar el paisatge, hi ha molt bones vistes. Un cop vista la panoràmica i la creu, ja es pot baixar un altre cop cap a la zona de lleure, pel camí, la Pedrera dels Ocells.

Actualment no es pot entrar, però sí que hi ha un mirador per contemplar-la. Des d'allà es pot veure no només la roca negra i els tolls d'aigua vermellosa, sinó també animals i vegetals que se n'aprofiten d'aquest indret per nidificar i/o viure-hi.

La tornada per la carena va seguint la GR92, passem a tocar a una estació elèctrica, després el corriol es transforma en un mirador , estem al turó d'en Serra, i es torna a emboscar mentre caminem en direcció a la carretera.

La tornada té molta carretera que s'alterna amb camins paral·lels. Anem direcció al Coll de Can Pasqual i pugem als turons de Can Pasqual, passant per Masdemont, i aquí ens desviem de la GR per baixar al Coll de Can Cuiàs.

Dels Agudells a la font groga

Comencem a Vista Rica, ens col·loquem d'esquenes a la carretera, i agafem el camí de la dreta, el més proper a la Rabassada. Passem pel costat d'un hort tancat. No gaire lluny, trobem una bifurcació, ens decidim pel camí de més a la dreta, que tot i ser més costerut, també és més tranquil.

Decidim no visitar els diferents turons dels Agudells sinó dirigir-nos directament cap al mirador dels ocells. La seva posició i alçada transformen un simple turó (el turó de la Magarola) en un lloc ideal per observar els voltants i una mica més enllà. Si hi passeu sovint podreu observar Montserrat, sempre es veu diferent. Avui, per exemple, la boirina ens permet veure el paisatge una mica enterbolit. La costa...

Fa temps que no agafem el camí de carena. La vegetació alta i densa impedeix gaudir de vistes en la major part del recorregut. A més està molt erosionat i hi ha trams on es fa una mica difícil caminar-hi, però un dia és un dia. L'altra alternativa tampoc té gaires vistes, exceptuant una zona on es veu el turó de Montcada i el Montseny, tot i que el camí està millor.

Continuem el recorregut fins un camí ample, just anem a parar a una corba molt pronunciada. Només el creuem agafant un desviament que hi ha just al nostre davant. Una mica més tard girem a l'esquerra, anem en direcció a Sant Medir. Comencem amb bosc poc dens d'alzines i pins però de seguida apareix alguna construcció.


Vistes del camí

Al carrer de l'enfiladissa tombem a la dreta i ens trobem una font, la font de la Mina. La veritat és que la font pròpiament dita no es veu ja que es troba a dins d'una caseta. Continuem baixant fins que ens topem amb un altre camí que va des de la vall cap a Vista Rica.

L'agafem cap amunt decidint passar per la riera de la Salamandra. Volem buscar la font dels forestals, una font desapareguda. Bé, ara ja no ho sabem ja que hem trobat un aiguaneix a la riera. Serà la font?

Pugem cap a la font de l'estrangulador. Però abans d'arribar-hi ens adonem de la presència d'una flor gran i groga. Es tracta de la corona de rei. Una mica més amunt de la troballa, el nesprer. Busquem els nespres però, aquest any no n'hi hauran. Hi queden uns pocs, verds, petits... sense futur?

Una mica més amunt, a la riera, a l'esquerra del camí, aquelles palmeres, de les que us hem parlat en d'altres ocasions, ens mostren les seves flors.

Ara sí que arribem a la font de l'estrangulador. Es baixen unes escales fins a la riera. Quan gairebé s'està a baix de tot, es passa entre els dos brocs, un blau i trencat i l'altre gris. Una mica amunt, un pont, un antic camí de passeig? I molt a prop, una mica riera amunt, una roca amb una petita caiguda d'aigua. De vegades la font no té aigua però per la roca sí que hi circula.



Font de l'Estrangulador

Ja només ens queda tornar al camí i seguir cap a Vista Rica, pel recorregut encara trobem corones de rei, però, a mesura que hi pugem, es van espaiant fins que desapareixen.

Font de Can Mallol i Rierada

El camí és llarg, així que ens carreguem amb forces per gaudir d'aquesta nova sortida. Volem anar a la rierada tot passant per la font de Can Mallol i baixant per un camí que va a Montserrat.

El camí a la font de Can Mallol, ja l'havíem fet però, a la tardor. Ha passat temps, hem canviat d'estació i, en conseqüència, el paisatge ha canviat. Pugem cap al Coll de Can Pasqual des del de Can Cuiàs. Ja no veiem aquells bolets, ara, la majoria han desaparegut de la nostra vista i el que ens trobem és, una vegetació amb nous brots i algunes flors, la veritat, no gaires, és zona ombrívola i poder no s'ha adonat de què ja tenim la primavera al damunt.

Continuem pel marge de la carretera, en direcció a Molins, per ficar-nos per un camí a la dreta i anar en direcció a la font de Can Mallol. Per aquesta part del recorregut havíem vist una pared tota plena de líquens, només hi queda el record.

Una mica més enllà, seguint un corriol, en la riera que el travessa, es troba la font de Can Mallol. Continua estant tota amagada, però, aquest cop, la trobem. Hi ha més llum i l'aigua delata la seva presència. Ara sí que tenim la impressió de què l'hem vista, no com en l'altra sortida que ens vam anar amb la cua entre les cames.

Font de Can Mallol

Continuem pel corriol, tot pensant que aquestes figueres que ens estan fent la guitza sense deixar-nos passar de manera civilitzada, amb el temps ens faran uns fruits boníssims. Els esbarzers, per la seva part, amb aquelles punxes "tant afilades", també en faran, de fruits, però això serà més tard.

Seguim les marques d'un camí a Montserrat. Tot i que hi ha moments en què dubtem cap a on va, no tenim gaires problemes a seguir-lo. A més tenim la sort de que se'ns avisa de possibles cops al cap. És una sort, perquè no portàvem casc!

En un moment donat, el corriol es trenca i s'arriba a la carretera. Molt a prop, un camp de Vinyes. Can Calopa de Dalt. Ens parem per mirar-les una mica, no és habitual trobar-ne per Collserola!



La Vinya a Can Calopa

Després seguim el nostre recorregut, primer per un corriol fins que arribem a un camí ample que ens porta a la rierada. Un cop allà, anem en direcció contrària al corrent.

Tot pujant la rierada veiem racons, moviments d'aigua, reflexos...És molt agradable passejar per allà, sobretot per aquella part protegida.

Una petita cascada a la Rierada

Però abans d'arribar a aquesta zona passem per unes cases, una d'elles amb animals, i una mica més enllà, en arribar a un corriol i sentir l'aigua decidim desviar-nos del camí.

Fem unes poques passes en direcció a aquell so que ens ha cridat l'atenció. Arribem a un lloc ombrívol, i descobrim una font amb dos brocs, la font de Campreciós. Tot i que al costat hi ha una masia okupada i que està molt a prop del camí, sembla perduda, allà, en mig del bosc.



Font de Campreciós

Tornem enrere per continuar amb el nostre recorregut. La rierada està amb molta aigua i es veuen cascades, algunes de les quals en l'altra ocasió no es veien. Saltem, passem per sobre de troncs o pedres, descobrim plantes (com la cua de cavall), observem i sentim l'aigua...

En fi, tot un espectacle

La primavera al casino

N'hi ha qui creu que el casino està mort! Nosaltres, després d'aquesta sortida hem deduït que té vida, tot i que ha canviat molt en relació a la què tenia fa unes dècades, o millor dit, un segle. Ara té una vida diferent, menys artificial i sobretot menys depenent d'agents externs.

Suposem que en aquells temps, a la primavera començaven a arribar-hi treballadors pel manteniment. S'havien de contractar per posar a punt les diferents àrees, terrasses, camins, zones d'esbarjo, rieres...Com no se n'estaven de res, imaginem que hi havia un exèrcit de treballadors.

Per què tanta gent? Si hi aneu veureu el que han crescut les plantes des de l'estiu passat! La primavera porta flors, però també nous brots i noves plantes. Quan diem que les plantes neixen i creixen, parlem de plantes bones i dolentes. Suposem que els jardiners havien de treure totes les dolentes i deixar, retallar i afavorir les bones.



Corniol en els jardins del Casino

Les diferents zones, també s'havien de mantenir. Pensem no només en plantes, sinó també en moviments de terra, instal·lacions, camins...

Per exemple, les atraccions havien d'estar a punt i tant la zona de pas com el seu accés havien d'estar nets. Les muntanyes russes (Scenic railway) feien un recorregut pels jardins passant per camins, rieres... Amb desnivells, corbes...Tota una estructura feta amb metall sobre un pilar de totxos, o els llocs més problemàtics disposaven d'una estructura més resistent i complexa?

Els camins de l'aigua s'havien respectat? S'havien reforçat les zones por on havia de baixar l'aigua amb força per estalviar-se diners en el manteniment? Bé que havien reforçat els camins amb murs de pedra seca. Per què no també les rieres amb diferents esglaons acabats amb pedres?

A l'entrada des de la font de la Rabassada es poden veure un parell de viaductes al camí. Segur que no n'hi han més en tota l'àrea del casino? Una estructura d'aquestes característiques segur que els estalviava manteniment, sobretot a les rieres per on passava molta gent o també si baixava l'aigua amb força!

Tot i que les fonts tenien sistemes per disminuir l'accés i erosió de l'aigua, segur que, en trobar-se al vell mig de la riera, necessitaven alguna neteja de tant en tant. Ah! per cert, aquest dia la font sulfurosa tenia una mica d'humitat a la pica i es veia aigua a la mina. Ha plogut molt aquest any! Però tot i així per nosaltres és una bona notícia. Les fonts no estan totalment seques com pensàvem.

Però, parlem del nostre recorregut. Des que vam arribar a la font d'en Ribas, perdoneu-nos per què encara no pertany al casino pròpiament dit, vam observar els diferents vegetals, els seus brots i les seves flors. A la mateixa font vam veure una noguera. Havia canviat molt des de l'hivern, ara estava vestida, però no només amb brots nous, sinó que si et fixaves també podies veure flors, tant femenines com masculines (les llàgrimes daurades?).

Detall de les fulles de la noguera, també es poden
veure les flors, tant femenines (blanques) com masculines

Vam continuar en direcció al casino i a la font de la Rabassada vam poder gaudir d'una mica de color aportat per herbes florides. Els til·lers tots vestits de verd també tenien les seves flors. Però en ser tant petites era difícil apreciar-les.

Un cop vam entrar al casino, ens va impressionar la quantitat i varietat de flors que hi havien. També vam poder veure algun fruit, bé, millor dit, algun projecte de fruit.

Es curiós com s'han barrejat les plantes dels jardins amb les de la muntanya, tot adquirint un aspecte molt salvatge. Algunes de les espècies de jardineria no només han resistit sinó que s'han fet molt grans i s'han multiplicat, per exemple, mai havíem vist uns pittosporums tant grans!

Hi havia un gran tros de paret, a una terrassa que es troba per sobre del que seria la baixada de les barques (water chute) al llac, on es podia veure tota una decoració floral. Estava dissenyada així, amb aquelles flors blanques tot al llarg del mur, o és una casualitat? De fet, si mirem fotos de l'època, no es veu cap vegetal en aquest mur!

Tot i que els vegetals són més ràpids de veure, també, fixant-nos, vam poder distingir unes formiguetes començant la seva temporada i, a la font de la Rabassada, una papallona donant voltes a prop nostre abans de descansar en una fulla de til·ler.

Papallona llimonera Gonepteryx cleopatra

Encara penseu que el casino està mort?

Can Ferriol

Si sortim de Can Cuiàs en direcció al Coll de les Torres, Passem per un corriol amb unes vistes espectaculars sobre la vall de Sant Just i des d'on hem pogut veure papallones dansant al nostre voltant.

Després, baixem pel bosc de les Torres. El camí, que ja l'havíem fet en d'altres ocasions (bosc llarg o coll de les Torres), és agradable per passejar-s'hi. El bosc és d'alzines i pins i gairebé a la vall, en l'última corba, hi ha un pi singular.

Ja a la vall, on el bosc s'obre, trobem l'antic monestir de Valldonzella amb la font a l'altre costat del camí. El fet de què la font es troba dins d'una cova artificial, li dóna un toc especial. L'antic monestir encara té camps de cultiu amb gramínies, que, actualment, volen ser una font d'aliment pels animals salvatges. Al fons, una alzina i una figuera intentant guanyar-se les nostres mirades.

Passem pel costat de la Torre del Bisbe i ens anem cap a Can Ferriol. Un cop passada la torre ens tornem a endinsar en un bosc d'alzines i pins. Passem pel davant del forn de calç i continuem el camí. En un punt, molt proper a un creuament ens trobem una roca que ens crida l'atenció.

Roca al marge del camí

Ens desviem per veure la font de Can Ferriol. Al davant de la font un safareig. Una mica per sota un hortet...

Tornem al camí i ens dirigim cap a la socarrada però aquest cop no anem pel bosc llarg sinó que continuem el camí i sortim per la Sargantana. El camí té més pendent i és més obert, però precisament per això és interessant ja que permet anar veient el paisatge a mesura que es camina.

Així, per exemple, anem veient el mas de Can Ferriol, cada cop més lluny; o Santa Creu d'Olorda cada cop més a la nostra alçada; o la pedrera dels ocells... O l'enorme forat de la cimentera...

Vistes de la Vall amb Sant Feliu al fons

Un cop arribem a la Sargantana, hem de tornar a Can Cuiàs. Ho fem dirigint-nos cap als Turons de Can Pasqual i baixant al Coll per un corriol que hi passa per un alzinar amb pins que ja coneixíem. L'havíem visitat en d'altres ocasions (sortides a la font de Can Castellví i a la font de Can Mallol).

Fem fonting!

"Fer fonting", és una expressió que encara no es troba al diccionari. Tot i així la utilitzem ja que el passeig va de font a font...I alguna que ha quedat massa a prop però que per raons de temps s'ha deixat per un altre dia.

La primera font visitada va ser un aiguaneix que hi ha al camí de dalt de la Budellera anomenat a la web de fonts de Collserola font de la falguera. L'aiguaneix hi és, ja que sempre hi ha un riuet al camí, ara bé l'hem intentat localitzar i ens ha estat bastant difícil.

Per la zona hi ha molts arbres singulars, per exemple, al començament del camí dels til·lers podeu veure una alzina surera monumental. Però, nosaltres vam optar per agafar el camí de dalt de la Budellera, on hi ha un roure, que tot i haver-nos cridat l'atenció, no ha estat etiquetat com a arbre singular. De fet, hi ha tants roures i alzines grans per la zona que no poden ser tots arbres destacats!

Després tot seguint el camí, i girant el primer desviament a l'esquerra s'arriba a l'àrea de la font de la Budellera. Una font que ja existia a mitjans del segle XIX. Tot i així, el seu projecte actual, de Forestier, és de començaments del segle XX. Fa uns anys es va remodelar tot seguint el seu disseny.




Escala imperial a la Budellera

És una font força interessant. Penseu que Vallvidrera, va passar de ser un poble de pagès a esdevenir un lloc d'estiueig. Va ser llavors, quan es va decidir invertir per l'entreteniment d'aquests nous visitants temporals que els aportaven nous ingresos. Així és com la font de la Budellera va esdevenir una gran àrea de lleure amb diferents esplanades per fer fontades.

La decoració de la zona s'aconseguia amb el recorregut de l'aigua de la font, que aprofita els diferents desnivells per anar de bassa a bassa abans de perdre's per la riera. I, amb unes escales senyorials que ajuden el visitant a superar els diferents desnivells.

Recorregut de l'aigua per diferents desnivells

Nosaltres però, no vam abandonar la font per baixar a la riera, sinó que ho vam fer pel camí de baix de la budellera. El recorregut és un bosc, poc explotat i madur, amb alzines, roures, pins...En la nevada de fa uns anys van caure exemplars molt grans, però encara en queda algun.

Seguint el camí i a mà dreta, hi ha un corriol, al començament amb escales, record dels camins oberts a l'època de les fontades, que ens va permetre tornar al camí de dalt de la Budellera. Una mica més avall de la intersecció, a mà dreta hi ha una alzina tota torta i recalçada que indiscutiblement ens crida l'atenció. A l'altre costat un roure "singular".

Seguint el corriol que hi ha a la dreta, reforçat amb un mur de pedra a la part baixa, arribem a la font del Canet, una font senzilleta però amb el seu encant. Va ser restaurada no fa gaire i s'hauria de destacar aquella alzina surera que l'acompanya i amb la què comparteix protagonisme.

Imagineu-vos, la surera també s'ha restaurat, part de les seves arrels, que havien patit l'acció de l'erosió perdent la protecció del terre i convertint-se en tota una atracció pels excursionistes, han hagut de ser soterrades per protegir-la.

Ens vam allunyar de la font del Canet per anar cap a la carretera de la Rabassada i poder arribar al camí de les fonts d'en Ribas i de la Rabassada. És un camí ample que surt d'una mica abans del viaducte. Primer està la font d'en Ribas amb les seves decoracions modernistes i una mica més enllà la de la Rabassada amb els seus tres brolls. Les hem visitat totes dues en d'altres ocasions, així que ens vam fixar en detalls que en d'altres visites no havíem mencionat.

Destaquem una surera que hi ha al camí d'accés, no pel fet de ser gran, sinó per ser l'única en tot el camí, i pensem que també a la zona. El fet de que no és un arbre solitari (com la de les fajones o la de la font del canet), sinó que forma part d'un bosc d'obaga és el que ens fa preguntar: Com aconsegueix aquest arbre viure en una zona tant fosca?

Pensem que és un exemplar estrany en aquesta terra d'alzines i roures. No per estar a un bosc, sinó per les característiques d'aquest bosc. Però, si us hi fixeu, veureu que el seu emplaçament, en un revolt del camí on hi ha més amplitud, permet que hi arribi més llum, a més la vegetació de la zona, per la seva part, ajuda a què estigui més protegida i per últim el terreny on es troba és àcid.

Per tant, poder no és tant estrany com semblava a primer cop d'ull. Tot seguint el camí i molt a prop de la font d'en Ribas, ens vam trobar una gran alzina, al marge dret i amagada a la foscor. Després, ja passada la font, un roure ens mostrava les seves noves fulles. Sembla estrany que poguessin passar desapercebudes ja que la seva coloració, diferent al de la resta d'arbres de la zona, destacava.

La tornada va ser per unes escales que estalvien part del camí anterior. Després vam pujar a la carretera per agafar un corriol a la dreta i paral·lel a la Rabassada, que porta al Coll de la Mola. En el recorregut es passa per la font de la Salamandra, visitada no feia gaire. Aquest cop ens vam interessar per les vistes al Vallès, a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt. Una mica més enllà, gairebé a l'infinit es veien muntanyes nevades.

Després, passant la carretera que va al Tibidabo, i pujant-la una mica, vam anar pel camí de Can Borni. Per aquesta zona es poden veure arbres introduïts com el cedre de l'Himàlaia, el lledoner, el garrofer o el xiprer; o també d'altres de la zona com el roure, l'arboç o l'alzina; tot creant una atmosfera diferent.

Per últim, vam visitar l'última font del recorregut, un lloc ja conegut i visitat en d'altres ocasions, la de Can Borni. Una altra obra modernista amb dissenyador conegut, Rubió i Todorí, el paisatgista que també va dissenyar els jardins de Can Borni on hi ha una bassa per recollir l'aigua de la font i unes canals per on circula l'aigua per gravetat.

Font Rosita

Hem pujat molts cops pel camí de can Borni, però tot i que sabem el que trobarem, mai ens cansem de fer-ho. Abans d'arribar a la carretera sempre hi ha un premi, la font de can Borni. No es veu fins que no estàs bastant a prop, però llavors, en veure i sentir-la els ànims es rejoveneixen i alegren.

Seguint el camí, no podem estar-nos de mirar un roure catalogat com a arbre singular. Es troba allà, sol, majestuós. Segons aquesta pàgina web es tracta d'una nova espècie de roure. Als seus peus, un banc per seure s'hi i contemplar la metròpoli una estona acompanyats d'aquest arbre que pregona robustesa.

Un cop a la carretera i després de baixar en direcció al coll de la Mola,  agafem un corriol a l'esquerra paral·lel a la Rabassada. El seguim fins arribar al desviament del Coll de la Vinassa.

Però, una mica abans del coll, a mà dreta es troba la font de la Sargantana. Perduda durant molt de temps i retrobada farà uns deu anys. La trobareu una mica per sota d'un plàtan catalogat com a arbre singular. Aquest arbre, no només afegeix ombra a una esplanada propera a la font, suposadament per fer fontades, sinó també ens pot ajudar a localitzar la font.

Un cop arribats al coll de la Vinassa, continuem el camí ample en direcció al coll de Can Gravat. Segons les nostres informacions, hi havia una font a prop de la casa que, la veritat, no hem trobat. Però, el que sí que hem pogut veure és un pou i al costat una petita cavitat.

Pou de Can Gravat

Cavitat al costat del pou

Després ens dirigim, primer per un corriol i després per un camí, tot observant un alzinar amb pins, cap al turó del penitent. Baixem cap a Vil·la Joana on hi trobareu el centre d'informació del parc i on podeu visitar moltes fonts com la font del centre, la font dels plataners, la font nova, la font vella, la font Joana o la font del Bisbe.

Mostra el mapa més gran

Però nosaltres hem optar per veure la font Rosita, una font que segons les nostres informacions s'estava enrunant.

Mina de la font Rosita

Un cop comprovat l'estat de la mina, anem cap a Santa Maria de Vallvidrera. En Passar per la casa del rector, just al costat de la porta, una font. Però, l'església, que es troba una mica més al fons i al davant del cementiri, és la protagonista indiscutible. 

Podríem dir que, en els seus temps, l'església era el centre de Vallvidrera, localitat que primer pertanyia al castell d'Olorda i després va passar a Sarrià com a primer pas per més endavant pertànyer a Barcelona.


L'Antònia? Campana de Santa Maria de Vallvidrera

La curiositat crida a entrar-hi, però no ha estat possible i ens hem acontentat amb veure l'edifici per fora i rondar pels seus voltants. Seguidament, ens anem en direcció al bar restaurant la piña2, per, una mica abans d'arribar-hi, agafar un corriol que puja cap a Vallvidrera.

En tornar cap a Barcelona un cel enteranyinat lluitava contra la torre de telecomunicacions per aconseguir l'atenció del visitant.

Torre de Collserola

Coll de les Torres

Ja havíem estat al Coll de les Torres. El dia que vam anar a la torre del Bisbe i també quan vam visitar la penya del moro. Aquest dia vam enllaçar part dels dos passejos i vam poder observar la vall de Sant Just des del camí de muntanya. Així, també vam poder veure des de lluny la zona de la font del rector, Sant Pere Màrtir, can vilà, can Merlés...
 
La baixada des del coll de les Torres per la zona Oest, era un camí amb ombra, que feia el seu recorregut per un alzinar amb pins. Després, girant a l'esquerra vam agafar un camí orientat al Nord. Era molt més fosc i amb vegetació més densa. Per sota del camí es trobava el fornot de les torres, ja visitat no feia gaire.

Vam anar a un mirador amb una gran torre elèctrica al mig, des d'on es podia observar la pedra i algun vegetal que hi sortia, però, el més interessant era que  també es podia gaudir de les vistes.

Panoràmica des del mirador de la Torre

Una mica abans, havia canviat l'orientació del camí, ens vam trobar en un lloc amb molta llum i sol. La vegetació era molt diferent als boscos anteriors. Aquí hi havien pocs arbres, algun dels quals era d'antics cultius com ametllers, oliveres i garrofers. Tot i així, vam poder fotografiar un roure.

Roure al marge del camí

Vam passar per un camí que va per sobre de la zona de la font del Broll per agafar un desviament que tornava cap al Coll de les Torres.


Mostra Fonts 12-13 en un mapa més gran

Pel camí, i abans d'una bifurcació des de la que es podia veure entre d'altres coses: Can Vilà, el torrent del Rector i Sant Pere Màrtir. Allà, a mà esquerra, hi havia la pedrera Loli, actualment abandonada i a la que no vam accedir. Però, aquest punt del camí el vam considerar important per què et permetia observar la Vall de Sant Just i els seus voltants.
 
Tot seguint el recorregut, i fins una mica abans de can Cuiàs, amb alguna excepció, hi havia moltes herbes i arbustos. Vam trobar entre altres l'estepa blanca, ginesta, farigola i romaní. Destaquem la farigola, que estava florida i quan la tocaves una mica es delatava i et deixava aquella olor tant característica.
 
El passeig ens va servir per observar les plantes de diferents ambients a començaments de la primavera, per veure alguna papallona en les zones obertes i per situar millor els diferents llocs de la zona, que, com no hi anem gaire sovint, no la coneixem massa.

Recorregut per Can Castellví i Mas Guimbau

Heu estat mai a cap pedrera? Nosaltres vam anar a una pedrera que hi ha a prop de Can Castellví, i ens va impressionar, aquell forat voltat de pedres! Imagineu-vos l'efecte que deu fer entrar a una pedrera explotada "de debò", i no només per les necessitats de la zona, com aquesta.

A simple vista, és un forat amb roques que no només es veuen a la paret, sinó que també es pot veure alguna pel terra. Caiguda per algun despreniment?

Però si us hi fixeu més detingudament hi podreu veure d'altres coses. La roca, calcària, conté minerals que encara que mai ha estat rendible la seva extracció la fan més interessant.
 
Hi ha moltes preguntes que ens podríem fer. Extreien la roca calcària i la portaven al forn de mas sauró? Tenien un altre forn a Can Castellví? Utilitzaven la pedra per construccions i manteniment? Les hem intentat resoldre buscant informació.

Per exemple, a un llibre de geologia de Collserola. Però és com si no existís. Després ens hem adonat de què ni tant sols la mencionen als mapes. Per un petit article trobat a internet sabem que s'hi va trobar un sepulcre de fossa.

Però, allà "in situ", el que hi veiem a simple vista ens va semblar prou encisador i ens hauríem estat hores mirant-ho. Però com ens proposàvem visitar d'altres llocs...

Ens vam dirigir cap a la font de Can Castellví. La font, ja l'havíem visitada en una altra ocasió, però aquest cop estava sense herbes i vam tenir una vista més general.

En primer terme, font i bassa de Can Castellví

El nostre proper objectiu era una font que surt a la web de fonts de Collserola, la font de l'Adolf. És un aiguaneix, que es troba a la mateixa riera de Can Castellví, però aigües avall. Per sota de la font hi ha una petita bassa, que, de fet, és la que ens va ajudar a trobar l'aiguaneix.

El bosc d'alzines i pins pel que vam voltar per buscar la font tenia una certa categoria. Les alzines, que sortien d'un sol tronc, eren bastant grans (encara que el tronc no sobrepassava els 20Cm de diàmetre) per sobre algun pi treia el cap. Però des d'allà avall, era difícil apreciar-ho, el que es veia era el tronc del pi entre les alzines.

Després d'haver trobat la font, quan ja estàvem prop de l'autopista i anàvem en direcció a Mas Guimbau, vam intuir unes runes en un canyissar, a la riera. Llavors, ens vam adonar del canvi que havia fet la vegetació que no només permetia veure la riera sinó que a més deixava passar més la llum.

El següent pas era buscar la font de Mas Guimbau. En el recorregut, i al marge del camí, hi havia una cabra. Es trobava prop d'una casa, lligada i pastant, com sempre (suposem!).

Vam continuar el camí des del que vam poder observar el que semblava una església (que segurament pertanyia a Mas Guimbau). Una mica més enllà, en una camí sense sortida vam veure, a l'alçada d'una corba per la que travessava la riera, una caseta. Seguint la riera cap amunt, vam trobar la font.

Font de Mas Guimbau

Era una font molt visitada en els seus temps, les seves aigües es deia eren bones pel fetge. Fa un temps l'han restaurada però la veritat és que fins no fa gaire, només es veia un corriol que arribava a la font.

A l'àrea de la font hi ha un plataner i, una mica més enllà, un roure a destacar. Però cap d'ells ha estat escollit com a arbre singular de Collserola!

La tornada podia tenir diferents opcions: o ficar-nos pel bosc per buscar una ruta coneguda, o seguir el camí cap a la carretera de les planes a Vallvidrera. La nostra elecció va ser la primera tot i que realment no coneixíem el camí, la nostra orientació ens va ajudar a trobar-lo tot recorrent un altre bosc d'alzines.